Saturday, November 26, 2011

Die Insel cap. 7

Buf, capítol 7

Poques idees.

Avui hem passejat amb bici pel passeig marítim i hem pres el sol a la platja. Hi havia una noia que es banyava.

He redescobert el gust de menjar galetes maria amb mantega. He confirmat com és de bona una amanida ben amanida. M' he adonat, per mil·lionèssima vegada, que la felicitat es troba amagada i reconcentrada entre les capes d' una vida austera.

He promès no tornar a oblidar-me'n.

Ah! i m' he empassat sense voler una mosca que s' havia ofegat dins la tassa de te.

Tuesday, August 16, 2011

Die Insel Cap. 6: Jackie Chan Chaplin

Uou, uou, uou...ja hem arribat al chapter sex de die Insel. I sense cap esforç, eh?. Cabriola i zasca! òstia als morros! (ja entendreu per què)

Hem passat la meitat del mes de juliol i d' agost amb companyia premium: primer amb en Josele que cada vegada s' assembla més al xiquet del cacaolat, el que passa és que en el seu cas porta una ampolla de jägermeister sota el braç. Després ens han visitat els meus pares i els meus sogres. Sí, sí, ho heu sentit bé: pares i sogres junts!, compartint menjars terrassa i sofallits!, demasiao pal cuerpo...una nit de traca amb els Ambrosios i els Alarcons que haurà de ser immortalitzada per força al següent capítol de die Insel, ho deixo aquí, com a teaser, to be continued. Mentre els pares i sogres s' enlairaven, aterrava a l' illa el nostre amic de les cantàbries Guzman Bueno Rojo, que feia la seva aparició enfundat dins d' una camisa de cocotero-Keith Richards. Arribava disposat a conquerir les Dulcineas mallorquines, jo l' escudaria a les aventures com a bon Sancho Panza però com es veurà en pròxims episodis amb escàs èxit, tot s' ha de dir... espereu-vos un moment...ja torno.

Perdoneu, ja sóc aquí...m' he aixecat un moment per anar a buscar una birra a la nevera. I, sense esperar-m'ho he topat amb una imatge que em serveix de reflexió pel capítol: la nevera tal com la tenim serveix de negatiu fotogràfic dels diferents moments viscuts en companyia dels visitants. Dic "tal com la tenim" perquè s' acumulen actualment alguns aliments impossibles de trobar si no haguéssim rebut visites. Em recorden la seva estada. Unes xistorres, per exemple, que mai de la vida haguéssim comprat la jelen i jo en condicions normals i que no hem vist encara el moment de cuinar. Avui que ho valoràvem ens hem adonat que ja havien caducat (que lo sepas Josete); o una mortadela d' un color sospitós que el Guzman va comprar un matí de ressaca a l' ultramarinos de l' Aquilano. O, no us ho perdeu, unes llaunes de tònica oxidades que es passegen per la nevera des de l' estiu passat (visita Sara-Néstor).

La festa s' ha acabat. Després de les compres surrealistes al Mercadona, les sessions de Tour de França, els puntillos de vi blanc, la llum, la germanor, els quilòmetres recorreguts per camins de pedra seca,... s' ha fet fosc de nou dins l' habitació on hi ha l' ordenata i on lliuro la meva batalla diària amb la tesi. Novament, davant de les meves obligacions, el rictus se m' ha girat cap avall i m' he posat trist. Sí, m' he posat trist a l' habitació dels convidats, irònicament. I quan em passa això a vegades m' escapo de la tristor per camins estranys, els camins que tracen els links del youtube, per exemple. I, en aquest cas, l' excursió cibernètica no ha estat en va. Ja que m' he topat de lloros amb el que, des de ja, és el meu gurú personal. Un sikh de per allà Oklahoma bastant catxondo, i amb cara de follar i menjar com un marahá, que ensenya tècniques de meditació online. Us el passo per si algú també té el rictus trist en aquests moments. Que sapigueu que el meu gurú de utuf és molt enrotllat, eh!, és merda de la bona.



Així que he batallat contra la tristor amb respiracions profundes i recitant un galimaties que diu així: waji, waji, waji guru, waji, waji, waji, guru. El que passa és que la Jelen, que no estava assabentada de la meva recent conversió a la religió sikh, ha arribat de treballar i m' ha pillat damunt d' una esterilla, amb les cames creuades i en la fase "subidón" del mantra en què pràcticament cridava d' il·luminació: -WAJI, WAJI, WAJI, GURUUUUUUUU....i, per uns moments, ha estat temptada de trucar a sa policia però, abans que comencés a clicar el telèfon d' emergència, he estat a temps de fer-li la presentació oficial del meu nou gurú. Després, he continuat meditant amb la tranquil·litat d' haver aclarit la situació.

