Vale. Ja fa uns quants mesos que som a l' illa d' hotels, matolls i pedra. Alguns heu vingut per aquí i teniu una idea clara d' on estem ubicats. Per la resta el més fàcil serà dir-vos que estem a l' últim pis d' un edifici antic que s' alça damunt la muralla de Palma. Vaig descobrint Palma poc a poc. Per exemple, una merceria al barri de Santa Catarina on fa dos mesos vaig anar a comprar un botó verd per la meva jaqueta. Suposo que va ser a voltants de novembre quan ja refrescava. Dos avis nonagenaris atenen la clientela a ritme de tortuga en un decorat intacte des de fa, no exagero, cent anys. Una mena d' habitació petita amb terra de rajoles de sanefa, caixes per tot arreu i prestatges de fusta antiquíssims plens de caixes esgrogueides de fils, troços de roba, botons, etc. Després d' una espera llarguíssima en què vaig estar escoltant la conversa pausada de dues senyores parlant sobre costura en un mallorquí antic i pausat, la dependent, per fi, em va atendre. Vaig apropar la jaqueta a un pam de les seves ulleres perquè veiés el color dels botons i vaig demanar si podia trobar-me'n un d' igual. Les seves mans amables, bones i nonagenàries van palpar la meva jaqueta i molt lentament va anar arrossegant els peus fins l' habitació del costat. Vale, no vaig fer fotos i després m' ha semblat impossible entrar-hi de nou per fer-ne'n perquè probablement generaria entre el moviment ràpid dels braços alçant la màquina a l' alçada dels ulls i la descàrrega del flaix una turbulència a l' ambient tal que destorbaria la quietud atemporal de la merceria...com una tortuga llaúd enlluernada per un submarinista en les foscors submarines.
Un altre assumpte del que us vull parlar és que les borrtaxeres aquí tenen un efecte multiplicador. És empíric, no és conya. Un cubata aquí equival a tres a la península. No sé per què, potser és que l' illa es mou subtilment, tota l' estona, empesa per sota pel current del mar i, pels peninsulars, aquest moviment és imperceptible quan estem serens però de borretexera ens crea interferència i ens genera una espècie de desfasament d' ona en el sentit vestibular molt chungo. O potser és senzillament que, sí, amics, amigues, tenim trenta anys i que l' alcohol ens mata...
