Oh, Senyor!
dau-me amb mesura,
culpabilitat i compassió.
Avui
hi havia un coix amb bastó
a la Plaça de les Olles.
Per un instant, he dubtat si no el duia per snobisme.
-Imitant el House, què cabrón, vaya fríbol!-he pensat absurdament.
Després he vist que es balancejava de banda a banda
ondulant la cama una mica cap endins des del maluc fins al genoll
i cap enfora del genoll fins la planta del peu.
M'he girat ràpid i me n'he entornat cap a l'oficina
amb alguna dosi de remordiment a la testa.
Ahir
hi havia una negra jova passejant-se per l'andana de Jaume I.
Duia uns pantalons blaus elèctrics arrapats que li marcaven un cul rotund.
-Putas negras de las Ramblas=Sida-
posava escrit en edding en l'espai buit que restava al meu banc.
Al veure que s'apropava la noia per seure al costat,
vaig desplaçar-me dissimuladament cap a l'esquerre
provant de tapar aquella denúncia tan racista, terrorista, malaltissa i cabrona.
Em vaig sentir alleugerit al veure que arribava el metro
i entrava a la plataforma mentres parlava rient pel mòbil.
Oh, Senyor!
dau-me amb mesura,
culpabilitat i compassió.
Thursday, January 18, 2007
Tuesday, January 02, 2007
Bon 2007
Avui al pirmi m’ha vingut a visitar per sisena vegada consecutiva en un mes i mig el sr. J.. Al març del 2006 l’Ajuntament de Barcelona va embargar-li 40 euros per enderreriments en el pagament de l’impost d’una antiga furgoneta destartalada i sense rodes en la qual vivia previ a tramitar la prestació. Ara viu en una pensió al casc antic. La primera vegada el vaig atendre jo i es va quedar amb el meu nom escrit en un full arrugat. De manera que cada vegada que ve a Palau de Mar pregunta per mi. Des de fa ben bé quinze dies que espero una resposta de Casp alertant-me que ja se li ha fet la devolució de l’import, doncs, per llei, la prestació del pirmi és inembargable. Cap administració, banc, empresa o particular pot retirar un cèntim del compte corrent d'un beneficiari de la prestació.
És un senyor d’uns cinquanta anys envellit prematurament. Té els cabells canosos, arrugues allargassades al front i una dentadura groguenca finíssima que sembla que s’hagi de trencar en qualsevol moment. Al parlar li repiquen les dents d’adalt amb les d’ abaix i fa patir que no se li acabin esmicolant sota la llengua. Desprèn una olor molt comuna a una àmplia majoria de perceptors del pirmi. És la suma més o menys exacte de quatre factors: fum fred de tabac calant els pulmons, escassetat perllongada d'aliments a l'estómac, bones dòsis d'alcohol i consum de psicofarmacologia diversa, principalment, antidepressius. És un baf marronós i dolç que afegit sovint a una absència important d'higiene acaben per generar el segell olfatiu inconfusible de la misèria a Barcelona i, provablement, a moltes altres ciutats d'arreu del món...
Em saluda amb un esbós de somriure aparent que no amaga una inquietud profunda i obsessiva.
-Hola, se acuerda de mí ¿verdad?.
-Sí, a ver dígame -Ja sé per on aniran els tirus però espero que s'expliqui.
-Que mira, que no he cobrao este mes aún y ya te imaginas como he pasao el fin de año. A dos velas. Y ya lo siento tener que molestarte otra vez. Aquí siempre se me ha tratao muy bien, sin problemas...
-Sí, tranquilo. A ver déjeme que le explique... -No acabo de dir la frase i ja vol canviar de tema donant-me a entendre que són més coses les que li preocupen.
-Es que es esto por un lao y además, a ver, ¿cómo está lo del embargo? ¡porque yo aún no he visto un duro!.
-A ver yo le explico. Respecto al tema que no ha cobrao aún , no se preocupe que mañana le ingresarán el dinero del mes de diciembre. Y respecto a lo del embargo, pues me sabe mal pero aún no sé nada. Esto es un trámite administrativo más lento que no depende de mí... Le pido que tenga paciencia.
Es rasca un moment el cap amb un moviment brusc.
-Y otra cosa que le quería decir... -a cada frase que diu em dona un cop al braç. Aquesta vegada l'acompanya d'un somriure més ampli, per un moment els ulls se li tornen clars i relaxa el rostre-. que es que...¡me caso!,¿sabe?-. Senyala cap a la columna del costat de la màquina del cafè. La núvia apareix al meu pla visual sobtadament. És una senyora d'uns trenta anys totalment desdentada que al parlar mostra les genives nues. Du pintades unes seies fines de color rosenc. Té la pell groguenca i humida fruit, amb provabilitat, d'un bon nombre d'anys d'adiccions i malalties. M'estén la mà. Els felicito amb sinceritat. Me'n alegro que el sr. J. tingui encara plans futurs i il.lusions pendents de realitzar-. Por eso te quería preguntar cómo queda lo del pirmi si nos casamos. Es que ella también cobra el pirmi ¿sabes?. Y quiero saber si nos va a perjudicar.
