Bones festes amics!

Continuarem il.luminant la foscor...

A la feina

A la feina ahir

Dibuixar mentres es parla pel telèfon, per algun estrany motiu, activa la part més absurda d'un mateix. Facilita una espècie de buidatge canalitzat de tota la tralla que t'estan fotent des de l'altra banda de la línea. S' accentua més encara quan, qui parla, està explicant-te que ha fet un descobriment revolucionari en l'àmbit de la telefonia, però que ningú se'l creu perquè és un científic romàntic. Romàntic, ho ressalta i repeteix vàries vegades, que no es fa entendre i que el món -que és una merda- li dóna l'esquena sistemàticament. Amb aquesta descoberta, insisteix, vol honorar la memòria de dos catedràtics morts. L'escolto mentre dibuixo aquesta espècie de monstres amb múltiples ulls, dragons llepant piruletes psicotròpiques i diàlegs impossibles entre homes-cadira (per veure millor clicar damunt la imatge). La veu m'arriba llunyana. El discurs és dens, monolític, i no hi ha manera de parar-lo. M'inquieta observar-me a mi mateix creient-me la història. No té per què ser falsa -penso. Però el que més m'inquieta de tot plegat, és que aquest descobriment científic que, en paraules textuals seves, és-molt-fort-dani-molt-fort; es basa en la possibilitat de transformar (si no l' he entès malament) el so emès per un telèfon convencional en imatges en un ordenador.

Abans de la paraula res
abans de la paraula res
abans de la paraula res
abans de la paraula
.

Baltimore

En una setmana he sabut que no només Dan Deacon és de Baltimore sinó que també ho era Frank Zappa. Aquesta relació apunta a una possible influència densa de la ciutat sobre els ressorts mentals i creatius dels seus artistes. Edgar Allan Poe va morir en algun carrer de Baltimore després d’un delirium tremens fulminant. Un tal J. Walkers, se’l va trobar estès al terra murmurant frases inconnexes. Bukowski va passar la seva infància a la ciutat, per tant és d'allà. John Waters i Divine, també.

Pots feat Pere Calders

Havia d’escriure un conte que fos la continuació d’un altre conte ja existent sobre una espècie de llamàntols anomenats xilaios els quals acaben corromputs i escaldats dins d’ una paella ovalada com si es tractés d’una fondue. El cas és que els crustacis es rosteixen vius mentre emeten, diu el conte, uns sons esgarrifosos semblants al plor d’un nadó. Normalment, proven d’escapar-se saltant amb l’energia residual que els deu quedar per damunt dels convidats. És un ritual emocionant i terrible. Qui hi participa ha de disfressar-se amb uns petos de cuir treballats amb sanefes laberíntiques i empunyar una espècie de caçapapallones per tal de pescar les bèsties al vol quan provin de fugir incandescents del tiberi. La gràcia està en aprendre l’art virtuós del gir de canell que retorna el xilaio de la xarxa a la paella (o wok). Però aquest conte està ja escrit i a més a més des de fa una pila d’anys. Es troba dins d’una compilació de contes anomenat Les Invasions Subtils i no sé què més. Per tant, jo escriuré, el conte que s’esdevé simultàniament a aquest. Transcorre al primer pis de la mateixa casa. Diu així, més o menys, diguem-ne: el xilaio havia acabat cruja damunt la paella i els comensals es desfeien de les proteccions i guardaven els caçapapallones. La tradició estipulava que fins els vuit anys els nens no podien participar-hi. Per això, el Manolo era dalt dormint mentre a baix transcorria la matança. Tot i el soroll de crits agònics dels xilaios rebels i tota la trencadissa per causa de cops maldestres amb les raquetes (alguns eren neòfits), el Manolo no s’havia desvetllat. La nit era humida i calenta. Les fulles de les palmeres esgarrapaven la finestra. L’habitació, un tros bonyegut de casa a l’ala est, estava composada d’un llit i una taula plegable. Repenjada contra la taula, el Manolo hi tenia, estratègicament situada, la seva sarbatana plena de gravats de laberints concèntrics a l’alçada del mànec. Amb el temps, i aquesta sí era una tradició adquirida i desenvolupada des del naixement, els nens del clan adquirien una tècnica subtilíssima en el seu ús. El somni del Manolo havia estat fosc i buit fins aleshores; però arribat un punt, coincidint amb el moment més intens del ritual del crustaci abaix, s’incorporà del llit i, amb un moviment de canell impossible, clavà un dard vermell sobre un somni que començava a projectar-se nítidament contra el sostre de la seva habitació. L’execució havia estat perfecte. Els membres del clan, tips de xilaio i bastant trompes, si l’ haguessin vist, haurien somrigut orgullosos. L’acte reflex d’encanonar les projeccions dels somnis s’ha de realitzar així: executant la complicadíssima maniobra com si fos un simple parpelleig. El moviment ha de ser lleuger com un núvol, pràcticament imperceptible, ja que caçador (nen amb sarbatana) i caçat (projecció de somni contra el sostre) són parts indivisibles de la mateixa persona. Un es converteix en mestre quan perfecciona la capacitat de mantenir-se en el confús llindar entre el son i la vigília el temps suficient per clavar el dard i fixar la imatge. Llavors es pot contemplar per un instant la misteriosa presa. Mentre els convidats s'acomiadaven duent-se les mans sobre les panxes en senyal de satisfacció, el Manolo després d’una bona estona d’observar bocabadat la seva primera caça, va caure altra vegada en un episodi de son fosc i buit. Clavat del sostre, gronxant-se, hi penjava una ombra tova que regalimava una verdor calenta. Les fulles de les palmeres continuaven gratant la finestra emetent un xiulet que de tant agut era pràcticament inaudible.

