Die Insel Cap. 6: Jackie Chan Chaplin

Uou, uou, uou...ja hem arribat al chapter sex de die Insel. I sense cap esforç, eh?. Cabriola i zasca! òstia als morros! (ja entendreu per què)

Hem passat la meitat del mes de juliol i d' agost amb companyia premium: primer amb en Josele que cada vegada s' assembla més al xiquet del cacaolat, el que passa és que en el seu cas porta una ampolla de jägermeister sota el braç. Després ens han visitat els meus pares i els meus sogres. Sí, sí, ho heu sentit bé: pares i sogres junts!, compartint menjars terrassa i sofallits!, demasiao pal cuerpo...una nit de traca amb els Ambrosios i els Alarcons que haurà de ser immortalitzada per força al següent capítol de die Insel, ho deixo aquí, com a teaser, to be continued. Mentre els pares i sogres s' enlairaven, aterrava a l' illa el nostre amic de les cantàbries Guzman Bueno Rojo, que feia la seva aparició enfundat dins d' una camisa de cocotero-Keith Richards. Arribava disposat a conquerir les Dulcineas mallorquines, jo l' escudaria a les aventures com a bon Sancho Panza però com es veurà en pròxims episodis amb escàs èxit, tot s' ha de dir... espereu-vos un moment...ja torno.

Perdoneu, ja sóc aquí...m' he aixecat un moment per anar a buscar una birra a la nevera. I, sense esperar-m'ho he topat amb una imatge que em serveix de reflexió pel capítol: la nevera tal com la tenim serveix de negatiu fotogràfic dels diferents moments viscuts en companyia dels visitants. Dic "tal com la tenim" perquè s' acumulen actualment alguns aliments impossibles de trobar si no haguéssim rebut visites. Em recorden la seva estada. Unes xistorres, per exemple, que mai de la vida haguéssim comprat la jelen i jo en condicions normals i que no hem vist encara el moment de cuinar. Avui que ho valoràvem ens hem adonat que ja havien caducat (que lo sepas Josete); o una mortadela d' un color sospitós que el Guzman va comprar un matí de ressaca a l' ultramarinos de l' Aquilano. O, no us ho perdeu, unes llaunes de tònica oxidades que es passegen per la nevera des de l' estiu passat (visita Sara-Néstor).

La festa s' ha acabat. Després de les compres surrealistes al Mercadona, les sessions de Tour de França, els puntillos de vi blanc, la llum, la germanor, els quilòmetres recorreguts per camins de pedra seca,... s' ha fet fosc de nou dins l' habitació on hi ha l' ordenata i on lliuro la meva batalla diària amb la tesi. Novament, davant de les meves obligacions, el rictus se m' ha girat cap avall i m' he posat trist. Sí, m' he posat trist a l' habitació dels convidats, irònicament. I quan em passa això a vegades m' escapo de la tristor per camins estranys, els camins que tracen els links del youtube, per exemple. I, en aquest cas, l' excursió cibernètica no ha estat en va. Ja que m' he topat de lloros amb el que, des de ja, és el meu gurú personal. Un sikh de per allà Oklahoma bastant catxondo, i amb cara de follar i menjar com un marahá, que ensenya tècniques de meditació online. Us el passo per si algú també té el rictus trist en aquests moments. Que sapigueu que el meu gurú de utuf és molt enrotllat, eh!, és merda de la bona.



Així que he batallat contra la tristor amb respiracions profundes i recitant un galimaties que diu així: waji, waji, waji guru, waji, waji, waji, guru. El que passa és que la Jelen, que no estava assabentada de la meva recent conversió a la religió sikh, ha arribat de treballar i m' ha pillat damunt d' una esterilla, amb les cames creuades i en la fase "subidón" del mantra en què pràcticament cridava d' il·luminació: -WAJI, WAJI, WAJI, GURUUUUUUUU....i, per uns moments, ha estat temptada de trucar a sa policia però, abans que comencés a clicar el telèfon d' emergència, he estat a temps de fer-li la presentació oficial del meu nou gurú. Després, he continuat meditant amb la tranquil·litat d' haver aclarit la situació.

Més tard, m' he desplaçat en un estat de placidesa increïble fins la biblioteca i he agafat City lights , de Charles Chaplin. I, tot dinant, la Jelen i jo ens hem estat fent unes partides de caixa completament terapèutiques. Coneixia, com tothom, a Charlot. Els pantalons amples, el bastó, el bigotet, el bombí, etc. però no havia entrat mai dins de la seva essència: una mescla impossible i genial de tendresa i mala llet. M' he sentit privilegiat de topar en una mateixa tarda amb un segon mestre. Tot i que, aquest, desprenia una llum diferent de la del sikh, una llum més complexa i rica.

Un cop ha acabat la peli, hem fet la migdiada. I quan ens hem despertat, hem sentit l' impuls de veure una altra vegada l' escena del combat de boxe i, a continuació, ens hem dedicat a escenificar-la per la sala d' estar. Sobretot, la dança de peus, un dos, un dos.