-No, cásese tranquilo. Qué no afecta en nada.
-....
El senyor J. ha continuat explicant-me una bona estona més tot un seguit d'assumptes relacionats amb el govern, el IPC i les prestacions en un discurs circular totalment obsessiu. De cop, la sra. l'ha agafat del braç i mirant-me de reüll l'ha increpat: -¡Cállate ya, hombre, no ves que el sr. tiene que atender a más gente! -d'immediat el sr. ha abaixat les orelles i amb una fusió exacte d'alegria i tristesa als ulls, m'ha encaixat la mà dient-me: -no sé pa que me caso, ¡si es que es más mandona!-finalment, se n'ha anat pensatiu darrera la seva futura dona.
L'escena m'ha deixat un regust estrany d'esperança i fatalitat. Segurament, quan rebin les seves corresponents pagues del pirmi, podran comprar una ampolla de cava per brindar amb dos dies de retràs pel nou any.
És un senyor d’uns cinquanta anys envellit prematurament. Té els cabells canosos, arrugues allargassades al front i una dentadura groguenca finíssima que sembla que s’hagi de trencar en qualsevol moment. Al parlar li repiquen les dents d’adalt amb les d’ abaix i fa patir que no se li acabin esmicolant sota la llengua. Desprèn una olor molt comuna a una àmplia majoria de perceptors del pirmi. És la suma més o menys exacte de quatre factors: fum fred de tabac calant els pulmons, escassetat perllongada d'aliments a l'estómac, bones dòsis d'alcohol i consum de psicofarmacologia diversa, principalment, antidepressius. És un baf marronós i dolç que afegit sovint a una absència important d'higiene acaben per generar el segell olfatiu inconfusible de la misèria a Barcelona i, provablement, a moltes altres ciutats d'arreu del món...
Em saluda amb un esbós de somriure aparent que no amaga una inquietud profunda i obsessiva.
-Hola, se acuerda de mí ¿verdad?.
-Sí, a ver dígame -Ja sé per on aniran els tirus però espero que s'expliqui.
-Que mira, que no he cobrao este mes aún y ya te imaginas como he pasao el fin de año. A dos velas. Y ya lo siento tener que molestarte otra vez. Aquí siempre se me ha tratao muy bien, sin problemas...
-Sí, tranquilo. A ver déjeme que le explique... -No acabo de dir la frase i ja vol canviar de tema donant-me a entendre que són més coses les que li preocupen.
-Es que es esto por un lao y además, a ver, ¿cómo está lo del embargo? ¡porque yo aún no he visto un duro!.
-A ver yo le explico. Respecto al tema que no ha cobrao aún , no se preocupe que mañana le ingresarán el dinero del mes de diciembre. Y respecto a lo del embargo, pues me sabe mal pero aún no sé nada. Esto es un trámite administrativo más lento que no depende de mí... Le pido que tenga paciencia.
Es rasca un moment el cap amb un moviment brusc.
-Y otra cosa que le quería decir... -a cada frase que diu em dona un cop al braç. Aquesta vegada l'acompanya d'un somriure més ampli, per un moment els ulls se li tornen clars i relaxa el rostre-. que es que...¡me caso!,¿sabe?-. Senyala cap a la columna del costat de la màquina del cafè. La núvia apareix al meu pla visual sobtadament. És una senyora d'uns trenta anys totalment desdentada que al parlar mostra les genives nues. Du pintades unes seies fines de color rosenc. Té la pell groguenca i humida fruit, amb provabilitat, d'un bon nombre d'anys d'adiccions i malalties. M'estén la mà. Els felicito amb sinceritat. Me'n alegro que el sr. J. tingui encara plans futurs i il.lusions pendents de realitzar-. Por eso te quería preguntar cómo queda lo del pirmi si nos casamos. Es que ella también cobra el pirmi ¿sabes?. Y quiero saber si nos va a perjudicar.
-No, cásese tranquilo. Qué no afecta en nada.
-....
El senyor J. ha continuat explicant-me una bona estona més tot un seguit d'assumptes relacionats amb el govern, el IPC i les prestacions en un discurs circular totalment obsessiu. De cop, la sra. l'ha agafat del braç i mirant-me de reüll l'ha increpat: -¡Cállate ya, hombre, no ves que el sr. tiene que atender a más gente! -d'immediat el sr. ha abaixat les orelles i amb una fusió exacte d'alegria i tristesa als ulls, m'ha encaixat la mà dient-me: -no sé pa que me caso, ¡si es que es más mandona!-finalment, se n'ha anat pensatiu darrera la seva futura dona.
L'escena m'ha deixat un regust estrany d'esperança i fatalitat. Segurament, quan rebin les seves corresponents pagues del pirmi, podran comprar una ampolla de cava per brindar amb dos dies de retràs pel nou any.
Subscribe to:
Posts (Atom)