La feina

Nana de la complexitat

Mare meva,
què bèstia que és tot,
quina intensitat.
Podré fruir-ho?
Mare meva,
què suau que és tot,
què aburrit.
Podré suportar-ho?
El pèndul
sempre,
sempre:
revel.lat,
conforma't,
desmarca't,
integra't,
tria,
tria,
acota,
acota.
Mecasuuun!

El Familisteri

Al Familisteri tothom hi viu content fins que algú es subleva. Llavors, els membres de la comunitat detenen el seu ritme habitual, perden el pas i s’observen els uns als altres amb estranyesa. La majoria opta per abaixar els ulls i tirar milles, però els més inocents, els més purs, es detenen una mica més del que és oportú i confronten les mirades. Una gruta fosca s’obra dins seu. Si un pogués observar a vista d’ocell el tràfec laboriós de la comunitat, el moment de desajust li passaria segurament inadvertit. Una microscòpica descompensació en el vaivé mil.limètric.
Les parets de maó del pati interior prenen una incandescència inquietant al capvespre quan el sol entra de costat per l’enorma claraboya.
Dins les cambres tots els boscos.

L' oficinista Tomeu Penya

gives me pain
you suffer iu
besides you spikes
that breaks my spine
submarine piece
wich fundeix-s my brain
scorching ploramiques Coronel Custer
embraced a pink yellow moondog
kidnapped Skeletor chained
inside Grayskulls castle
with Jesus and Mary pain.

vaig caminar,
vaig vomitar.
un corb
sobrevolava
el meu cap
traçant cercles perfectes.
vaig alçar
el cap,
el meu cap.
dins dels ulls,
els meus ulls,
la vall de quars.

una nena salta a corda
dins d'una peixera fosca
els peixos la veuen riure
i les algues l'acaricien.

un nen s'està a la vora
fent ventoses amb la boca
els peixos el veuen moure's
les granotes ni s'immuten.

Marcovaldo

Els horts d'una autopista
si li clavo un cop de puny
em deforma la còrnia
em transforma l'humor
si l'empento pel penya-segat
retorna
com una alga bategant
si em trec la imatge
de l'alga, toba, damunt del cap
reapareix.
Els horts d'una platja
Els horts d'una cala
on hi van a morir
els budells de la ciutat dormitori
si em trec la imatge
de l'alga sobre el cap
reflota
com la pus
d'una crosta que supura
Als horts de l'A-7
als horts
els horts
els horts
el mar
supura

quan vaig acabar dedecidir
què podi estar passant
les coses mai venien soles
el cap -com deia Walser-
buit, tou, sense suport
només el plaer del llapis
damunt del paper
aquest plaer humil
com una gota obrint-se camí
per l'obscuritat
com un cop de puny
rebregat sobre si mateix
damunt la galta
i el gir de l'ull morat
en el moment de l'impacte
caient com una garrotada

Treballo
davant l'ordinador
que escup llum continuament,
sota els fluorescents
que escupen llum continuament,
contra les parets de pladur blanc
que reflexen llum continuament,
enfront de la fotocopiadora
que desprèn la seva llum encegadora.
Treballo, collons, treballo, òsties,
treballo, joder, treballo, redéu,
continuament. Continuament.

