El terror 5: Eivissa

Al moll del port d'Eivissa fem un cafè a l'espera del vaixell que ens durà de tornada cap a casa. Són les 9.30 del 24 de juny, Sant Joan. Últims moviments agònics de revetlla al port d'Eivissa.
A la taula del costat hi seuen una parella. Els dos amb la cara contracturadíssima de tota una nit de química i cubates. Sembla que remuguen entredents i discuteixen. La noia visiblement més jove que ell porta una samarreta de camuflatge arrapadíssima que marca uns pits abundants. El sr., suposo que nòvio, té la cara de color cendra i els pòmuls marcats: la fragilitat òssea del toxicòman. La noia li passa per sobre la taula, sense aparent pudor, una paperina plena d'un polsim blanquinós. L'home se l'apropa a les fosses nasals i l'ensuma. Este cristal huele a semen -diu. Ella es gira ofesa i li espeta: -no digas chorradas y acaba ya que tengo que ir a ver a mi asistenta (social, suposem). L'home se la mira amb menypreu, es guarda el farcellet i gira cua cap al wàter. El moviment és tan brusc que per uns moments pensem que li fotrà un hostiot amb la part externa de la mà. A La noia sembla que li hagin de sortir els ulls disparats de les conques. Fa moure el dit índex nerviudament en espirals al voltant d'un tirabuixó de cabells. Quan torna el sr. a la terrassa, el cos li flota; se li tira a damunt dolcíssim buscant-li la boca per estampar-li un petó.

Arribem al port nou hores més tard després d'una inmensa migdiada en un camerot d'un metre per dos i mig (les onades s'han incorporat al ritme del somni amb una cadència lenta, densa i submarina. El son, en un principi blau marí, s'ha anat tornant cada vegada més fosc, fins a fer-se completament insondable). No hi ha una manera més extraordinària d'entrar a una ciutat que pel seu port. Del Res enorme i líquid del mar, avances en zoom cap un espai minúscul de carrers, edificis grisos, monuments... És un plaer gros, gros.
Pugem per Passeig de Gràcia suspesos del silenci del retorn, amb la finestra del taxi baixada i la cara reclinadada sobre la mà. De cop i volta, em pregunto com la noia de camuflatge pot estar amb l'home cara de cendra. Abans d'elaborar-me una resposta convincent, lligo una intuició que no resol la pregunta sinó que l'embolcalla més. Se'ns dubte l'home cendrós fa temps que es fa la mateixa pregunta que jo, viu en un perenne estat d'alarma paranoica, de gelosia folla. Potser, això mateix és el que mata. Això, i la droga (que está socialmente mal conceptuada). La raó d'aquest supòsit és rebuscada i per pudor no explicaré els camins que m'hi han fet arribar. Només suggeriré que té a veure amb la reacció ofesa de la noia a l'observació increpant: -esto huele a semen...