A la feina ahir

Dibuixar mentres es parla pel telèfon, per algun estrany motiu, activa la part més absurda d'un mateix. Facilita una espècie de buidatge canalitzat de tota la tralla que t'estan fotent des de l'altra banda de la línea. S' accentua més encara quan, qui parla, està explicant-te que ha fet un descobriment revolucionari en l'àmbit de la telefonia, però que ningú se'l creu perquè és un científic romàntic. Romàntic, ho ressalta i repeteix vàries vegades, que no es fa entendre i que el món -que és una merda- li dóna l'esquena sistemàticament. Amb aquesta descoberta, insisteix, vol honorar la memòria de dos catedràtics morts. L'escolto mentre dibuixo aquesta espècie de monstres amb múltiples ulls, dragons llepant piruletes psicotròpiques i diàlegs impossibles entre homes-cadira (per veure millor clicar damunt la imatge). La veu m'arriba llunyana. El discurs és dens, monolític, i no hi ha manera de parar-lo. M'inquieta observar-me a mi mateix creient-me la història. No té per què ser falsa -penso. Però el que més m'inquieta de tot plegat, és que aquest descobriment científic que, en paraules textuals seves, és-molt-fort-dani-molt-fort; es basa en la possibilitat de transformar (si no l' he entès malament) el so emès per un telèfon convencional en imatges en un ordenador.