Més tard, m' he desplaçat en un estat de placidesa increïble fins la biblioteca i he agafat City lights , de Charles Chaplin. I, tot dinant, la Jelen i jo ens hem estat fent unes partides de caixa completament terapèutiques. Coneixia, com tothom, a Charlot. Els pantalons amples, el bastó, el bigotet, el bombí, etc. però no havia entrat mai dins de la seva essència: una mescla impossible i genial de tendresa i mala llet. M' he sentit privilegiat de topar en una mateixa tarda amb un segon mestre. Tot i que, aquest, desprenia una llum diferent de la del sikh, una llum més complexa i rica.

Un cop ha acabat la peli, hem fet la migdiada. I quan ens hem despertat, hem sentit l' impuls de veure una altra vegada l' escena del combat de boxe i, a continuació, ens hem dedicat a escenificar-la per la sala d' estar. Sobretot, la dança de peus, un dos, un dos.



Ha passat una hora durant la qual no he fet ben bé res. I com que no he fet res, m' ha entrat l' ànsia i, després de manifestar-li el meu neguit a la Jelen, hem decidit fer una escapadeta ràpida a Cala Blava. He ficat les tovalloles, les ulleres de submarinisme i una novel·la (31 canciones, de Nick Hornby) dins del cistell i he baixat al carrer a esperar a la Jelen. Quan he anat a sortir del portal, s' apropava remugant el yonki del barri, un habitual del nostre carrer que, pobret, està més perdut que un pollastre en un carnaval. Està tot prim i va amb una espècie de pantalons curts de tàctel, marca meyba, de l' any de la picor. Duu calçada a un peu una victòria i a l' altre una bota que estava de moda fa un temps. Una espècie de descansos de borreguillo que les noies duien amb els pantalons per dins. L' he vist com enfilava cap a mi dialogant agressivament amb si mateix. He detectat que tenia un monacu de cavall i, per uns instants, he pensat d' atrinxerar-me dins del portal; però he pensat "què collons, ets del barri, no?" i he esperat aparentant tranquil·litat al rostre mentre s' aproximava. Una expressió rotllo Clint Eastwood. I quan l' he tingut a un metre, la Jelen que ja estava llesta per anar a la platja ha fet la seva aparició pel portal però l' ha vist a temps i s' ha quedat darrera la porta. I llavors ha començat l' escena que titularé JACKIE CHAN CHAPLIN:

-¿tienes hora? -em pregunta.

-Sí, claro són las 19.30.

i com si no li hagués dit res continua:

-¿tienes tabaco?

(porto el tabac de liar a la butxaca de la camisa)

-Sí, però me queda muy poco...

-¿tienes una moneda?

(em toco la butxaca dels pantalons)

-no, mira no tengo nada, lo siento.

-¿me das el libro?

Assenyala el cistell. Hi sobresurt el llibre del Hornby.

Penso: -m' està demanant que li doni el llibre!?. Joder, el llibre no!

Li dic convençut que "no" i, en un instant absolutament dement, el paio fa un saltiró i es quadre amb el peu que calça la bota més avançat i els punys en posició d' entrar en combat.

-Dame una moneda o te pinxo -em diu mentre es manté en guàrdia.

Llavors, m' acollono bastant i tinc el reflex de treure'm el tabac de liar de la butxaca i donar-li. L' agafa i abandona la posició d' atac katateka. Però, de cop, quan ja creiem que se'n va, es gira i li pregunta a la Jelen:

-¿tienes hora?

La Jelen i jo no ens ho podem creure, el colega està entrant en fase bucle...

La jelen li diu que no.

-¿tienes tabaco?

-no

-¿tienes una moneda?

-no.

I sense dir res més continua caminant carrer amunt remugant entre dents com si res hagués passat.

De camí cap a Cala Blava, dins del cotxe, ens hem passat una bona estona recreant el diàleg: ¿oye tienes hora?, no, ¿me das el libro?, no, ¿dame una moneda o te pinxo?. La veritat és que l' amenaça, no sé per què, ha resultat tan tragicòmica que no ens hem quedat massa ratllats.

Quan hem arribat a la cala, hem estat dissertant sobre el surrealisme d' amenaçar algú de punxar-lo sense tenir res a les mans, només els punys tancats. Després d' una estona, la frase ha començat a formar part de la nostra rutina, hem improvisat formes derivades: -échame crema o te pincho; te vienes al agua o te pincho; ¿qué vamos a cenar hoy?...ostia, no sé, las chistorras, te pincho...

