Oh, Senyor!
dau-me amb mesura,
culpabilitat i compassió.
Avui
hi havia un coix amb bastó
a la Plaça de les Olles.
Per un instant, he dubtat si no el duia per snobisme.
-Imitant el House, què cabrón, vaya fríbol!-he pensat absurdament.
Després he vist que es balancejava de banda a banda
ondulant la cama una mica cap endins des del maluc fins al genoll
i cap enfora del genoll fins la planta del peu.
M'he girat ràpid i me n'he entornat cap a l'oficina
amb alguna dosi de remordiment a la testa.
Ahir
hi havia una negra jova passejant-se per l'andana de Jaume I.
Duia uns pantalons blaus elèctrics arrapats que li marcaven un cul rotund.
-Putas negras de las Ramblas=Sida-
posava escrit en edding en l'espai buit que restava al meu banc.
Al veure que s'apropava la noia per seure al costat,
vaig desplaçar-me dissimuladament cap a l'esquerre
provant de tapar aquella denúncia tan racista, terrorista, malaltissa i cabrona.
Em vaig sentir alleugerit al veure que arribava el metro
i entrava a la plataforma mentres parlava rient pel mòbil.
Oh, Senyor!
dau-me amb mesura,
culpabilitat i compassió.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
1 comment:
Gran Jefe, te felicito. Muy lograda la estructura del relato y la humanización del personaje. Nos encontramos ante un protagonista dinámico, con evolución interna, y unos secundarios con vibración propia, no decorado sino agentes. Los picos de acción en su sitio y el conflicto bién planteado con un desarrollo y desenlace trabado con pericia y sobriedad. El espectador ha disfrutado con el relato y se lleva, no una respuesta, sino algunas preguntas a casa. Enhorabuena. Tenemos el ayer, el hoy; hablenos, en próximas ocasiones, de algún mañana suyo.
Cordialmente
Post a Comment