Pels voltants del canvi de segle corria sovint per Barcelona en peregrinació redemptora. Alliberat de la llosa d'acudir regularment a l'institut i encara sense la necessitat de laburare dia rere dia, podia gaudir del temps anàrquicament malgastant-lo en vaguetats i mel.liquismes. L'única condició que m'imposava era aprovar les assignatures de la carrera. Això era tot. No feina, no casa que endreçar, no hipoteca per pagar, no res, de res; vivia inmers en el més lliure dels albitris i ni em donava compte d'aquesta posició privilegiada. Al contrari, l'ociositat, sovint, em provocava una labilitat estranya durant la qual passava pendularment del negativisme i l'anorreament total a viure inmers en una bombolla d'excitació i intens desordre mental.
En aquestes estava jo, com dic, un dia d'hivern a Rambla Catalunya embolicat dins la meva jaqueta vivint un episodi maniac d'exaltació irracional quan, de cop i volta, travessant un pas de zebra, vaig començar a caminar aixecant els genolls per sobre la panxa, histriònicament, sense girar-me a observar la reacció dels vianants. El cap em bullia. Anava endavant i endarrera passejant-me en aquest estil ridículament atlètic, passant d'una línia blanca a una altra amb una fruició estranya. Vaig apurar tota la durada del verd del semàfor de peatons en el show per després proseguir la meva marxa indiferent. Un cop als ferrocarrils, vaig reprendre els saltirons passadís amunt - passadís avall. El que em produïa més satisfacció no eren els moviments esperpèntics en sí, sinó el fet que, mentre els feia, hagués de mantenir la cara impertèrrita. Sentia el plaer de la fragmentació: el cos pertanyia a una altra persona que obrava per mi mentre jo, sorprès, ho observava tot des de dalt; des d'un punt indeterminat a uns quants centímetres del cap (m'havia posseït sense saber-ho l'esperit del "Ministre"?). L'ànsia pel desdoblement s'extingí en sec a la parada de Sarrià, llavors em vaig haver d'amagar irremediablement fundit de la vergonya.
Vuit anys més tard de l'episodi, mirant fotologs d'amics i punxant als dels amics dels amics, he ensopegat casualment amb la foto d'un home amb un bombí carregant una maleta. A peu de pàgina hi posava: "The minister of the silly walks". Com un garrot m'ha vingut a la memòria l'episodi de Rambla Catalunya. Amb una gota de suor freda recorrent-me el crani, he buscat ràpidament quin menda era aquell que no només feia saltirons sinó que es feia anomenar "El Ministre" dels saltirons: John Cleese dels Monty Phyton.
Res més a dir: la meva més sincera admiració al "Ministre".
Firmat:
"El regidor (com a molt) dels caminars absurds"
Friday, December 14, 2007
Tuesday, November 13, 2007
Després de la mort de Pujades
Al sr. Pujades li van tallar el cap. No sé com s'ho van fer però el tema és que allí estava plantat a la catifa de l'ascensor, decapitat com un porc. Una taca fosca i irregular és el rastre que quedava de la seva presència avui pel matí, dos dies després de la matança. La dona de fer feines ha observat oportunament que fer net allò no entrava al contracte i els assassins han hagut de donar-se pressa per pagar a una brigada de Harvey Keitels ultraespecialitzada, ascèptica i eficaç. Han vingut mudats dins d'unes granotes blanques, esgrimint unes aspiradores llargues i primes que acabaven en forma de platet volador. I així que han vist tot el desperdici gelatinós pel terra, han dit que farien el que bonament podrien, ni més ni menys. El mal ja era fet.
Si la vida hagués tornat a una certa normalitat un o dos dies més tard, rai. Però, ara, el veí del bloc adjacent fa barrinar la paret amb una mala folla insistent. La tormenta dura tot el santíssim interval de la migdiada. I, això, és molt més tràgic que l'assassinat del nostre president d'escala. És tanta la mala òstia que genera que he acabat per llençar amb violència el minipimer contra la paret de la cuina. No només m'he quedat amb el carbassó a mig triturar sinó que, per a rematar-ho, he trencat les tasses de cafè de la besàvia.
Si la vida hagués tornat a una certa normalitat un o dos dies més tard, rai. Però, ara, el veí del bloc adjacent fa barrinar la paret amb una mala folla insistent. La tormenta dura tot el santíssim interval de la migdiada. I, això, és molt més tràgic que l'assassinat del nostre president d'escala. És tanta la mala òstia que genera que he acabat per llençar amb violència el minipimer contra la paret de la cuina. No només m'he quedat amb el carbassó a mig triturar sinó que, per a rematar-ho, he trencat les tasses de cafè de la besàvia.
Wednesday, October 31, 2007
Tot el matí que la porto enganxada al tarru
La Telita de Sabadel,
lunare noventa o sien.
Veintiocho le llevo contaos
del hombro
al primer bordao.
¡por ensima de la blusa
tiene, que se asoma
el que ma me gusta!
Duquende
lunare noventa o sien.
Veintiocho le llevo contaos
del hombro
al primer bordao.
¡por ensima de la blusa
tiene, que se asoma
el que ma me gusta!
Duquende
El Piyayo
¿ Tu conoces al “piyayo”:
un viejecillo renegro, reseco y chicuelo;
la mirada de gallo
pendenciero
y hocico de raposo
tiñoso...
que pide limosna por “tangos”
y maldice cantando “fandangos”
gangosos?
¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
Ata a su cuerpo una guitarra,
Que chilla como una corneja
Y zumba como una chicharra
Y tiene arrumacos de vieja
Pelleja.
Yo le he visto cantando,
Babeando
De rabia y de vino,
Bailando
Con saltos felinos
Tocando a zarpazos,.
Los acordes de un viejo”tangazo”
Y, a sus contorsiones de ardilla,
Hace son con la sucia calderilla.
¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
Es su extraño arte
su cepo y su cruz,
su vida y su luz,
su tabaco y su aguardientillo...
y su pan y el de sus nietecillos:
“churumbeles” con greñas de alambre
y panzas de sapos.
Que aullan de hambre
Tiritando bajo los harapos;
Sin madre que lave su roña;
Sin padre que “afane”
Porque pena una muerte en santoña;
Sin mas sombra que la del abuelo...
¡poca sombra, porque es tan chicuelo;
en el altozano
tiene un cuchitril
¡a las vigas alcanza la mano;
y por lumbre y por luz, un candil.