He hagut de fer un esforç per ficar-me dins l' aigua però, un cop dins, he estat una bona estona gaudint hipnotitzat de les profunditats submarines. Respirava pel tub al ritme de waji, waji, waji gurú mentre perseguia petits bancs de peixos. Quan he sortit, he estat dormitant a la tovallola plàcidament relaxat, però, de sobte, m' han vingut unes ganes intenses de fumar. I he pensat "aguanta, sigues fort, no defraudis el teu guru sikh". Li he manifestat el mono que estava patint a la Jelen i m' ha recordat que no podia fumar ni que vulgués. Havia oblidat que li havia "regalat" el meu paquet de Manitou al yonki.

I de cop i volta, he vist fondre's l' escena de boxe de City lights amb la del portal de casa i he entès per què l' amenaça del yonki no ens havia afectat gaire. El seu moviment al posar-se en posició d' atac era molt semblant al que acabàvem de veure a Chaplin i això havia fet que ens miréssim l' escena amb un punt d' irrealitat, com si succeís filtrada per una pantalla transparent. El yonki, era ara Chaplin dins la meva imaginació, i m' estava ajudant mitjançant un dels seus gags absurds a deixar de fumar. Té collons! el yonki estava fent molt més per mi que mil respiracions waji gurus damunt la tovallola.

M' he promès que quan el vegi li regalaré en agraïment el llibre del Nick Hornby, que no sé si l' ajudarà a deixar de punxar-se però almenys passarà una bona estona.

Li diré: -Toma, te regalo el libro o te pincho.





Wednesday, June 15, 2011

Die Insel cap. 5: les cridades de protocol

ho he tornat a fer
és cosa de l' illa, estic segur
és un efecte estrany

fa dies que contemplo amb una barreja estranya de por i il·lusió com em van sortint canes, sobretot pel serrell. El pas inhexorable del temps, ja sabeu.

ahir, pel contrari, el que vaig sentir va ser un terror sense matisos. Mentre em barallava amb l' ordinador per acabar una feina, vaig notar que em saltava un tros de dent. Una part del meu cos es desprenia definitivament de la meva organicitat i s' acomiadava per sempre més del meu devenir. Una mort parcial de la meva biologia. Poca cosa si voleu, una engruna de dent que s' immolava, però dins la boca, la sensació era d' obús, d' esfondrament total del Carmel.

avui, amb la llum redemptora del matí, he entès que no n' hi havia per tant. He decidit agafar el telèfon i he "cridat", com diuen per aquí, al dentista. Al moment, s' ha posat l' administrativa, molt efectiva ella, rotllo mutua privada, molt de nivell.

-Sanitas Dental, dígame
-Sí, hola, mire, quería pedir hora.
(silenci llarg)
-hora, para qué?
-sí...mire, quería pedir hora porque tengo unos problemas...
(silenci estrany de l' adminsitrativa)
(jo: incòmode per no saber com enfocar el tema)
-¿unos problemas?
-...sí, tengo unos problemas de los dientes, ¿sabe?...
(sento uns riures in-dissimulats a l' altra banda del telèfon)
-sí, lo comprendo pero para qué quiere la cita: ¿para una limpieza bucal o para una revisión?
-una revisión...

Quan he penjat, no he sentit la partida de caixa incontenible de l' adminsitrativa però me l' he imaginat. La que sí he sentit és la de l' Elena des de l' habitació del costat. ¡Lo has vuelto a hacer! -m' ha dit mentre reia.

Sí, ho he tornat a fer, és una influència estranya que té l' illa sobre les meves trucades "protocolàries", diguem-ne, aquelles en què cal seguir un guió estàndard. Ja em va passar la primera setmana de ser aquí, ara farà un any...

-Hola, mire, resulta que me he ido a vivir aquí, aquí quiero decir a Palma, porque nos hemos mudado de piso, ¿sabe?, antes estaba de alquiler en Barcelona y ahora estamos de alquiler en Palma y eso... (massa informació)
- Sí, muy bien, pero para que ha llamado
- bueno,...para...

Aquell cop vaig ser jo a qui li va agafar el riure, un riure de teleoperador fumat, diguem-ne, una carcajada absurda. Vaig haver de penjar abans de sol·licitar el canvi de nom del titular del compte de la factura de la llum.

D' aquesta fa un mes i mig:
Un vespre ens va agafar a mi i a la Elena un antojo de makis i nigiris. Una salivera de wasabi, ja sabreu. N' hi ha un al barri de Santa Catalina que ha pres el relleu del xino Ós Panda del carrer Verdi (mudar-se de ciutat implica fer aquest joc de simetries: el Bar Suec és aquí el Soho, i Collserola, la muntayeta de Bellver...estratègies absurdes contra la nostàlgia). El cas és que ja havíem fet la tria de teca i vaig cridar per fer l' encàrrec.

