Kojac

La bèstia es dessagnava panteixant. La sang enfosquia el pèl del llom. Els nens reunits en corriol li pagaven garrotades en l’únic tros de cos on encara bategava una mica de vida. L’animal deixava anar, en cada patacada, un esgarip agònic que lluny de generar compassió, excitava encara més la passió del sacrifici. Un dels nens va agafar la bèstia per les potes del darrera per donar-li unes quantes voltes pel descampat. L’animal va intentar fer un últim esforç per a deslliurar-s’hi però estava massa dèbil. El crani inert xocava contra els matolls, bidons i altres objectes que trobava pel camí. La resta de criatures, que admiraven les iniciatives del líder, se’n reien amb una mescla estranya d’excitació i horror. Quan la bèstia va deixar de respirar, el noi li etzibà una darrera cossa, la culminació de l’obra, el do de pit. L’abandonà, allí, sense dirigir-li una darrera mirada. La fredor amb que li havia anat arrancant de poc a poc cada engruna de vida era la mateixa amb què ara se n’acomiadava.

D'altres vegades anaven al quiosc per comprar uns quants kojacs que devoraven pel camí polsegós.

D'altres vegades s'oblidaven de tot i eren feliços.

Aquest cop eren feliços rossegant els xiclets de maduixa àcida deixant a un costat del camí polsegós la silueta de la bèstia morta.