Vacia sus alforjas
Que son sus bolsillos,
Bostezando los siete chiquillos,
Se agrupan riendo.
Y entre carantoñas les va repartiendo
Pan y pescao frito,
Con la parsimonia de un antiguo rito:
¡chavales!
¡pan de flor de harina!
Mascarlo despasio.
Mejo pan no se come en palasio.
Y este pescaito, ¡no es na?
¡sacao uno a uno del fondo del má!
¡gloria pura él!
Las espinas se comen tamié,
Que to es alimento...
Asi....despasito.
¡no llores, Manuela!
Tu no pués, porque no tiés muelas.
¡es tan chiquitita
mi niña bonita!..
así, despasito.
Muy remascaito,
Migaja a migaja, que dure,
Le van dando fin
A los cinco reales que costo el festín.
Luego entre guiñapos durmiendo,
Por matar el frío, muy apiñaditos.
La Virgen María contempla al “piyayo”
Riendo
Y hay un Angel rubio que besa la frente
De cada gitano chiquito.
¡a chufla lo toma la gente!...
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
un viejecillo renegro, reseco y chicuelo;
la mirada de gallo
pendenciero
y hocico de raposo
tiñoso...
que pide limosna por “tangos”
y maldice cantando “fandangos”
gangosos?
¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
Ata a su cuerpo una guitarra,
Que chilla como una corneja
Y zumba como una chicharra
Y tiene arrumacos de vieja
Pelleja.
Yo le he visto cantando,
Babeando
De rabia y de vino,
Bailando
Con saltos felinos
Tocando a zarpazos,.
Los acordes de un viejo”tangazo”
Y, a sus contorsiones de ardilla,
Hace son con la sucia calderilla.
¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
Es su extraño arte
su cepo y su cruz,
su vida y su luz,
su tabaco y su aguardientillo...
y su pan y el de sus nietecillos:
“churumbeles” con greñas de alambre
y panzas de sapos.
Que aullan de hambre
Tiritando bajo los harapos;
Sin madre que lave su roña;
Sin padre que “afane”
Porque pena una muerte en santoña;
Sin mas sombra que la del abuelo...
¡poca sombra, porque es tan chicuelo;
en el altozano
tiene un cuchitril
¡a las vigas alcanza la mano;
y por lumbre y por luz, un candil.
Vacia sus alforjas
Que son sus bolsillos,
Bostezando los siete chiquillos,
Se agrupan riendo.
Y entre carantoñas les va repartiendo
Pan y pescao frito,
Con la parsimonia de un antiguo rito:
¡chavales!
¡pan de flor de harina!
Mascarlo despasio.
Mejo pan no se come en palasio.
Y este pescaito, ¡no es na?
¡sacao uno a uno del fondo del má!
¡gloria pura él!
Las espinas se comen tamié,
Que to es alimento...
Asi....despasito.
¡no llores, Manuela!
Tu no pués, porque no tiés muelas.
¡es tan chiquitita
mi niña bonita!..
así, despasito.
Muy remascaito,
Migaja a migaja, que dure,
Le van dando fin
A los cinco reales que costo el festín.
Luego entre guiñapos durmiendo,
Por matar el frío, muy apiñaditos.
La Virgen María contempla al “piyayo”
Riendo
Y hay un Angel rubio que besa la frente
De cada gitano chiquito.
¡a chufla lo toma la gente!...
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
JOSE CARLOS DE LUNA (1890-1965)
Friday, October 19, 2007
In memoriam del sr. Pujades
Arribaven crits agudíssims des del portal. Jo esperava en el garatge que la carnisseria passés. Els crits s'extingiren però, llavors, començaren les respiracions i els espasmes. Algú es vomità a sobre, o algo així. Una cosa pesada impactà contra el màrmol. El so va ser sec i greu. Després vingueren el frec agut dels ganivets, tota l'afilamenta de dents llargarudes, la carnisseria total. Vaig aconseguir ficar-me dins l'ascensor i m'hi vaig encongir, arrupit com un fetus horroritzat. Va ser obrir la porta al primer pis i llançar-me rera la clau contra el pany de la meva mansa llar.
Aquest matí encara era fosc quan, carregat amb el maletí, he clicat el botó de l'ascensor. S'ha il.luminat puntualment el rectangle lluminós. A l'obrir, plantat per la base del coll sobre la moqueta, sagnant, regalimant encara algun tendrum i amb la pell rebregada, m'hi he trobat el cap del veí del quart que em mirava amb uns ulls rodoníssims. Sí senyor, el president de l'escala decapitat. Un metre més amunt, clavat a la paret amb una finíssima agulla de cap, encara hi havia el cartellet: demà 18 d'octucre a les 18.30, reunió de veïns. Es parlarà de les obres al garatge (només propietaris).
Què reunió, què garatge!, qué niños muertos!, sang, carnassa i guillotina!, si de cas.
Aquest matí encara era fosc quan, carregat amb el maletí, he clicat el botó de l'ascensor. S'ha il.luminat puntualment el rectangle lluminós. A l'obrir, plantat per la base del coll sobre la moqueta, sagnant, regalimant encara algun tendrum i amb la pell rebregada, m'hi he trobat el cap del veí del quart que em mirava amb uns ulls rodoníssims. Sí senyor, el president de l'escala decapitat. Un metre més amunt, clavat a la paret amb una finíssima agulla de cap, encara hi havia el cartellet: demà 18 d'octucre a les 18.30, reunió de veïns. Es parlarà de les obres al garatge (només propietaris).
Què reunió, què garatge!, qué niños muertos!, sang, carnassa i guillotina!, si de cas.