-hola, buenas noches.
-hola, sí, dígame.
-sí, me gustaría pedir...
(una estona per plantejar com continuar...com enfocar el puto guió marcat...)
-...quiero pedir...una serie de cosas...

¿UNA SERIE DE COSAS? què collons vol dir "una serie de cosas". L' havia tornat a liar.

Quan vaig anar a buscar la comanda de peix cru la mossa encara reia.

Saturday, May 07, 2011

Die Insel cap. 4

I sense presses he arribat al capítol 4 de die Insel. Recordo el dia que vaig decidir que el 4 seria el meu número preferit. Tenia 7 anys i, després d' insistir molt, els meus pares m' havien apuntat al club d' hoquei de Sant Cugat. Flipava amb els patins nous, les genolleres Skater de pell (verdes, precioses), l' stick Reno amb el logo blau, la coquillera per protegir-me els collons de les pilotades (eren de plàstic per fora i suro per dins, poca broma)...la òstia en patinet, vamus. Els meus pares (gràcies) s' havien deixat la pasta. Era el primer dia d' entrenament i el fostión que em vaig fotre tot just entrar a patinar a la pista va ser de campionat (amb el temps la meva tècnica milloraria, però no gaire). Va ser la primera lliçó (i en van unes quantes) sobre com els desitjos passen per força pel sedàs de la realitat, la qual planta obstacles en l' assoliment dels bells somnis. Així doncs, l' entrenador de l' època -un paio molt magete que ens cantava les cançons d' un nou cantautor que en aquells moments començava a despuntar amb un disc anomenat "Hi ha sequia" i que ens obligava a memoritzar-lo si volíem jugar uns minuts de partit- havent vist les meves minses destreses, va decidir que jo faria de porter. És a dir, assumir la modesta, poc creativa i menys valorada funció de rebre pilotades protegit rera unes guardes i una trista careta. Quan vaig comunicar la decisió de l' entrenador a casa, òbviament, els meus pares, que ja s' havien deixat mig sou amb l' equip, van fotre una cara d' estupefacció i, suposo, van anar a parlar amb l' entrenador. Total i resumint que, per fi, vaig assolir la condició de davanter d' un flamant equip composat per nens de 7 anys que s' esbossinaven el cap contra el parquet del poliesportiu de Sant Cugat dos dies a la setmana. Aquell primer dissabte de partit, mentre em veia obligat a cantar "tens paper de vàter enganxat al cul" si volia jugar contra el Canet de Mar, l' entrenador, m' otorgava la samarreta negre i vermella amb el número 4. Recordo, també s' ha de dir, que el Canet de Mar ens va fotre una tunda de ca l' ampla. No recordo el resultat exacte però la pallissa va ser grossa. Va ser el dia del meu primer gol, un gol una mica mesquí, he de confessar (per fer-lo, vaig haver de fer la traveta amb l' stick al meu propi company d' equip) però un gol al cap i a la fi. I així va ser, amb aquell gol, que es va encendre la meva ja estructural superstició de creure que tot el que es relacioni amb el número 4 és positiu.

Thursday, March 31, 2011

Die Insel cap. 3

Avui a l' institut on estic anant per fer entrevistes de la tesi (Poligon de Llevant, barri de palma poligonero, poligonero...com el seu nom indica):

(un nen) -profe, ¿me puedo ir ya o qué?; que es que si no coincido con mi hermano, que va a otro instituto...y resulta que si nos encontramos por ahí nos liamos a ostias

(Jo)-pero si váis a institutos diferentes...¿donde te lo encuentras? en casa supong...

(nen)-...no ahí no...ahí estoy con mi abuela que cuado llego me dice "si te portas ni que sea, ni que sea un poco mal te voy a arrear una que vas a ver..."

(Jo)-pues vaya...

Surto de l' institut. Al costat hi ha el parc krekovic en el qual la farmacèutica, que fa unes setmanes vam anar a entrevistar, ens va explicar que hi ha bastants yonkis (textual)...

"pero son buenos, si acaso entran, te piden y se van sin pagar; pero son buenísimas personas. ¿A que sí, Antonia?"

Ara, tres del migdia, fa un sol radiant i primaveral. Ni rastre de yonkis. Hi ha un senyor (probablement un aturat) suant la cansalada amb els walkmans encasquetats. Encara li queda molta cansalada per cremar -penso. Per cada mitja hora de footing que fa, en deu fer set de bar. També hi ha uns xavals que juguen amb un pitbull.

