Uoooo

Amics, futbol i fatalität

Cridàvem jugant a ser els més estúpidament emocionats per causa d’aquella celebració popular. Ens havíem begut tres ampolles de vi calent i anàvem amb un punt de lúcida eufòria corrosiva. Per la tele encara se sentien les veus emocionades dels periodistes i es veia l'enfoc del rectangle verd a vista d'helicòpter. República Argentina avall passaven els cotxes a cop de claxon i els vianants s’hi acostaven alçant els braços tot empunyant banderes i bufandes. El Martí, el Jordiet, l’Agus i jo apareguérem al balcó saltant per sobre el sofà, ràpidament, sense sabates, curiosos de tot aquell follon. L’eufòria de l’alcohol s’acoplà amb facilitat a l'eufòria del carrer i vàrem caure víctimes de l’efectivat enganxosa dels himnes, lo únic que nosaltres botàvem al ritme de: -Saaaant Tamuuuudo, oe, oe! (això cridava jo), Toooomeu Peeenya, alé, alé!... perquè erem més yeahs! que ningú i ens feia ràbia, moltíssima ràbia que tothom estigués tan d'acord en tot el que tenia a veure amb aquell requadre verd i en fer d'aquell defensa amb nom d'esponja rentaplats un semi Déu. A sota casa meva, al costat del frankfurt El Pibe, seien sobre els seus vespinos un grup de gent sopant tranquilament quan, de sobte, vaig veure descendir a càmara lenta, només sigui per dar-li un toc cinematogràfic i recalcar que això és lo important, lo que aquest escriptor vol que no passi per alt, una copa duralex a mig omplir. Passà l’alçada de l’entresol amb una acceleració exacte, continuà amb una verticalitat traçada amb tira línies cap avall, deixà enrere la farola, el cap d’un dels motoristes, el braç del motorista del seu costat i es trinxà a l’acera en mil cristalls. No havia passat ni un segon que l’Agus ja fotia un bot cap a dins el pis saltant el sofà de tornada i atrinxerant-s'hi. El Jordiet per lligams invisibles de parella es percatà del marron a l'instant i com una goma elàstica seguí en l’enrocamenta a la seva parella. El Martí i jo, més pajarus, encara estàvem a mig vociferajar: -Xeeeesco Booooix oe, oe! i altres parides de l’estil quan de sota vaig veure que ens clavaven sis o set mirades assassines. Els hi havíem estat a punt d’esventrar el cap i tenien tota la legitimitat de fer-nos’ho saber. L’Agustina, causant única i involuntària (quedi clar) de tal desperfecte, ens mirava des de darrere el sofà mig atemorida mig partint-se la caixa. Encara vaig trigar uns segons més a fer entendre al Martí, que no s’havia adonat de res, que havíem de fotre el camp d’allí. Vam fugir a resguardar-nos saltant per sobre el sofà com si explotessin milers d'obusos sota els peus.Fora els claxons, les vocines i els crits anaven tots a una, tot el camp era un clam d'energumens unimentals, unisimplons... Naltrus, que ens diferenciem significativament d’aquella massa uniforme per ser més excel.lents-i-què passa (diferent seria si tot el follon fós per causa de les gestes d’un altre equip que està de relloguer en un estadi maaaassa gros, que llavors si seria jo el primer unimental...), continuàrem el jaleo dins de casa sense gaires garanties que els del frankfurt no ens regalessin en qualsevol moment uns milers de gecs d’hòsties.Simultàniment, un altre bon amic passejava endiumenjat a la vesprada per una molt nostrada font, sèu de totes les celebracions de la santa institució. Allí també, ondulaven banderes però moltíssimes, moltíssimes més... Pues resulta, que l’amic, que per altra banda pertanyia a família de llarga i profusa tradició de l’esperit que allí es reunia i celebrava, proferí, en un moment inspirat de reveldia: -Puta Barça! i puta Catalunya! (Només fós per tocar els collons). El resultat: ulleres i narius partides. I la massa continuà onejant ses banderes amb molt, però que molt poc sentit de l'humor.