Wednesday, September 19, 2007
Rentar plats, rentar roba
quan tot es desordena, cauen les coses perquè perden el seu equilibri llavors toca rentar plats, recollir els pels de la gata i procurar pensar en què es falla i en què és el que passa, collons. S'ha d'intentar continuar rentant plats i deixar que les emocions i els pensaments llisquin amb el fairy. Santa Teresa deia: -fregad, fregad hermanas que Dios está entre los platos. Y molta raó que tenia la mística. Rentar plats ajuda a unificar idees, a entendre què passa. Cagar-te en la puta és només una sol.lució a curt plaç. Després pot venir el rencor o la culpabilitat. Aillar-ne exactament mitjançant alguna fórmula, -b més menys arrel quadrada de b2 menys quatre ac partit entre dos a, la responsabilitat és impossible. Llavors toca tornar-te a cagar en la puta o apuntar-te a l'europolis per fer piscines on anar sense gorro està prohibit i t'has de fotre un gorro de prestat infecto-contagiós que ha passat pel cap de tots els ronyosos, com jo, que s'han oblidat, o no han volgut portar gorro a priori. Al fondu de la piscina si miro bé amb les meves ulleres de piscina s'hi veuen mocs llefiscosos i mig sòl.lids flotant a ras del terra. Són dels ronyosos que remullen els seus greixos abans que els meus. Tot plegat un fàstic a 40E el mes. L'olor a cloru que traspira la pell quan es surt d'allà té més a veure amb hospitals que amb estadis però això és igual perquè continuem sense tenir-ne, tot i que diuen que pel 2009, i aguantant la dominància futbolística majoritària d'aquí i la intolerància, d'alguns, allà, a mi se'm surt la bilis per la boca quan, abans, se m'importava una puta merda tot això. I toca cagar-me en la puta però, immediatament, s'apodera la culpa i demanar perdó perquè tot és més complexa i ningú té les mans netes, o no?. S'ha de continuar rentant plats perquè aquesta vida que és un riu que va a donar al mar que és dinyar-la, drets a acabar i a consumir-se, no és mai el mateix i llavors només saps que no saps res i que Déu no juga als daus i tota aquesta parafernàlia d'aforismes dels collons que són immensament vertaders. Només espero que la bilis no se'm sorti per la boca un dia d'aquests perquè és cutre perdre el papers i injust a la vegada. No penso anar a dormir fins que no s'acabi la rentadora perquè porto quatre dies reciclant els mateixos pantalons i ja no sé si fan poder a peix, suor o a merda. A la feina no es queixen perquè són molt ben educats i més grans i per això es callen les coses que pensen, no van amb la bravuconeria sincera i noble de la joventut. Guarden molt més la compostura i si pensen que aquest o aquell és un imbècil no ho diuen pas. La maduresa és molt més el.legant. I l'expedient que em trobaré demà al matí damunt de la taula és d'un amic pirmi de gràcia que l'última vegada que em va venir a saludar se'n va anar acomiadant-se carinyosament: -si et veig et pincharé amb la navalla. El tema es va sol.lucoionar però ara li he tret la paga una altra vegada...espero que hagi afilat la navalla. Gestionar misèria és lu que té, l'altre amic pirmi de gràcia viu entre cartrons al final de torrent de l'olla i me'l creuo molts dies per anar a la feina, i la seva assistenta em demana que no li doni les peles perquè no compleix amb els pactes que fa amb ella. No li puc donar els putos diners tot hi haver-ho parlat amb el jefe. Ell que em coneix perquè ha vingut el pirmi, quan passo pel banc, on hi té la maleta cada vegada més trencada i els seus gossos, es limita a mirar-me. Lo que passa es que no sé si em reconeix, no ho sé. I llavors em toca cagar-me en la puta altre cop, però aquest cop amb més força. Mai he sigut un valent però tampoc un imbècil.
Crec que la rentadora ja ha parat i podré estendre la roba almenys deixaré d'olorar a merda, si de cas a sutge d'egoisme recalcitrant i calcinat, tot i que no passava res perquè a la feina fa sovint aquesta pudor. La misèria és infinitament més trista del que em puc imaginar. L'amic pirmi, el Manuel, del qual vaig escriure sobre ell al quadern gran jefe, fa un temps va venir a saludar-me. Venia per informar-me que, per fi, li havien tornat els 40 E que l'ajuntament li havia embargat. Passava per agraïr-m'ho i per pregunta-me si era veritat el que havia sentit a dir que si les pensions anaven a pujar un no sé quants % de cara al 2008. Vam encaixar-nos les mans i li vaig tornar a desitjar tota la sort d'aquest món... I amb lo que em pensava que em costaria tornar a a la feina i les setmanes tornen a passar rodant a velocitat de contrarellotge, rectíssimes. El riu que és la vida que va a donar a la mar que és lo morir agafa ràpids i viranys més o menys imprevistos i cada vegada més ràpids, hauria de vigilar no arribar a l'estuari (torre de betlem?) sense un tall, un morat o alguna fractura.
Crec que la rentadora ja ha parat i podré estendre la roba almenys deixaré d'olorar a merda, si de cas a sutge d'egoisme recalcitrant i calcinat, tot i que no passava res perquè a la feina fa sovint aquesta pudor. La misèria és infinitament més trista del que em puc imaginar. L'amic pirmi, el Manuel, del qual vaig escriure sobre ell al quadern gran jefe, fa un temps va venir a saludar-me. Venia per informar-me que, per fi, li havien tornat els 40 E que l'ajuntament li havia embargat. Passava per agraïr-m'ho i per pregunta-me si era veritat el que havia sentit a dir que si les pensions anaven a pujar un no sé quants % de cara al 2008. Vam encaixar-nos les mans i li vaig tornar a desitjar tota la sort d'aquest món... I amb lo que em pensava que em costaria tornar a a la feina i les setmanes tornen a passar rodant a velocitat de contrarellotge, rectíssimes. El riu que és la vida que va a donar a la mar que és lo morir agafa ràpids i viranys més o menys imprevistos i cada vegada més ràpids, hauria de vigilar no arribar a l'estuari (torre de betlem?) sense un tall, un morat o alguna fractura.
