Per si les mosques tireu les carpetes antigues sense mirar què hi ha dintre

El cap de setmana regirava calaixos. Van sortir unes quantes poesies de l'època de l'institut que dubto si adjuntar en futurs posts. Rellegir amagus creatius de l'adolescència fa venir ganes de trencar-ho tot. No deixar pistes de les metàfores grandiloqüents, els sentits críptics, l'estil visionari apocalíptic d'imatges enormes i ridícules. Entremig, van sortir algunes línies de cançons bastant currades per recuperar. Sort que a l'època no hi havia blogs, flogs ni myspacess on deixar-hi la tifarada creativa particular. Ja me'n penediré d'aquí uns anys si floten encara notes com aquesta. També va sortir un intent, també inacabat, com no, de fer un petit còmic. Amb els personatges dibuixats irregularment amb pilot negre a la primera plana: el Pots (una espècie de mac despistat), la Lourdes (la nena maca, sempre al costat d'en Pots, relació mig platònica-passota, d'amor inacabat...), la gallina Rodolfo (que parlava amb veu greu i era molt sarcàstica)... Al capítul 0 anaven a un concert del Niño Gusano, tots molt yeye's vestits i la gallina s'emprenyava i se'n volia tornar a casa a mig concert. I, efectivament, a la vinyeta següent ja estaven a casa seva (vivien tots junts) i punxaven discus mentre el Pots (última vinyeta) mirava fixament el microones. La Lourdes li posava la mà a l'esquena rescatant-lo de l'ensimismament.
Per aquelles èpoques, un amic, que tenia un programa de radio, em va proposar fer un radioserial amb els meus personatges. Vaig dir que estava fet i encara està esperant que li envïi el primer capítol... L'altre dia escoltava la radio "Contrabanda", el diumenge per la nit, dos payus jugaven a parlar per parlar mentre posaven música. S'inventaven seccions del programa sobre la marxa, parlaven per boca de poetes sub-underground yeah! inventats. Se sentia pels bafles com s'encenien cigarrus o petings. El diàleg es feia cada vegada més absurd. Se n'anaven de tema constantment. Reien... Em va fer rabia no haver fet el serial del Pots i la Lourdes al seu dia. Això era diumenge. Ahir, dilluns, a la biblioteca, hi va haver un simulacre d'incendis i vam sortir tots a fora. Una ancianeta que anava vestida de colors diversos i llampants ens va tenir a la Elen i a mi un quart d'hora explicant-nos la seva vida, buscant una petita escletxa de companyia i comunicació en la seva soledat. El discurs era, principalment, de retrets cap a ella mateixa de l'estil: "si hagués fet això...", "si no hagués fet cas de...", "si m'hagués escoltat a mi mateixa...". Es plantava al final de la vida com un saltador de trampolí d'esquena a la piscina, mirant-s'ho tot des del prisma del què no va fer, de lo potencialment excepcional que podria haver estat la seva vida i lo trista que realment va ser. Una pena, tot plegat. Per finalitzar va deixar caure, com no, un consell: que féssim allò que ens fes més feliços ara, que la vida anava molt depressa, que sinó ens n'empenadiríem... En resum, plantada als 90 anys considerava que havia fet totes les coses fatal i n'esmentava dos especialment: no haver fet cas a aquell noi del banc d'Espanya que la saludava cada dia pel matí amb un somriure maliciós i, segona, no haver comprat un pis a Gràcia enlloc de Vallcarca perquè "aquí hi fa més fred i hi passa un ventet molt desagradable". Gràcia apareixia en la imaginació de la velleta com las Vegas: tot ple de llums de neó, tragaperras i alegries desbordants...
La velleta em va fer pena no pas per estar sola en aquest món, que també, sinó per aquella manera de llegir la seva vida tan chunga.
Serveixi això verídicament succeït per compendre que el còmic i les historietes artístiques estan bé on estan: en el calaix de sota de tot.
Segur que la freqüència modulada està molt agraïda que no l'hagi omplert amb una merda més.