Rentar plats, rentar roba

quan tot es desordena, cauen les coses perquè perden el seu equilibri llavors toca rentar plats, recollir els pels de la gata i procurar pensar en què es falla i en què és el que passa, collons. S'ha d'intentar continuar rentant plats i deixar que les emocions i els pensaments llisquin amb el fairy. Santa Teresa deia: -fregad, fregad hermanas que Dios está entre los platos. Y molta raó que tenia la mística. Rentar plats ajuda a unificar idees, a entendre què passa. Cagar-te en la puta és només una sol.lució a curt plaç. Després pot venir el rencor o la culpabilitat. Aillar-ne exactament mitjançant alguna fórmula, -b més menys arrel quadrada de b2 menys quatre ac partit entre dos a, la responsabilitat és impossible. Llavors toca tornar-te a cagar en la puta o apuntar-te a l'europolis per fer piscines on anar sense gorro està prohibit i t'has de fotre un gorro de prestat infecto-contagiós que ha passat pel cap de tots els ronyosos, com jo, que s'han oblidat, o no han volgut portar gorro a priori. Al fondu de la piscina si miro bé amb les meves ulleres de piscina s'hi veuen mocs llefiscosos i mig sòl.lids flotant a ras del terra. Són dels ronyosos que remullen els seus greixos abans que els meus. Tot plegat un fàstic a 40E el mes. L'olor a cloru que traspira la pell quan es surt d'allà té més a veure amb hospitals que amb estadis però això és igual perquè continuem sense tenir-ne, tot i que diuen que pel 2009, i aguantant la dominància futbolística majoritària d'aquí i la intolerància, d'alguns, allà, a mi se'm surt la bilis per la boca quan, abans, se m'importava una puta merda tot això. I toca cagar-me en la puta però, immediatament, s'apodera la culpa i demanar perdó perquè tot és més complexa i ningú té les mans netes, o no?. S'ha de continuar rentant plats perquè aquesta vida que és un riu que va a donar al mar que és dinyar-la, drets a acabar i a consumir-se, no és mai el mateix i llavors només saps que no saps res i que Déu no juga als daus i tota aquesta parafernàlia d'aforismes dels collons que són immensament vertaders. Només espero que la bilis no se'm sorti per la boca un dia d'aquests perquè és cutre perdre el papers i injust a la vegada. No penso anar a dormir fins que no s'acabi la rentadora perquè porto quatre dies reciclant els mateixos pantalons i ja no sé si fan poder a peix, suor o a merda. A la feina no es queixen perquè són molt ben educats i més grans i per això es callen les coses que pensen, no van amb la bravuconeria sincera i noble de la joventut. Guarden molt més la compostura i si pensen que aquest o aquell és un imbècil no ho diuen pas. La maduresa és molt més el.legant. I l'expedient que em trobaré demà al matí damunt de la taula és d'un amic pirmi de gràcia que l'última vegada que em va venir a saludar se'n va anar acomiadant-se carinyosament: -si et veig et pincharé amb la navalla. El tema es va sol.lucoionar però ara li he tret la paga una altra vegada...espero que hagi afilat la navalla. Gestionar misèria és lu que té, l'altre amic pirmi de gràcia viu entre cartrons al final de torrent de l'olla i me'l creuo molts dies per anar a la feina, i la seva assistenta em demana que no li doni les peles perquè no compleix amb els pactes que fa amb ella. No li puc donar els putos diners tot hi haver-ho parlat amb el jefe. Ell que em coneix perquè ha vingut el pirmi, quan passo pel banc, on hi té la maleta cada vegada més trencada i els seus gossos, es limita a mirar-me. Lo que passa es que no sé si em reconeix, no ho sé. I llavors em toca cagar-me en la puta altre cop, però aquest cop amb més força. Mai he sigut un valent però tampoc un imbècil.
Crec que la rentadora ja ha parat i podré estendre la roba almenys deixaré d'olorar a merda, si de cas a sutge d'egoisme recalcitrant i calcinat, tot i que no passava res perquè a la feina fa sovint aquesta pudor. La misèria és infinitament més trista del que em puc imaginar. L'amic pirmi, el Manuel, del qual vaig escriure sobre ell al quadern gran jefe, fa un temps va venir a saludar-me. Venia per informar-me que, per fi, li havien tornat els 40 E que l'ajuntament li havia embargat. Passava per agraïr-m'ho i per pregunta-me si era veritat el que havia sentit a dir que si les pensions anaven a pujar un no sé quants % de cara al 2008. Vam encaixar-nos les mans i li vaig tornar a desitjar tota la sort d'aquest món... I amb lo que em pensava que em costaria tornar a a la feina i les setmanes tornen a passar rodant a velocitat de contrarellotge, rectíssimes. El riu que és la vida que va a donar a la mar que és lo morir agafa ràpids i viranys més o menys imprevistos i cada vegada més ràpids, hauria de vigilar no arribar a l'estuari (torre de betlem?) sense un tall, un morat o alguna fractura.

Föroya

per fi,
trepitjàrem les feroe, feia fred i tot era molt verd, vam veure una foca blanca treient el morro bigotut per darrera una onada geladíssima i també resulta que a les platges més remotes s'hi van a morir plàcidament les balenes que amb la llum del Sol es dauren i agafen el to oxidat d'un submarí cap per avall, el que passa és que fan més pudor. També hi havia enormes troncs llisos enduts per l'atlàntic, una bamba xina i una ampolla escocesa d'aigua mineral. Fou a les feroe, a la seva capital, Torshavn, que ens emmaravellàrem davant d'un ordenador feroés, que són iguals que aquí però amb les tecles una mica més fredes, per la publicació intenàutica de la primera foto d'un nounat, en piero, ens va fer un enorme ennueg emocionat a la panxa i brindàrem per ell i els seus pares. I aquell dia tiràrem la casa per la finestra i ens emborratxàrem a 10 ecus la canya de birra. La parella. De la parella podria explicar-ne alguna discussió de torn per fer-me el dur i dir que això i que lo altre... però la veritat és que la moza és extraordinària allí on anem perquè ens trobem, així de dificilíssimament fàcil. (I no ho penso esborrar ni que em faci molta vergonya; aquest tipus de declaracions d'afecte en públic són aixins de cutres, però no ho penso esborrar i s'acabat...) Això sí, allí igual que aquí, el plàstic que sosté el paper de vàter està sovint tacat de dos ratlles marronoses fruit de deixar-hi lo cigarret damunt mentres s'està per altres assumptes; però, per lo contrari allí la majoria dels teulats que arrauleixen a les famílies puritanes són d'adob i herba. I com que són tan puritanes no tiren de durex, ni pastilles i així estan totes les illes, inclús les més remotes, farcides de nens rossos que et miren amb cara d'estranyats i no somriuen. No somriuen mai, són ficats completament cap endintre. Normal, amb aquesta climatologia inclement han d'estar tots sonats. Per això l'alcohol està prohibit de vendre als supermercats.