Saturday, September 15, 2007
Föroya
per fi,
trepitjàrem les feroe, feia fred i tot era molt verd, vam veure una foca blanca treient el morro bigotut per darrera una onada geladíssima i també resulta que a les platges més remotes s'hi van a morir plàcidament les balenes que amb la llum del Sol es dauren i agafen el to oxidat d'un submarí cap per avall, el que passa és que fan més pudor. També hi havia enormes troncs llisos enduts per l'atlàntic, una bamba xina i una ampolla escocesa d'aigua mineral. Fou a les feroe, a la seva capital, Torshavn, que ens emmaravellàrem davant d'un ordenador feroés, que són iguals que aquí però amb les tecles una mica més fredes, per la publicació intenàutica de la primera foto d'un nounat, en piero, ens va fer un enorme ennueg emocionat a la panxa i brindàrem per ell i els seus pares. I aquell dia tiràrem la casa per la finestra i ens emborratxàrem a 10 ecus la canya de birra. La parella. De la parella podria explicar-ne alguna discussió de torn per fer-me el dur i dir que això i que lo altre... però la veritat és que la moza és extraordinària allí on anem perquè ens trobem, així de dificilíssimament fàcil. (I no ho penso esborrar ni que em faci molta vergonya; aquest tipus de declaracions d'afecte en públic són aixins de cutres, però no ho penso esborrar i s'acabat...) Això sí, allí igual que aquí, el plàstic que sosté el paper de vàter està sovint tacat de dos ratlles marronoses fruit de deixar-hi lo cigarret damunt mentres s'està per altres assumptes; però, per lo contrari allí la majoria dels teulats que arrauleixen a les famílies puritanes són d'adob i herba. I com que són tan puritanes no tiren de durex, ni pastilles i així estan totes les illes, inclús les més remotes, farcides de nens rossos que et miren amb cara d'estranyats i no somriuen. No somriuen mai, són ficats completament cap endintre. Normal, amb aquesta climatologia inclement han d'estar tots sonats. Per això l'alcohol està prohibit de vendre als supermercats.
trepitjàrem les feroe, feia fred i tot era molt verd, vam veure una foca blanca treient el morro bigotut per darrera una onada geladíssima i també resulta que a les platges més remotes s'hi van a morir plàcidament les balenes que amb la llum del Sol es dauren i agafen el to oxidat d'un submarí cap per avall, el que passa és que fan més pudor. També hi havia enormes troncs llisos enduts per l'atlàntic, una bamba xina i una ampolla escocesa d'aigua mineral. Fou a les feroe, a la seva capital, Torshavn, que ens emmaravellàrem davant d'un ordenador feroés, que són iguals que aquí però amb les tecles una mica més fredes, per la publicació intenàutica de la primera foto d'un nounat, en piero, ens va fer un enorme ennueg emocionat a la panxa i brindàrem per ell i els seus pares. I aquell dia tiràrem la casa per la finestra i ens emborratxàrem a 10 ecus la canya de birra. La parella. De la parella podria explicar-ne alguna discussió de torn per fer-me el dur i dir que això i que lo altre... però la veritat és que la moza és extraordinària allí on anem perquè ens trobem, així de dificilíssimament fàcil. (I no ho penso esborrar ni que em faci molta vergonya; aquest tipus de declaracions d'afecte en públic són aixins de cutres, però no ho penso esborrar i s'acabat...) Això sí, allí igual que aquí, el plàstic que sosté el paper de vàter està sovint tacat de dos ratlles marronoses fruit de deixar-hi lo cigarret damunt mentres s'està per altres assumptes; però, per lo contrari allí la majoria dels teulats que arrauleixen a les famílies puritanes són d'adob i herba. I com que són tan puritanes no tiren de durex, ni pastilles i així estan totes les illes, inclús les més remotes, farcides de nens rossos que et miren amb cara d'estranyats i no somriuen. No somriuen mai, són ficats completament cap endintre. Normal, amb aquesta climatologia inclement han d'estar tots sonats. Per això l'alcohol està prohibit de vendre als supermercats.
Tuesday, July 17, 2007
Recuperant antigues vocacions
Invent lúdico-folclòric:
Incorporar al flan Dhul un aparell sonor per sota que a l'estirar la tapa cridés: - ¡qué te pego leche!
Invent molt funcional :
Un comandament a distància que des de la feina activés una funció de descongelar el pollastre o el lluç o el llovarro o el porcí del congelador. Consistiria en tenir el calaix compartimentat. Cada mini calaix tindria una tapa a la cara de sota que cauria cap avall. El comandament tindria diferents números correlacionats amb cadascun d'aquests calaixos. Al prémer-li es baixaria una de les portes i l'aliment relliscaria a un espai de sota a temperatura ambient. A l'arribar a casa el porcí seria llest per rostir.
Friday, June 29, 2007
Les patates II o lliçó 3
Al final les patates van acabar a les escombraries. Però vaig recuperar el cossi i, ara, li fundim a tota hora amb el minipimer triturant tot el que se'ns posa per davant, principalment: tomàquets, cebes, alls, pebrots vermells i cogombres. El gazpatxo és un dels invents més ben parits de la Humanitat. From la bética to the fuckin' world!
Tuesday, June 19, 2007
Les patates de divendres
No veig el moment d'acabar amb el plat de patates bullides i mongetes tendres del divendresEnvoltat per grues i excavadores. Lesseps is under construction. Cobijo: la biblioteca (a copiar libros como los antiguos escribas)
The one and only timeI ever saw Toxic Boy cry
was when some sodium chloride
got into his eye.
As Roy's soul left his body
we all said a silent prayer
It drifted up to heaven
and left a hole in the ozone layer
-Roy, the Toxic Boy. Tim Burton-
Oblidem a l'escarcellera. Cap singlot, cap empenta. Ben a prop de l'auditori, hi ha la fornera, la fornera xamosa... No me'n sabré estar...
Els agutzils, però, per ventura, l'han ferida i potser per això
ha d'anar colltorta... També és cert que mai no ha estat atenta a
la meva sol.licitud, a la meva sol.lícita espera... Tot i així, l'arúspex
m'indica de calçar borreguins blancs... Si, per cobejós, haig de perdre
aquesta daina, resignar-m'hi... Acontentar-me amb tot de canície...
També ella pot deslliurar-me'n, i així anar a l'hospici dels pagesos,
on els malestrucs són atesos per nores lúbriques que sovint els mostren
les natges així que el doctor tanca la porta... Saben què volen, accelerant
el bleix dels desnerits, dels desnonats...
-El vellard. L'escarcellera. Miquel Bauçà-
Friday, June 08, 2007
Primeres lliçons del Gran Jefe
Lliçó 1.
No sortir al carrer previ a revisar si dins dels pantalons queden els mitjons del dia anterior.
Sovint, als primers passos direcció l'oficina, rellisquen penosament per la vora del pantaló deixant el seu ridícul cadàver fosc o, pitjor, a rombes espatxurrat a l'ascera.
Lliçó 2.
Per molt que un calculi la distància més oportuna, per més que se situi en el punt vertical estratègic exacte; mai aconseguirà veure-li les calces a la morena de cames broncejades i minifalda de vèrtig que s'aferra a la barana corredissa de les escales mecàniques uns metres més amunt. O, més senzill, la primavera mata!.