En el que han acabat les Menso de l'Abuelo

La platja del Prat

Rúcula, aguacate, tomàquets secs
tomàquets secs?. M'agradaria saber-ne el procés.
Liofilitzats, m'expliquen. Són dolços, fan venir esgarrifances.
Sembla que no hagués passat el temps, merda!
Entrelluscar tots els raconets ombrívols
d'hortets que ressegueixen l'autopista.
Buscar els seus personatges que a la que t'oblides
t'obren el cap amb les pinces del cotxe.
Sota el xàndal amaguen els seus crims: violacions, assassinats.
Quan es dirigeixen a la platja del Prat, darrera la pista d'aterratge,
llencen les seves canyes al mar però en realitat no pesquen, vigilen.
Esperen estàtics però tensos, com els felins,
rera els tobogans abandonats.
Els avions rebreguen la remor de les onades
quan sobresurten per damunt de les copes dels pins.
Allí s'hi amaguen, sense fer soroll,
els cotxes amb les finestres fumades.
Els pescadors són guipàires, com tots: com tu i com jo.
I no es poden estar de llucar depressa les siluetes.
Passegen per aquests aiguamolls podrits i estripats
per torres de vigia, boeings i nius d'orenetes.
Si per apaivagar l'estranyesa d'aquest indret, almenys,
no hi haguessin aquestes hordes de plane hunters
armats amb vinocles i horribles gorres vermelles...

Maletes

Vichy Catalan

Guiris

Portes

Maniquí 2

Carrer Apel.les Fenosa

Diagonal

Maniquí 1

¡qué vivan la navajas!

Es divisa, sense fer un exercici relacional excessivament estrafalari, un aliniament en el sí de l' imaginari col.lectiu del món artistoide espanyol. Un solapament dens i, sens dubte, involuntari focalitzat en la imatge afilada i desafiant d'una navaja. Una navaja, si senyó. Intento explicar-me: des da Coruña els Triángulo de Amor Bizarro m'aconsellen, a primera hora del matí, anant cap al pirmi disfressat de Tomeu Penya (sí, reciclo disfresses com tot cristu) que llevar navaja SIEMPRE es conveniente. Frase d'altura, digne de passar a la posteritat. Doble lectura chiruquera i/o quinqui totalment inspirada. Per altra banda, des de Sant Joan d'Espí, Joe Crepúsculo dins el seu Supercrepus, que està molt bé però que no millora la viscositat fosca dels Tarántula (empresarios y secretas arderéis como infernales panderetas) ens enchufa un primer tema d'electrònica fritanguera amb versos clàssics anomenat: Baraja de Cuchillos (los cuchillos que vienen en esta baraja te permiten jugar con amplitud...la rueda más ancha es más eficaz...). La portada: una navalla encerclada, alçada com un calze, és la manifestació gràfica que culmina aquest aliniament col.lectiu involuntari. No sé si tot plegat es relaciona amb el fet que tu baixes cap a Albacete, pàtria indiscutible de les sirles, centre neuràlgic creador del genialoide Surfing Bichos-Chucho-Alfaro, i que és contemplant aquells indrets que m'he fet fidel admirador de la sèrie Curro Jiménez on les trifulques importants, les de calat, es resolen amb un duelo de navajas. Desempallegant-se de les pistoles (arma, al costat del fil resplandent, absolutament vulgar) al bell mig del desert d'Almeria on uns quants cavalls s' alcen sobre les potes de darrera espantats per la batussa. Mentrestant, sonen els clocs d'unes castañuelas, un efecte de vent rollo Arizona i uns quants xiulets a lo Morricone. Qui collons serà el músic que composa la banda sonora de la sèrie Curro Jiménez, qui serà aquest geni plagiador?... potser és aquest el demiurg que va llençar la primera espora i que ha fet créixer petites cançons sirleres dins la ment dels artistoides peninsulars?. O potser, el demiurg és José Antonio de la Loma y sus perros callejeros?, o yo que sé...
Ah! i em deixava, per suposat, els vallcarquins d' incontestable guitarreo: els Surfing Sirles (connexió amb els Surfing Bichos per sirleros-surferos de secano i els Surfing Bichos amb els Triángulo de Amor Bizarro, al seu torn)...

La patata, quan brota, és un fractal molt desagradable.

Pos, sí

que si vida que si mort, pos sí!
de topicasus va el tema.
i va d'això de caure's per k.o. i tornar-se a aixecar
per disfrutar més, si cap.
i va d'això, de caure's per tornar-nos a aixecar
el granjefe novament aquí, iou
el granjefe està aquí, iou, de nou, amb més topicasus, sí
si cap
i què passa?

vida i mort