Arrossego el meu carretó de la compra pel carrer Rocafort. Posaria una foto però millor us l' imagineu no us donés pas un atac de por i arranquéssiu a córrer abans d' acabar de llegir-vos el capítol 11 de Das Kontinent. Us perdríeu per exemple, la descripció del maleït carretó: estampat a quadres marrons i grisos, clarament demodé. "Demodé", quina paraula, no?. El vaig comprar als xinus. Me'l va vendre la xinesa que sempre que hi entro està ajupida, ordenant el gèneru i se li veuen les calces. Unes calces clarament demodé. Color carn. Arrossego el meu carretó Rocafort avall i enfilo, sabeu cap a on, no?, ho sospiteu?. Ara que ho penso, l' estampat del carretó podria ser el fons del pròxim disco del grup Manel, els components del qual em trobo dia sí dia també asseguts a la barra d' una bodega a tocar del Mercadona, del Metadona (jordi, et mango la broma). Cap allí enfilo. Els Manel acostumen a fer el bermut al costat del temple del vici i el fornici on espero que avui, o així m' ho proposo, trobaré material suficient per una altra entrada del granchief.
Sigues espontani!
Passejo pels passadissos atent com un mussol a quasevol indici que em permeti començar una història. Uns porros units amb una goma de pollastre, una piga darrera l' orella d' una noia que duu d' una banda una llarga melena i de l' altra rapada. Provo de trobar relacions, coincidències, gestos memorables, però l' única cosa que trobo mínimament interessant és aquesta piga de la mossa asimètricament rapada que, com jo, arrossega un carro sense saber ben bé si va o si torna o què fa ben bé en aquest món. O bé això és el que jo projecto en ella: una búsqueda desesperada. Una pista. Observo el cartell de les fruites que em va servir de pretext per esciure el darrer capítol. Tot en va. Passo a l' altra passadís. Miro els tres frigorífics contingus plens de caixes amb congelats. Res. Enfilo el tercer passadís cap a la secció de carns. Trobo una muntanya de pollastres sencers envasats. N' agafo un per les potes i vaig apropant-me lentament a l' Elen, que està a l' altra extrem del passadís i, quan es gira, me'l poso damunt del cap i el faig anar de dreta a esquerra com si fos una dansa ritual africana. Però me n' adono que amb aquest gest estic començant a subvertir l' ordre natural del procés: estic actuant d' una manera bizarra per por de no ser capaç de trobar indicis per a escriure una nova entrada. Avui el Mercadona és una puta pàgina en blanc. "Potser el cel cristià s' assembla avui al Mercadona", penso mentre provo de relaxar-me per tornar poc a poc a un estat de fluxe que em permeti veure allò que no m' estic permetent veure bloquejat d' ansietat pel fet justament de voler veure alguna cosa narrable. "El cel déu ser per morir-se de l' avorriment", concloc mentre truco a la meva mare provant de tornar a comportar-me com un consumidor normal que tria, compra i gasta i torna a comprar i tria i gasta i la piràmide -amb un dòlar clavat a la punta- creix i creix i la punxa es va fent més i més llarga. La truco perquè el cap de setmana he estat a casa dels meus pares i tenien un xampú que em semblà collonut. Et deixa la cavallera de l' estil "porque yo lo valgo". Així que truco a la meva mare perquè em digui la marca de l' ungüent. No em fa pas vergonya confessar-ho. Bueno, una mica.
Recordo el dia que vaig aprendre a patinar a la pista d' hoquei patins. Després d' unes setmanes fotent-me de lloros contra el parquet, una formosa i càlida tarda de primavera vaig començar a desplaçar-me amb certa estabilitat. Avançava sense adonar-me de la meva gesta quan un nano, més veterà que jo, em va dir "mira, ja ho has aconseguit!". Immediatament després, em vaig fotre la gran castanya. Com més desitjo conscientment que passi alguna cosa digne d' escruire's dins del Metadona, menys coses passen dignes d' escriure's al putu Metadona. "Ja ho veus Dani, ets el teu pitjor enemic", em dic mentre poso els productes a la cinta corredissa.
Sortim amb les fulles dels porros -unides per una goma de pollastre- sobresortint del carretó de la compra i amb una sensació de fracàs absolut quan de cop i volta la Jelen observa: "que curioso hoy no ha sonado la melodía".
Mer-ca-do-na, Mer-ca-do-o-na!
I en una mil·lèssima esclata una intuició dins del meu cap. "Deixa't de teories i milongues, Dani. Avui tornes sense història perquè no ha sonat la melodia infernal i piramidal. La melodia que ens trepana el cervell serveix de mecanisme per activar les històries del granjefe!.
Hem tornat a casa.
Després de sopar una sopa de porros sense goma de pollastre. He decidit dutxar-me. Quan m' he fregat el cabell amb el fabulós xampú que he comprat, recomenat per la meva mare, la mà m' ha lliscat agafant una embranzida sospitosa. Com un mal embragatge. I llavors me n' he adonat que, distret a la caça d' històries, he comprat un maleït suavitzant. Els dits m' han passat pels cabells amb la mateixa lliscositat ineficaç amb la qual em passejava pel Mercadona buscant històries. Quan he surtit de la dutxa, he vist que tenia un whatsup del Xavi S. -lector fidel del granjefe des de temps immemorials- que em deia: "Dani, DEBES escribir un post del blog con la visita al campo del Espanyol del otro día. Va a ser tu obra maestra". Hauré de tornar al Mercadona en dia de feliç i inspiradora melodia a viam si així puc escriure una entrada de granchief que pugui ser considerada una "obra mestre". Potser escoltant-la mil·lions de vegades seguides...