No sortir al carrer previ a revisar si dins dels pantalons queden els mitjons del dia anterior.
Sovint, als primers passos direcció l'oficina, rellisquen penosament per la vora del pantaló deixant el seu ridícul cadàver fosc o, pitjor, a rombes espatxurrat a l'ascera.
Lliçó 2.
Per molt que un calculi la distància més oportuna, per més que se situi en el punt vertical estratègic exacte; mai aconseguirà veure-li les calces a la morena de cames broncejades i minifalda de vèrtig que s'aferra a la barana corredissa de les escales mecàniques uns metres més amunt. O, més senzill, la primavera mata!.
Wednesday, April 25, 2007
Thursday, April 19, 2007
Amics, futbol i fatalität
Cridàvem jugant a ser els més estúpidament emocionats per causa d’aquella celebració popular. Ens havíem begut tres ampolles de vi calent i anàvem amb un punt de lúcida eufòria corrosiva. Per la tele encara se sentien les veus emocionades dels periodistes i es veia l'enfoc del rectangle verd a vista d'helicòpter. República Argentina avall passaven els cotxes a cop de claxon i els vianants s’hi acostaven alçant els braços tot empunyant banderes i bufandes. El Martí, el Jordiet, l’Agus i jo apareguérem al balcó saltant per sobre el sofà, ràpidament, sense sabates, curiosos de tot aquell follon. L’eufòria de l’alcohol s’acoplà amb facilitat a l'eufòria del carrer i vàrem caure víctimes de l’efectivat enganxosa dels himnes, lo únic que nosaltres botàvem al ritme de: -Saaaant Tamuuuudo, oe, oe! (això cridava jo), Toooomeu Peeenya, alé, alé!... perquè erem més yeahs! que ningú i ens feia ràbia, moltíssima ràbia que tothom estigués tan d'acord en tot el que tenia a veure amb aquell requadre verd i en fer d'aquell defensa amb nom d'esponja rentaplats un semi Déu. A sota casa meva, al costat del frankfurt El Pibe, seien sobre els seus vespinos un grup de gent sopant tranquilament quan, de sobte, vaig veure descendir a càmara lenta, només sigui per dar-li un toc cinematogràfic i recalcar que això és lo important, lo que aquest escriptor vol que no passi per alt, una copa duralex a mig omplir. Passà l’alçada de l’entresol amb una acceleració exacte, continuà amb una verticalitat traçada amb tira línies cap avall, deixà enrere la farola, el cap d’un dels motoristes, el braç del motorista del seu costat i es trinxà a l’acera en mil cristalls. No havia passat ni un segon que l’Agus ja fotia un bot cap a dins el pis saltant el sofà de tornada i atrinxerant-s'hi. El Jordiet per lligams invisibles de parella es percatà del marron a l'instant i com una goma elàstica seguí en l’enrocamenta a la seva parella. El Martí i jo, més pajarus, encara estàvem a mig vociferajar: -Xeeeesco Booooix oe, oe! i altres parides de l’estil quan de sota vaig veure que ens clavaven sis o set mirades assassines. Els hi havíem estat a punt d’esventrar el cap i tenien tota la legitimitat de fer-nos’ho saber. L’Agustina, causant única i involuntària (quedi clar) de tal desperfecte, ens mirava des de darrere el sofà mig atemorida mig partint-se la caixa. Encara vaig trigar uns segons més a fer entendre al Martí, que no s’havia adonat de res, que havíem de fotre el camp d’allí. Vam fugir a resguardar-nos saltant per sobre el sofà com si explotessin milers d'obusos sota els peus.Fora els claxons, les vocines i els crits anaven tots a una, tot el camp era un clam d'energumens unimentals, unisimplons... Naltrus, que ens diferenciem significativament d’aquella massa uniforme per ser més excel.lents-i-què passa (diferent seria si tot el follon fós per causa de les gestes d’un altre equip que està de relloguer en un estadi maaaassa gros, que llavors si seria jo el primer unimental...), continuàrem el jaleo dins de casa sense gaires garanties que els del frankfurt no ens regalessin en qualsevol moment uns milers de gecs d’hòsties.Simultàniment, un altre bon amic passejava endiumenjat a la vesprada per una molt nostrada font, sèu de totes les celebracions de la santa institució. Allí també, ondulaven banderes però moltíssimes, moltíssimes més... Pues resulta, que l’amic, que per altra banda pertanyia a família de llarga i profusa tradició de l’esperit que allí es reunia i celebrava, proferí, en un moment inspirat de reveldia: -Puta Barça! i puta Catalunya! (Només fós per tocar els collons). El resultat: ulleres i narius partides. I la massa continuà onejant ses banderes amb molt, però que molt poc sentit de l'humor.
Wednesday, March 21, 2007
¡Eeeeh!..macarena, ¡aja!
Cabeza de chorlito, capdetrons
alcornoque, cap de suro
carallot, ruscallot
elbulli, laballi
¡macarena!, Maria Magdalena
bagassa, barjaula
meucassa, bordegassa
lorito, guano
marrano, tu padre
tu tía, María.
alcornoque, cap de suro
carallot, ruscallot
elbulli, laballi
¡macarena!, Maria Magdalena
bagassa, barjaula
meucassa, bordegassa
lorito, guano
marrano, tu padre
tu tía, María.
