Símil de Fórmula 1

A veces uno es Ferrari, Renault o Mclaren con sus ruedas de secano y su estudiado depósito a media carga y su alerón, y su todo.

Pero otras veces uno es Minardi durante lapsos de tiempo demasido laaaaaargos, y entonces, eso es una putada.

Moraleja d'Esopo Fitipaldi: Ir con un punto más de gas siempre es agradable.

¿Ha quedado SUFICIENTEMENTE CLARO el mensaje o debo recurrir a otro símil de mal gusto?.

Intimissimi versus pirmissimi

Una modelo de cara angelical protagoniza el nuevo cartel publicitario de la firma de lencería intimissimi. Es la estampa tan desfasadamente eróticofestiva que me deja en shock post trabajo por el resto de la tarde. Está situado justo en frente de Palau de Mar y a posteriori de atender seres humanos en situación tan jodidamente complicada y dramática, ver la jovencita esa, en esa pose y con esa suerte de destape es un contraste demasiado fuerte. Las burbujillas situadas con malicia por dabajo las piernas, el granate de la ropa interior y, sobretodo, los ojos, ¡esos ojos azules medio inocentes medio alertadores que susurran: -¿a qué no sabes lo que voy a perder en nochevieja?- son algo excesivo y doloroso!.
Seamos bienvenidos al natale.

La casa

(I)
Fa poc em semblava vergonyós
provar d'estar content si estava trist.
Ara ho trobo absolutament necessari.
La casa ha d'aixecar-se, sovint, pel teulat.

(II)
Posats a acceptar la meva manca de lirisme,
deixa'm dir-te almenys això així:
-Tinc casa i tu hi ets dins.

Voluntat

Galipandria, dificultats series per anar a treballar, alguna que altra cansinez en el tajo, emoció baixa,...la bicicleta. A TOMAR POL CULO LA BICICLETA!. Resulta que me la maqueo, em compro un casco molongui (el venedor em diu:-que és un casc evolucionat del model skater, 40 ecus; vamos, la hostia de casco). Però, al final: -a tomar pol culo la bicicleta!. Aquest matí, després de tres dies sense fallar en el meu propòsit d'anar a currar sense fums, las fuerzas han flaqueao, la emoción estaba baja, en general. Em fot ràbia haver de donar la raó a aquells que opinen que lo meu són tots els -pre's: anar al decathlon a comprar la roda pim i el casquet pam, la coberta asina i el portapaquets asana... Y avui els hi he donat la raó a tots de cop, rotundament, m'he pillat el metro, m'he enxufat els casquets dels walkmans i m'he arraulit al seient plasticós tot dient-m'he dintre dels fueros interns: A TOMAR POL CULO LA BICICLETA!.

Todos los gatos son pardos.

Mentres m'enllustro les sabates per anar demà a l'oficina
recordo el terra de suro de la casa de la infància,
el so trinxat del radiocassette marantz de botons gruixuts
llençant compaços lluminosos.
Juntament amb el Blades i el Sisa, ets, Gato Pérez,
font original de la meva melomania.

Isla Fantasía

Girona-Stansted

Pues sí. Estuvimos por London. Mi primera ilusión fue ver los barrios posh. Me imaginaba paseando por Wimbledon con cierta elegancia. Y en lugar de eso, acabamos tirándonos por toboganes en la TATE. Eso sí, en un acto perfectamente cultural. Un tal Höller instaló en la sala de máquinas enormes toboganes tubulares que caían en espiral. Nos tiramos del más pequeño y, aún así, sentimos ciertos retortijones estomacales. Sobretodo Elena que estubo a punto de encontrar la excusa perfecta para no probar la experiencia. Por suerte, no prosperó y pude ver su gesto tragicómico de sufrimiento desde abajo, mientras se deslizaba por el último giro de la espiral. Luego, nos paseamos por la exposición permanente de arte contemporáneo. Estaban todos los autores de renombre: Giacometti, Picasso, Balthus, Tàpies, Miró, Bacon, Chagall... Volamos por los salones fundiéndole. Y en uno de ellos una niña, mareada aún por causa de un empache excesivo de toboganes, potó delante de un Picasso. Y nosotros poseídos por la fiebre de la originalidad por la originalidad (que efecto más tonto producen los museos de arte moderniqui) decidimos que la pota debía ser fijada inmediatamente con algun tipo de spray e instalado un cartelito al lado que dijera: -yo rugé viéndote, don Pablo. La idea nos pareció en ese momento oportunísima, ahora ya no tanto.

