Die Insel cap. 4

I sense presses he arribat al capítol 4 de die Insel. Recordo el dia que vaig decidir que el 4 seria el meu número preferit. Tenia 7 anys i, després d' insistir molt, els meus pares m' havien apuntat al club d' hoquei de Sant Cugat. Flipava amb els patins nous, les genolleres Skater de pell (verdes, precioses), l' stick Reno amb el logo blau, la coquillera per protegir-me els collons de les pilotades (eren de plàstic per fora i suro per dins, poca broma)...la òstia en patinet, vamus. Els meus pares (gràcies) s' havien deixat la pasta. Era el primer dia d' entrenament i el fostión que em vaig fotre tot just entrar a patinar a la pista va ser de campionat (amb el temps la meva tècnica milloraria, però no gaire). Va ser la primera lliçó (i en van unes quantes) sobre com els desitjos passen per força pel sedàs de la realitat, la qual planta obstacles en l' assoliment dels bells somnis. Així doncs, l' entrenador de l' època -un paio molt magete que ens cantava les cançons d' un nou cantautor que en aquells moments començava a despuntar amb un disc anomenat "Hi ha sequia" i que ens obligava a memoritzar-lo si volíem jugar uns minuts de partit- havent vist les meves minses destreses, va decidir que jo faria de porter. És a dir, assumir la modesta, poc creativa i menys valorada funció de rebre pilotades protegit rera unes guardes i una trista careta. Quan vaig comunicar la decisió de l' entrenador a casa, òbviament, els meus pares, que ja s' havien deixat mig sou amb l' equip, van fotre una cara d' estupefacció i, suposo, van anar a parlar amb l' entrenador. Total i resumint que, per fi, vaig assolir la condició de davanter d' un flamant equip composat per nens de 7 anys que s' esbossinaven el cap contra el parquet del poliesportiu de Sant Cugat dos dies a la setmana. Aquell primer dissabte de partit, mentre em veia obligat a cantar "tens paper de vàter enganxat al cul" si volia jugar contra el Canet de Mar, l' entrenador, m' otorgava la samarreta negre i vermella amb el número 4. Recordo, també s' ha de dir, que el Canet de Mar ens va fotre una tunda de ca l' ampla. No recordo el resultat exacte però la pallissa va ser grossa. Va ser el dia del meu primer gol, un gol una mica mesquí, he de confessar (per fer-lo, vaig haver de fer la traveta amb l' stick al meu propi company d' equip) però un gol al cap i a la fi. I així va ser, amb aquell gol, que es va encendre la meva ja estructural superstició de creure que tot el que es relacioni amb el número 4 és positiu.