Thursday, March 15, 2007
Monday, March 12, 2007
Volta de torca, el naixement d'un ídol
Corria gener del 2007 quan El Gran Jefe entrà després d'una esgarrifosa tarda d'oficina a una botiga d'instruments musicals al carrer Ample i comprà el cubase versió chusquera (encara no coneixia les virtuts de l'emule per fundir programes de tot tipus sense invertir un ecu). De pas també es quedà una estona guaitant les sabates robustes de la botiga de la brasilenya d'escot prominent. Quan conseguí, al cap de bones setmanes, instalar una tarjeta de so i un microfò es posà com un energumen a gravar pistes. Així, per la patilla. Tot descobrint l'emoció del -fes-t'ho per la cara-, el Gran Jefe va compondre els seus primers grans hits a bocajarro sense parar de sorprendre's del seu talent desbordant. Sorgien sorolls difícilment explicables. No retocà res del què gravà. S'havia compromès amb el seu propi estil sintetitzat en l'exclamació urbanita: -l'amaterisme és yeah!... I no anava errat. Lo que passa és que no feia res més que redescobrir el sopar de duru. Però no es desanimà un pèl. Ficà la guitarreta espanyola de l'ànima, segona pell, la guitarra elèctrica i la pianola Casio ToneBank sobre el llit. Un cop exposades en el seu púlpit, l'habitació de la Romina va deixar de ser definitivament l'habitació de la Romina per convertir-se en un petit panteó de musiqueta casolana. Faltaven només les tortugues. Cal parar-se al 4 de febrer per fixar per la posteritat el que llavorens succeí, allò que va convertir al Jefe en Gran Jefe, és a dir en artista de cap a potes. Tornant d'un concert on havia escoltat molt soroll i s'havia embrutat les sabates, el Jefe es va tancar a l'estudi i va començar una línia d'acords corprenent. Més tard, hi va incorporar uns crits desanimats, xisclava amb els tendons del coll tibats. I, aquí ve el fet que ho canvià tot, el Jefe, en el moment de màxim subidon, sentí un crit ultratúmbic des d'algun lloc recòndit dels auriculars i, lluny d'entrar-li el canguelis infinit, continuà manporreijant la seva segona pell, la guitarra espanyola amb un trau al revers de la caixa, tan bé com va saber. Els acords, si cap, creixeren exponencialment fins a convertir-se en la grandíssima ona Yeah!. Portava al seu cim a un heroi renascut: El Gran Jefe.
Pincheu aquí
http://www.myspace.com/elgranjefe
Pincheu aquí
http://www.myspace.com/elgranjefe
Thursday, February 22, 2007
Tuesday, February 13, 2007
Per si les mosques tireu les carpetes antigues sense mirar què hi ha dintre
El cap de setmana regirava calaixos. Van sortir unes quantes poesies de l'època de l'institut que dubto si adjuntar en futurs posts. Rellegir amagus creatius de l'adolescència fa venir ganes de trencar-ho tot. No deixar pistes de les metàfores grandiloqüents, els sentits críptics, l'estil visionari apocalíptic d'imatges enormes i ridícules. Entremig, van sortir algunes línies de cançons bastant currades per recuperar. Sort que a l'època no hi havia blogs, flogs ni myspacess on deixar-hi la tifarada creativa particular. Ja me'n penediré d'aquí uns anys si floten encara notes com aquesta. També va sortir un intent, també inacabat, com no, de fer un petit còmic. Amb els personatges dibuixats irregularment amb pilot negre a la primera plana: el Pots (una espècie de mac despistat), la Lourdes (la nena maca, sempre al costat d'en Pots, relació mig platònica-passota, d'amor inacabat...), la gallina Rodolfo (que parlava amb veu greu i era molt sarcàstica)... Al capítul 0 anaven a un concert del Niño Gusano, tots molt yeye's vestits i la gallina s'emprenyava i se'n volia tornar a casa a mig concert. I, efectivament, a la vinyeta següent ja estaven a casa seva (vivien tots junts) i punxaven discus mentre el Pots (última vinyeta) mirava fixament el microones. La Lourdes li posava la mà a l'esquena rescatant-lo de l'ensimismament.
Per aquelles èpoques, un amic, que tenia un programa de radio, em va proposar fer un radioserial amb els meus personatges. Vaig dir que estava fet i encara està esperant que li envïi el primer capítol... L'altre dia escoltava la radio "Contrabanda", el diumenge per la nit, dos payus jugaven a parlar per parlar mentre posaven música. S'inventaven seccions del programa sobre la marxa, parlaven per boca de poetes sub-underground yeah! inventats. Se sentia pels bafles com s'encenien cigarrus o petings. El diàleg es feia cada vegada més absurd. Se n'anaven de tema constantment. Reien... Em va fer rabia no haver fet el serial del Pots i la Lourdes al seu dia. Això era diumenge. Ahir, dilluns, a la biblioteca, hi va haver un simulacre d'incendis i vam sortir tots a fora. Una ancianeta que anava vestida de colors diversos i llampants ens va tenir a la Elen i a mi un quart d'hora explicant-nos la seva vida, buscant una petita escletxa de companyia i comunicació en la seva soledat. El discurs era, principalment, de retrets cap a ella mateixa de l'estil: "si hagués fet això...", "si no hagués fet cas de...", "si m'hagués escoltat a mi mateixa...". Es plantava al final de la vida com un saltador de trampolí d'esquena a la piscina, mirant-s'ho tot des del prisma del què no va fer, de lo potencialment excepcional que podria haver estat la seva vida i lo trista que realment va ser. Una pena, tot plegat. Per finalitzar va deixar caure, com no, un consell: que féssim allò que ens fes més feliços ara, que la vida anava molt depressa, que sinó ens n'empenadiríem... En resum, plantada als 90 anys considerava que havia fet totes les coses fatal i n'esmentava dos especialment: no haver fet cas a aquell noi del banc d'Espanya que la saludava cada dia pel matí amb un somriure maliciós i, segona, no haver comprat un pis a Gràcia enlloc de Vallcarca perquè "aquí hi fa més fred i hi passa un ventet molt desagradable". Gràcia apareixia en la imaginació de la velleta com las Vegas: tot ple de llums de neó, tragaperras i alegries desbordants...
La velleta em va fer pena no pas per estar sola en aquest món, que també, sinó per aquella manera de llegir la seva vida tan chunga.
Serveixi això verídicament succeït per compendre que el còmic i les historietes artístiques estan bé on estan: en el calaix de sota de tot.
Segur que la freqüència modulada està molt agraïda que no l'hagi omplert amb una merda més.
