¡qué vivan la navajas!

Es divisa, sense fer un exercici relacional excessivament estrafalari, un aliniament en el sí de l' imaginari col.lectiu del món artistoide espanyol. Un solapament dens i, sens dubte, involuntari focalitzat en la imatge afilada i desafiant d'una navaja. Una navaja, si senyó. Intento explicar-me: des da Coruña els Triángulo de Amor Bizarro m'aconsellen, a primera hora del matí, anant cap al pirmi disfressat de Tomeu Penya (sí, reciclo disfresses com tot cristu) que llevar navaja SIEMPRE es conveniente. Frase d'altura, digne de passar a la posteritat. Doble lectura chiruquera i/o quinqui totalment inspirada. Per altra banda, des de Sant Joan d'Espí, Joe Crepúsculo dins el seu Supercrepus, que està molt bé però que no millora la viscositat fosca dels Tarántula (empresarios y secretas arderéis como infernales panderetas) ens enchufa un primer tema d'electrònica fritanguera amb versos clàssics anomenat: Baraja de Cuchillos (los cuchillos que vienen en esta baraja te permiten jugar con amplitud...la rueda más ancha es más eficaz...). La portada: una navalla encerclada, alçada com un calze, és la manifestació gràfica que culmina aquest aliniament col.lectiu involuntari. No sé si tot plegat es relaciona amb el fet que tu baixes cap a Albacete, pàtria indiscutible de les sirles, centre neuràlgic creador del genialoide Surfing Bichos-Chucho-Alfaro, i que és contemplant aquells indrets que m'he fet fidel admirador de la sèrie Curro Jiménez on les trifulques importants, les de calat, es resolen amb un duelo de navajas. Desempallegant-se de les pistoles (arma, al costat del fil resplandent, absolutament vulgar) al bell mig del desert d'Almeria on uns quants cavalls s' alcen sobre les potes de darrera espantats per la batussa. Mentrestant, sonen els clocs d'unes castañuelas, un efecte de vent rollo Arizona i uns quants xiulets a lo Morricone. Qui collons serà el músic que composa la banda sonora de la sèrie Curro Jiménez, qui serà aquest geni plagiador?... potser és aquest el demiurg que va llençar la primera espora i que ha fet créixer petites cançons sirleres dins la ment dels artistoides peninsulars?. O potser, el demiurg és José Antonio de la Loma y sus perros callejeros?, o yo que sé...
Ah! i em deixava, per suposat, els vallcarquins d' incontestable guitarreo: els Surfing Sirles (connexió amb els Surfing Bichos per sirleros-surferos de secano i els Surfing Bichos amb els Triángulo de Amor Bizarro, al seu torn)...

La patata, quan brota, és un fractal molt desagradable.