Axons i dendrites

Baixo els graons de marbre d'un ruinós teatre romà. S'hi representa Otel.lo. Les famílies importants de Bellaterra, parlen entre elles posant-se al corrent de les novetats. Els Güell, els Riba, els Savall, els Ràfols, els Crusafont, els Gratacòs tots reunits per a l'ocasió. Damunt l'escenari hi ha un planter d'actors i actrius disfressats amb túniques marrons i cinturons de cuir amb ribets daurats. Tan bon punt, el presentador va anomenant els noms dels comediants (Ferran Güell!, Antoni Savall!, Eva Riba!...), la gent arranca incondicionals urres a l'estil d'animadores americanes amb pompons. Duen sabates cares i ulleres de Sol Vogue, Ray-Van i altres marques de noms desconeguts i exclusius penjades de camises blanquíssimes. Les fogueres il.luminen difosament la plana que s'alça sobre un turonet petit envoltat de pinedes i matolls baixos formats, principalment, per ginesta i esberzers. Repartits per l'espai, hi ha altres teatrets secundaris. El fum esborra els contorns de les parets formades per bales de palla rectangulars.
Els Riba animen a la seva filla que flexiona el tronc amb entusiasme un cop ha acabat l'actuació. La jove Desdèmona dóna l'espatlla al públic, s'arramanga la blusa i treu de la butxaca dels texans un cigarro.
L'amaterisme ha envolcallat el drama d'Otel.lo d'una substància flonja i còmode.
Això he somiat avui durant les últimes hores de son, quan l'electricitat té un voltatge particular. He recuperat l'escena tot travessant el túnel peatonal de Lesseps per anar a tornar unes pelis. Duia els auriculars posats i sonava la cançó "Emerson Fitipaldi" en la qual Joan Miquel Oliver grava uns arranjaments de violí agradablament imperfectes. Són dues melodies irregulars, es nota que els traç de l'arc és fet per un inexpert. Una línia imaginaria unia l'Otel.lo del somni amb la cançó.
L'amaterisme té algo fortament poderós de possibilitat única, de primera vegada, de proximitat...
He tornat les pelis i no m'han tret crèdits tot i tornar-les amb mig dia de retràs. Sempre que pujo després de tornar pelis em passa que penso amb mitjants de transport. Tinc una fixació especial amb el tema de les motos, els patinets i, últimament, les bicis. Al carrer Verdi hi ha aparcades des de fa temps dues Lambrettas davant del mecànic, una mica més amunt del videoclub. Em quedo observant-les una estona, recordo la meva Vespa sota la lona blava morta de fàstic i em sento culpable. També m'obsessiona de manera especial el tema del calçat. Després d'un estona de rumiar, he hagut de reconèixer que no tenia del tot raó quan creia que aquest estiu les Victòria tornarien amb força com a calçat yeah! barceloní. Un cop ha acabat l'estiu, la valoració final és que només algunes noies amb serrellet i pantalons pitillo es decidiren per l'efecte retro-yeah! d'aquest calçat. Recordo especialment la sola de goma blanca de les Victòria, el relleu suau format per petitíssims bonys semblants a grans d'arròs. Si fós el fill del comerciant de les Victòria (Güell?, Milà?, Gratacòs?) aniria posant en marxa els antics motllos i patrons per a l'estiu que ve.
Amaterisme i efecte retro és yeah!.
Abans de tornar a creuar el túnel de tornada cap a casa, he pensat en la revalorització de les BH petites. Molta gent les passeja orgullosament per la ciutat (BH + Victòria és igual a Yeah! ?). A aquesta particular bicicleta l'acompanya també la cotització a l'alça de les bicis estil Harley. En què els ciclistes van amb un seient molt baix i un manillar llarguíssim curbat cap endins alçat per sobre les espatlles.
S'amunteguen muntanyes de creacions per tot arreu sabates, bicis, patinets, cançons, novel.les, pelis, youtubes, blogs, personatges televisius. Un mosaic sol.lapat i dens d'ofertes a assimilar, a rebutjar i a apropiar-se.
Quina línea imaginaria uneix el somni, les Victòria, les bicis Harley i els violins amaters d'"Emerson Fitipaldi"?. Provablement la mateixa que ara fa que recordi els túnels del metro. L'efecte que produeix mirar a través del vidre fumat que separa la cabina del conductor del primer vagó dels nous metros barcelonins. Impressiona veure els túnels estrets i foscos, les vies ondulants que pugen i baixen, el punt lluminós a la llunyania de la pròxima parada fer-se més gran a mida que el convoi s'apropa. Dins del metro la sensació és de recórrer un espai completament pla. I rememorant aquesta sensació recupero no sé per què una antiga notícia de la qual he perdut ja la referència. Resulta que quan Beck fa la migdiada, es posa una cullereta a la boca i hi posa un ou. Quan s'adorm, la cullereta cau, es trenca l'ou i ell es desperta. Ràpidament, anota en una llibreta el somni que ha tingut per tal de convertir-lo posteriorment en cançó. Recordo que quan ho vaig llegir en alguna revista em va semblar yeah!.