Per aquelles èpoques, un amic, que tenia un programa de radio, em va proposar fer un radioserial amb els meus personatges. Vaig dir que estava fet i encara està esperant que li envïi el primer capítol... L'altre dia escoltava la radio "Contrabanda", el diumenge per la nit, dos payus jugaven a parlar per parlar mentre posaven música. S'inventaven seccions del programa sobre la marxa, parlaven per boca de poetes sub-underground yeah! inventats. Se sentia pels bafles com s'encenien cigarrus o petings. El diàleg es feia cada vegada més absurd. Se n'anaven de tema constantment. Reien... Em va fer rabia no haver fet el serial del Pots i la Lourdes al seu dia. Això era diumenge. Ahir, dilluns, a la biblioteca, hi va haver un simulacre d'incendis i vam sortir tots a fora. Una ancianeta que anava vestida de colors diversos i llampants ens va tenir a la Elen i a mi un quart d'hora explicant-nos la seva vida, buscant una petita escletxa de companyia i comunicació en la seva soledat. El discurs era, principalment, de retrets cap a ella mateixa de l'estil: "si hagués fet això...", "si no hagués fet cas de...", "si m'hagués escoltat a mi mateixa...". Es plantava al final de la vida com un saltador de trampolí d'esquena a la piscina, mirant-s'ho tot des del prisma del què no va fer, de lo potencialment excepcional que podria haver estat la seva vida i lo trista que realment va ser. Una pena, tot plegat. Per finalitzar va deixar caure, com no, un consell: que féssim allò que ens fes més feliços ara, que la vida anava molt depressa, que sinó ens n'empenadiríem... En resum, plantada als 90 anys considerava que havia fet totes les coses fatal i n'esmentava dos especialment: no haver fet cas a aquell noi del banc d'Espanya que la saludava cada dia pel matí amb un somriure maliciós i, segona, no haver comprat un pis a Gràcia enlloc de Vallcarca perquè "aquí hi fa més fred i hi passa un ventet molt desagradable". Gràcia apareixia en la imaginació de la velleta com las Vegas: tot ple de llums de neó, tragaperras i alegries desbordants...
La velleta em va fer pena no pas per estar sola en aquest món, que també, sinó per aquella manera de llegir la seva vida tan chunga.
Serveixi això verídicament succeït per compendre que el còmic i les historietes artístiques estan bé on estan: en el calaix de sota de tot.
Segur que la freqüència modulada està molt agraïda que no l'hagi omplert amb una merda més.
Thursday, January 18, 2007
Siem bons, siem jans
Oh, Senyor!
dau-me amb mesura,
culpabilitat i compassió.
Avui
hi havia un coix amb bastó
a la Plaça de les Olles.
Per un instant, he dubtat si no el duia per snobisme.
-Imitant el House, què cabrón, vaya fríbol!-he pensat absurdament.
Després he vist que es balancejava de banda a banda
ondulant la cama una mica cap endins des del maluc fins al genoll
i cap enfora del genoll fins la planta del peu.
M'he girat ràpid i me n'he entornat cap a l'oficina
amb alguna dosi de remordiment a la testa.
Ahir
hi havia una negra jova passejant-se per l'andana de Jaume I.
Duia uns pantalons blaus elèctrics arrapats que li marcaven un cul rotund.
-Putas negras de las Ramblas=Sida-
posava escrit en edding en l'espai buit que restava al meu banc.
Al veure que s'apropava la noia per seure al costat,
vaig desplaçar-me dissimuladament cap a l'esquerre
provant de tapar aquella denúncia tan racista, terrorista, malaltissa i cabrona.
Em vaig sentir alleugerit al veure que arribava el metro
i entrava a la plataforma mentres parlava rient pel mòbil.
Oh, Senyor!
dau-me amb mesura,
culpabilitat i compassió.
dau-me amb mesura,
culpabilitat i compassió.
Avui
hi havia un coix amb bastó
a la Plaça de les Olles.
Per un instant, he dubtat si no el duia per snobisme.
-Imitant el House, què cabrón, vaya fríbol!-he pensat absurdament.
Després he vist que es balancejava de banda a banda
ondulant la cama una mica cap endins des del maluc fins al genoll
i cap enfora del genoll fins la planta del peu.
M'he girat ràpid i me n'he entornat cap a l'oficina
amb alguna dosi de remordiment a la testa.
Ahir
hi havia una negra jova passejant-se per l'andana de Jaume I.
Duia uns pantalons blaus elèctrics arrapats que li marcaven un cul rotund.
-Putas negras de las Ramblas=Sida-
posava escrit en edding en l'espai buit que restava al meu banc.
Al veure que s'apropava la noia per seure al costat,
vaig desplaçar-me dissimuladament cap a l'esquerre
provant de tapar aquella denúncia tan racista, terrorista, malaltissa i cabrona.
Em vaig sentir alleugerit al veure que arribava el metro
i entrava a la plataforma mentres parlava rient pel mòbil.
Oh, Senyor!
dau-me amb mesura,
culpabilitat i compassió.
Tuesday, January 02, 2007
Bon 2007
Avui al pirmi m’ha vingut a visitar per sisena vegada consecutiva en un mes i mig el sr. J.. Al març del 2006 l’Ajuntament de Barcelona va embargar-li 40 euros per enderreriments en el pagament de l’impost d’una antiga furgoneta destartalada i sense rodes en la qual vivia previ a tramitar la prestació. Ara viu en una pensió al casc antic. La primera vegada el vaig atendre jo i es va quedar amb el meu nom escrit en un full arrugat. De manera que cada vegada que ve a Palau de Mar pregunta per mi. Des de fa ben bé quinze dies que espero una resposta de Casp alertant-me que ja se li ha fet la devolució de l’import, doncs, per llei, la prestació del pirmi és inembargable. Cap administració, banc, empresa o particular pot retirar un cèntim del compte corrent d'un beneficiari de la prestació.
És un senyor d’uns cinquanta anys envellit prematurament. Té els cabells canosos, arrugues allargassades al front i una dentadura groguenca finíssima que sembla que s’hagi de trencar en qualsevol moment. Al parlar li repiquen les dents d’adalt amb les d’ abaix i fa patir que no se li acabin esmicolant sota la llengua. Desprèn una olor molt comuna a una àmplia majoria de perceptors del pirmi. És la suma més o menys exacte de quatre factors: fum fred de tabac calant els pulmons, escassetat perllongada d'aliments a l'estómac, bones dòsis d'alcohol i consum de psicofarmacologia diversa, principalment, antidepressius. És un baf marronós i dolç que afegit sovint a una absència important d'higiene acaben per generar el segell olfatiu inconfusible de la misèria a Barcelona i, provablement, a moltes altres ciutats d'arreu del món...
Em saluda amb un esbós de somriure aparent que no amaga una inquietud profunda i obsessiva.
-Hola, se acuerda de mí ¿verdad?.
-Sí, a ver dígame -Ja sé per on aniran els tirus però espero que s'expliqui.
-Que mira, que no he cobrao este mes aún y ya te imaginas como he pasao el fin de año. A dos velas. Y ya lo siento tener que molestarte otra vez. Aquí siempre se me ha tratao muy bien, sin problemas...
