El terror 3

El terror 2

El terror 1

L'últim flotador

Arribes al mostrador marejat. Poses la carpeta amb la documentació de l'INEM i la finalització de contracta de l'empresa de seguretat sobre el taulell. Demanes per mi. Tens un nus feixuc a la boca de l'estómac perquè intueixes que en funció del què diràs i com ho diràs dependrà que a principis del mes que ve puguis continuar llevant-te sobre un llit o, pel contrari, hagis de tornar a la dura vida dels cartrons i la por. T'atenc a peu dret, amb la desgana d'un autèntic funcionari. No tinc cap ganes que la visita duri massa. Avui m'he aixecat de bon humor i vull estirar al màxim aquesta sensació. Tu notes la pressió de la meva exigència i, nerviós com et trobes, comences a trabar-te al parlar. Comences les frases, que t'has memoritzat obsessivament al metro, al revés; barreges els arguments, no claves els connectors. Mica en mica, veig que et van apareixent al front petites bombolletes de suor. Tens la cara primíssima, d'un color de cendra malaltís. L'alè et surt de la boca saturat d'alcohol. Has tornat a recaure. Havies estat compensat durant els sis mesos de feina. L'havies mantingut admirablement bé i, de cop i volta, et fan signar la carta d'acomiadament. Amb el finiquito t'has begut una ampolla sencera de cognac.
Tota la càrrega de la realitat m'envaeix i la cuirassa de funcionari es desmorona irremediablement. Et dono un cop a l'espatlla i t'invito a seure a la cadira de la sala de convenis. Intento tranquilitzar-te. Provo primer d'eliminar el temor que sents a tornar al carrer que és l'origen de la recaiguda a l'alcohol, del discurs inconnex, de la mirada perduda, etc. Intento dirt-te mirant-te amb convicció i posant especial ènfasis: -NO ET QUEDARÀS AL CARRER. Després provo de centrar-te per tal que entenguis quins són els passos que has de fer ara. I dic -ara- vàries vegades provant que el teu cap no torni al passat: a la ruptura matrimonial, a la pèrdua de la custòdia dels fills, etc. Sembla que finalment et calmes i se t'ordenen un pèl les idees.
Ens acomiadem amb una encaixada de mans. Puc percebre que almenys un múscul o dos de la cara se t'han relaxat i mires al voltant amb més fermesa.
Quan torno a la taula comprenc intensament lo fotudíssim d'aquesta feina. M'estic una estona a la cadira amb les mans sobre el cap sentint vívament aquest revel.lació. Aquesta feina és molt chunga, penso. Però entre expedients i taules d'excel mica en mica me n'oblido.

The Sopranos

Últimament anem a córrer per la Carretera de les Aigües. El caminet fa zigazagues resseguint la vessant mar de la Serra de Collserola. El Sol es pon pel Papiol enlluernant-nos amb els darrers rajos vermellosos de la tarda i ens regala la seva escalfor amabilíssima. Ascendint els escassos 250 metres per sobre el nivell del mar, ens situem els metres estrictament necessaris per tal d'estar fora de la bombolla de CO2 que envolcalla la ciutat. És llavors que esclata davant dels nostres ulls vidriosos, a causa del fred, la intensitat de la ciutat, el seu bombeig constant que s'aixampla paral.lel a la línia de l'horitzó. Des de dalt, comprenem l'arrogància del noble que governa des del castell, de l'amo del satèl.lit, de l'astronauta, de l'àguila o de l'emperador. De tot aquell que és capaç de comprendre el funcionament de la globalitat d'un sistema i la seva concreció al mateix temps. Comprenem a Tony Soprano.


when I thought that I was out, you put me IN!


Ascendim a aquesta cota per prendre perspectiva, per tal de situar-nos fora de. Fora del tub de la línia 3, de Palau de Mar, de l'aplicatiu AS-400, del bar del Pep on esmorzo diàriament, dels auriculars amb els què m'evadeixo esperant el 34, de l'ascensor, de la tele, etc.; però, sobretot, fora de The Sopranos, fora de The Sopranos!. La Carretera de les Aigües ens hauria de servir com a catarsi per mitigar aquesta obsessió addictiva. The Sopranos representa els últims metres de la cadena de muntage que composa la nostra rutina diària. Cada nit, durant dos mesos i mig, ens hem plantat al sofà amb el soparet a la taula baixa i hem deixat córrer per davant dels nostres ulls la història de Tony Soprano.


Puto Tony Soprano: quin cabrón més simpàtic.


Ahir corríem acompassats, tu i jo, gaudint de la brisa fresca, els rajos vermellosos, el mar i l'obaga dels pins. Havíem establert com a objectiu principal enganyar per una tarda, ni que fos per unes maleïdes hores, la vil rutina, el cercle viciós... Però només van caldre quatre mil.lèssimes perquè l'evasió reventés en mil trocets. El temps de girar el cap a la dreta. Pendent avall s'extenia una pineda ben neta de matolls i males herbes que es perdia al llindar d'un desnivell. La ficció, un cop més, doblegà la nostra realitat. Allò no era una pineda. Era un bon racó de bosc perquè Chris i Paulie rematessin la feina. Lloc oportúníssim on, després d'una llarga carrera per la neu empunyant les pistoles de costat amb una sola mà, aconseguissin entaforar-li, per fi, la darrera bala mortal al cap del rus fugitiu. Darrera el desnivell, al final de la pineda, era el millor lloc per cavar el clot i desfer-se del cadàver.

Dos metres després de la il.lusió visual, ja tornava a lluitar emprenyat amb mi mateix. Provava de concentrar-me, estrictament, en el footing, en coordinar el ritme de la gambada i la respiració. No et vaig voler dir res per no contaminar-te. Semblaves contenta i lliure. No va ser fins arribar a casa que vaig comprendre lo equivocat que estava. Tu també paties la mateixa enfermetat. Em costà adonar-me'n el temps just de girar el cap a l'esquerra. Només feia un minut que érem al sofà i ja et tremolava el canell lleugerament subjectant el comandament del DVD i et brillaven els ulls de l'ansietat. Ja tornava a travessar el pont de New Jersey el 4x4 del capo, passava per davant del Bada-Bing! i parava als peus de la mansió.

Ja érem novament on volíem ser.

El retro-ear se va a acabar

Últimament em posa malalt tot el rollito indie dels collons. Tanta merda d'estètica retro. Perquè un grupillo moli ha de suggerir estètiques d'altres èpoques: puta merda de barbes i mitges melenes, ulleres antigues estil bob dylan i all stars. Joder, vaya merda de generació acomplexada som que necessitem de tirar d'estar a la onda a base de girar el puto cap endarrera tota l'estona!. Una estona mola això de disfressar-se d'altres èpoques, comprar telecasters primer model anys '60 per després posar-nos pins ultra futuristes i fer-nos els més postmoderns però això s'ha convertit en la tendència hegemònica de la cultura més puntera de la nostre generació. I arribats a aquest punt de poca imaginació i falta de personalitat, m'emprenyo i dic: a la puta merda les barbes i els pentinats beattlians, el Micah P. Hinson i el seu puto banjo rollito folkie setenteru, a la puta merda el Devendra Banhart, els Akron family, el rollito bailongo dels franz ferdinand, i la purria dels strokes... I és que no només és l'estètica, també la música està obsessionada en emmirallar-se tota l'estona en altres èpoques. Totes les dècades han recollit la influència de les anteriors però ara sembla que estiguem en un bucle de retorn al passat que acaba per mediocrititzar-ho tot.
El indie fa jerna.