Ha passat una hora durant la qual no he fet ben bé res. I com que no he fet res, m' ha entrat l' ànsia i, després de manifestar-li el meu neguit a la Jelen, hem decidit fer una escapadeta ràpida a Cala Blava. He ficat les tovalloles, les ulleres de submarinisme i una novel·la (31 canciones, de Nick Hornby) dins del cistell i he baixat al carrer a esperar a la Jelen. Quan he anat a sortir del portal, s' apropava remugant el yonki del barri, un habitual del nostre carrer que, pobret, està més perdut que un pollastre en un carnaval. Està tot prim i va amb una espècie de pantalons curts de tàctel, marca meyba, de l' any de la picor. Duu calçada a un peu una victòria i a l' altre una bota que estava de moda fa un temps. Una espècie de descansos de borreguillo que les noies duien amb els pantalons per dins. L' he vist com enfilava cap a mi dialogant agressivament amb si mateix. He detectat que tenia un monacu de cavall i, per uns instants, he pensat d' atrinxerar-me dins del portal; però he pensat "què collons, ets del barri, no?" i he esperat aparentant tranquil·litat al rostre mentre s' aproximava. Una expressió rotllo Clint Eastwood. I quan l' he tingut a un metre, la Jelen que ja estava llesta per anar a la platja ha fet la seva aparició pel portal però l' ha vist a temps i s' ha quedat darrera la porta. I llavors ha començat l' escena que titularé JACKIE CHAN CHAPLIN:

-¿tienes hora? -em pregunta.

-Sí, claro són las 19.30.

i com si no li hagués dit res continua:

-¿tienes tabaco?

(porto el tabac de liar a la butxaca de la camisa)

-Sí, però me queda muy poco...

-¿tienes una moneda?

(em toco la butxaca dels pantalons)

-no, mira no tengo nada, lo siento.

-¿me das el libro?

Assenyala el cistell. Hi sobresurt el llibre del Hornby.

Penso: -m' està demanant que li doni el llibre!?. Joder, el llibre no!

Li dic convençut que "no" i, en un instant absolutament dement, el paio fa un saltiró i es quadre amb el peu que calça la bota més avançat i els punys en posició d' entrar en combat.

-Dame una moneda o te pinxo -em diu mentre es manté en guàrdia.

Llavors, m' acollono bastant i tinc el reflex de treure'm el tabac de liar de la butxaca i donar-li. L' agafa i abandona la posició d' atac katateka. Però, de cop, quan ja creiem que se'n va, es gira i li pregunta a la Jelen:

-¿tienes hora?

La Jelen i jo no ens ho podem creure, el colega està entrant en fase bucle...

La jelen li diu que no.

-¿tienes tabaco?

-no

-¿tienes una moneda?

-no.

I sense dir res més continua caminant carrer amunt remugant entre dents com si res hagués passat.

De camí cap a Cala Blava, dins del cotxe, ens hem passat una bona estona recreant el diàleg: ¿oye tienes hora?, no, ¿me das el libro?, no, ¿dame una moneda o te pinxo?. La veritat és que l' amenaça, no sé per què, ha resultat tan tragicòmica que no ens hem quedat massa ratllats.

Quan hem arribat a la cala, hem estat dissertant sobre el surrealisme d' amenaçar algú de punxar-lo sense tenir res a les mans, només els punys tancats. Després d' una estona, la frase ha començat a formar part de la nostra rutina, hem improvisat formes derivades: -échame crema o te pincho; te vienes al agua o te pincho; ¿qué vamos a cenar hoy?...ostia, no sé, las chistorras, te pincho...

He hagut de fer un esforç per ficar-me dins l' aigua però, un cop dins, he estat una bona estona gaudint hipnotitzat de les profunditats submarines. Respirava pel tub al ritme de waji, waji, waji gurú mentre perseguia petits bancs de peixos. Quan he sortit, he estat dormitant a la tovallola plàcidament relaxat, però, de sobte, m' han vingut unes ganes intenses de fumar. I he pensat "aguanta, sigues fort, no defraudis el teu guru sikh". Li he manifestat el mono que estava patint a la Jelen i m' ha recordat que no podia fumar ni que vulgués. Havia oblidat que li havia "regalat" el meu paquet de Manitou al yonki.

I de cop i volta, he vist fondre's l' escena de boxe de City lights amb la del portal de casa i he entès per què l' amenaça del yonki no ens havia afectat gaire. El seu moviment al posar-se en posició d' atac era molt semblant al que acabàvem de veure a Chaplin i això havia fet que ens miréssim l' escena amb un punt d' irrealitat, com si succeís filtrada per una pantalla transparent. El yonki, era ara Chaplin dins la meva imaginació, i m' estava ajudant mitjançant un dels seus gags absurds a deixar de fumar. Té collons! el yonki estava fent molt més per mi que mil respiracions waji gurus damunt la tovallola.

M' he promès que quan el vegi li regalaré en agraïment el llibre del Nick Hornby, que no sé si l' ajudarà a deixar de punxar-se però almenys passarà una bona estona.

Li diré: -Toma, te regalo el libro o te pincho.