-Sí, tranquilo. A ver déjeme que le explique... -No acabo de dir la frase i ja vol canviar de tema donant-me a entendre que són més coses les que li preocupen.
-Es que es esto por un lao y además, a ver, ¿cómo está lo del embargo? ¡porque yo aún no he visto un duro!.
-A ver yo le explico. Respecto al tema que no ha cobrao aún , no se preocupe que mañana le ingresarán el dinero del mes de diciembre. Y respecto a lo del embargo, pues me sabe mal pero aún no sé nada. Esto es un trámite administrativo más lento que no depende de mí... Le pido que tenga paciencia.
Es rasca un moment el cap amb un moviment brusc.
-Y otra cosa que le quería decir... -a cada frase que diu em dona un cop al braç. Aquesta vegada l'acompanya d'un somriure més ampli, per un moment els ulls se li tornen clars i relaxa el rostre-. que es que...¡me caso!,¿sabe?-. Senyala cap a la columna del costat de la màquina del cafè. La núvia apareix al meu pla visual sobtadament. És una senyora d'uns trenta anys totalment desdentada que al parlar mostra les genives nues. Du pintades unes seies fines de color rosenc. Té la pell groguenca i humida fruit, amb provabilitat, d'un bon nombre d'anys d'adiccions i malalties. M'estén la mà. Els felicito amb sinceritat. Me'n alegro que el sr. J. tingui encara plans futurs i il.lusions pendents de realitzar-. Por eso te quería preguntar cómo queda lo del pirmi si nos casamos. Es que ella también cobra el pirmi ¿sabes?. Y quiero saber si nos va a perjudicar.
-No, cásese tranquilo. Qué no afecta en nada.
-....
El senyor J. ha continuat explicant-me una bona estona més tot un seguit d'assumptes relacionats amb el govern, el IPC i les prestacions en un discurs circular totalment obsessiu. De cop, la sra. l'ha agafat del braç i mirant-me de reüll l'ha increpat: -¡Cállate ya, hombre, no ves que el sr. tiene que atender a más gente! -d'immediat el sr. ha abaixat les orelles i amb una fusió exacte d'alegria i tristesa als ulls, m'ha encaixat la mà dient-me: -no sé pa que me caso, ¡si es que es más mandona!-finalment, se n'ha anat pensatiu darrera la seva futura dona.
L'escena m'ha deixat un regust estrany d'esperança i fatalitat. Segurament, quan rebin les seves corresponents pagues del pirmi, podran comprar una ampolla de cava per brindar amb dos dies de retràs pel nou any.
És un senyor d’uns cinquanta anys envellit prematurament. Té els cabells canosos, arrugues allargassades al front i una dentadura groguenca finíssima que sembla que s’hagi de trencar en qualsevol moment. Al parlar li repiquen les dents d’adalt amb les d’ abaix i fa patir que no se li acabin esmicolant sota la llengua. Desprèn una olor molt comuna a una àmplia majoria de perceptors del pirmi. És la suma més o menys exacte de quatre factors: fum fred de tabac calant els pulmons, escassetat perllongada d'aliments a l'estómac, bones dòsis d'alcohol i consum de psicofarmacologia diversa, principalment, antidepressius. És un baf marronós i dolç que afegit sovint a una absència important d'higiene acaben per generar el segell olfatiu inconfusible de la misèria a Barcelona i, provablement, a moltes altres ciutats d'arreu del món...
Em saluda amb un esbós de somriure aparent que no amaga una inquietud profunda i obsessiva.
-Hola, se acuerda de mí ¿verdad?.
-Sí, a ver dígame -Ja sé per on aniran els tirus però espero que s'expliqui.
-Que mira, que no he cobrao este mes aún y ya te imaginas como he pasao el fin de año. A dos velas. Y ya lo siento tener que molestarte otra vez. Aquí siempre se me ha tratao muy bien, sin problemas...
-Sí, tranquilo. A ver déjeme que le explique... -No acabo de dir la frase i ja vol canviar de tema donant-me a entendre que són més coses les que li preocupen.
-Es que es esto por un lao y además, a ver, ¿cómo está lo del embargo? ¡porque yo aún no he visto un duro!.
-A ver yo le explico. Respecto al tema que no ha cobrao aún , no se preocupe que mañana le ingresarán el dinero del mes de diciembre. Y respecto a lo del embargo, pues me sabe mal pero aún no sé nada. Esto es un trámite administrativo más lento que no depende de mí... Le pido que tenga paciencia.
Es rasca un moment el cap amb un moviment brusc.
-Y otra cosa que le quería decir... -a cada frase que diu em dona un cop al braç. Aquesta vegada l'acompanya d'un somriure més ampli, per un moment els ulls se li tornen clars i relaxa el rostre-. que es que...¡me caso!,¿sabe?-. Senyala cap a la columna del costat de la màquina del cafè. La núvia apareix al meu pla visual sobtadament. És una senyora d'uns trenta anys totalment desdentada que al parlar mostra les genives nues. Du pintades unes seies fines de color rosenc. Té la pell groguenca i humida fruit, amb provabilitat, d'un bon nombre d'anys d'adiccions i malalties. M'estén la mà. Els felicito amb sinceritat. Me'n alegro que el sr. J. tingui encara plans futurs i il.lusions pendents de realitzar-. Por eso te quería preguntar cómo queda lo del pirmi si nos casamos. Es que ella también cobra el pirmi ¿sabes?. Y quiero saber si nos va a perjudicar.
-No, cásese tranquilo. Qué no afecta en nada.
-....
El senyor J. ha continuat explicant-me una bona estona més tot un seguit d'assumptes relacionats amb el govern, el IPC i les prestacions en un discurs circular totalment obsessiu. De cop, la sra. l'ha agafat del braç i mirant-me de reüll l'ha increpat: -¡Cállate ya, hombre, no ves que el sr. tiene que atender a más gente! -d'immediat el sr. ha abaixat les orelles i amb una fusió exacte d'alegria i tristesa als ulls, m'ha encaixat la mà dient-me: -no sé pa que me caso, ¡si es que es más mandona!-finalment, se n'ha anat pensatiu darrera la seva futura dona.
L'escena m'ha deixat un regust estrany d'esperança i fatalitat. Segurament, quan rebin les seves corresponents pagues del pirmi, podran comprar una ampolla de cava per brindar amb dos dies de retràs pel nou any.
Subscribe to:
Posts (Atom)