Lesseps

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis furgons dels mossos, un rera l'altre des de l'Inca Burger fins al semàfor. Al semàfor, un dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze coloms amenacen amb una gràcia molt cabrona platejar els caps dels matiners vianats. Se senten des del llit batecs intensíssims. Un mosso ajudat d'una barra d'acer reventa la porta de l'edifici de davant. Dos caps de boniques okupes nòrdiques s'ho miren des de dalt.

Lesseps

Una espècie de pessimisme opac reposa sobre la plaça avui pel matí. Les baranes del pont estan humides i els graons de la boca de metro plens de culilles. La senyora de la neteja passa la fregona industrial feixugament. Insisteix a cops curts per desenganxar taques negres de xiclets antiquíssims i no se'n surt. La gent fa com si provés d'evitar trepitjar les rajoles fregades però marca les seves soles inevitablement. Masses passatgers duen sandàlies. Dol veure els seus peus horribles.

Lesseps

A les escales mecàniques, reviso sense parar: claus, cartera, mòbil i ulleres de sol. Mantinc dos graons de distància amb la turista de davant. Durant un moment trio entre sobrepassar-la o quedar-me pacientment darrera amb el nas suspès a quatre pams de la seva faldilla estampada. Surto a la superfície amb dificultats. Un grup d'italians tapona la boca del metro. Faig per evitar topar-m'hi però inclino el cos enèrgicament cap endavant. En certa manera, no m'estaria tant malament xocar amb viòlència contra la massa de visitants. Un japonès tampteja de cuclilles l'enquadrament d'un troç de sortint de sostre de la biblioteca i la perpectiva serpentejada de Travessera de Gràcia. Mou el tronc a banda i banda probant de fer-ho encabir tot per l'objectiu. Sembla que no se'n surt i de poc que perd l'equilibri i es desploma cap a la dreta. Enfilo en diagonal República Argentina. Al portal de casa reviso: ulleres de sol, mòbil, cartera i claus.

Lesseps

Travesso cada matí el pont provisional que connecta Avinguda República Argentina amb Príncep d'Astúries. Aquests darrers dies, provo de fixar un detall però no hi ha manera. Aparentment resta tot parat. L'agost ha esborrat l'acció de la plaça. La meva percepció és molt rudimentària. Res que no passi a gran escala, cap acció que no sigui evident, sóc capaç de retenir-la i narrar-la. Potser, aquest bassal allargassat, el fang...

Lesseps

Petits cilindres giraven fent moure una cadena d'acer dentada. S'inceria al formigó i anava fent amb exactitud la seva feina. Com el tall d'un cutter. El mur, tot i estar dividit en dos en una part de la seva longitud, es mantenia ferm, sense cedir. Es podia intuir la feina invisible de l'estructura metàl.lica que armava tot el block i impedia el seu desprendiment.
Quatre metres més enllà, motos i cotxes passaven pel túnel.

Lesseps

Lesseps no és mai la mateixa plaça.
Avui pel matí, per exemple, s'amuntegaven fragments de formigó armat per tot arreu. Semblava que el martell pneumàtic hagués tensat fins a rebentar la caixa toràcica d'un enorme animal marí. El seu esquelet metàl.lic s'oferia sens pudor a la vista de tots els vianants.
Ara, sortint de la feina, res de tot això existia.