Vaig corrent per veure si enxampo l' autobus. No m' hagués imaginat mai acabar afirmant això però...anyoro el puto metro. Sí, el puto metro curull de gent amb cares llargues i ambient atufat...l' autobús, el de palma, i el de tot arreu, és la peste. Anyoro també el fum, la contaminació, la mala òstia. Aquí -crec- la gent riu massa.

Paro a passeig Mallorca (carrer que voreja la riera on alguns ànecs es capbussen aprofitant el bon temps) i m' entra la gana. La jelen arribarà com sempre de la feina a les 15.30 o les 16.00. I entre que preparem la teca i tot, ens donaran les mil per dinar. Així que compro en un forn, on no havia entrat abans, una coca de trampó (coca de pebrot i tomàquet, mítica a l' illa). Em revifa, m' omple l' estómac. I trobo, de cop i volta, l' excusa perfecte per recaure en el tabac un quart d' hora més tard d' haver pres la decisió de deixar-lo. La presa de decisió ha estat fruit d' una xerrada intensa amb mi mateix: un diàleg en el qual el meu superjo sarmonejava al meu allò... Això de cedir tranquil·lament, sense remordiments, al dimoniet intern, mola... Després, he decidit seure en un banc per fer vàries os en un canutu.

Sunday, February 20, 2011

Die Insel cap. 2


Estimades i estimats...el gran jefe porta varis intents de publicar nova merda de la bona. I de moment, he decidit dosificar tots els nous inputs que implica habitar un lloc nou, tots els nous inputs de relació, d' espais, de tempos, d' activitats. Mica en mica vaig digerint i sembla que les paraules poden servir com a química gàstrica. Volia plantejar Mallorca així: illa d' hotels i pedra. Avui parlaré de la seva cara hotelera. Una estètetica tropicalista desfassada. Uns llums de neó i unes banderetes de països penjades d' un fil. Ja sabeu què vull dir. Una mena de sensació d' haver-te enuegat una espècia de polilla de neó. Un gran hotel en hores baixes. Balconing després de molts San Franciscos i Banana-split. Cala-d'or. Será maravilloso. Tota aquesta tralla estètica que ben passada pel sedàs de lo indie, seria una expo fotogràfica de lo més cool.El granjefe ha estat vàries vegades passajant-se pel passeig marítim de palma. Discoteques, ja sabeu. La discoteca Titos, pacha...i tota aquesta merda de la bona. La joventud que s' hi passeja sembla que acabi d' abandonar la casa del gran hermano. Una joventud que brilla com pompes de sabó, una (possible?) inteligència que habita enfonsada sota tones i tones de gomina. I les palmeres del passeig es mouen per brisa del mar i sembla que volguessin esgarrapar tota aquesta merda. El Guincho.Tot això és crosta, crosta i atrezzo anys boom turístic anys '70, però per sota respira l' illa de pedra. La pedra marés de les muralles. La mirada múrria i enrrocada dels avis. -s' han venut l' illa -diuen alguns. -I una merda. Han venut crosta, un decorat preparat en qualsevol moment per ésser arrencat, una mugre secundària......una mugre secundària que fa molts diners, la gallina dels ous d' or. La monarquia i el club de vela, la filantropia barata, els polos i els jerseis anuats al coll. Aquesta és la idea de la cara A de Mallorca, mugre secundària. Però per sota batega la cara B, l' illa de pedra: la cultura de la resistència, de l' immobilisme...continuarà...

Sunday, January 23, 2011

Das Insel (cap. 1)

Vale. Ja fa uns quants mesos que som a l' illa d' hotels, matolls i pedra. Alguns heu vingut per aquí i teniu una idea clara d' on estem ubicats. Per la resta el més fàcil serà dir-vos que estem a l' últim pis d' un edifici antic que s' alça damunt la muralla de Palma. Vaig descobrint Palma poc a poc. Per exemple, una merceria al barri de Santa Catarina on fa dos mesos vaig anar a comprar un botó verd per la meva jaqueta. Suposo que va ser a voltants de novembre quan ja refrescava. Dos avis nonagenaris atenen la clientela a ritme de tortuga en un decorat intacte des de fa, no exagero, cent anys. Una mena d' habitació petita amb terra de rajoles de sanefa, caixes per tot arreu i prestatges de fusta antiquíssims plens de caixes esgrogueides de fils, troços de roba, botons, etc. Després d' una espera llarguíssima en què vaig estar escoltant la conversa pausada de dues senyores parlant sobre costura en un mallorquí antic i pausat, la dependent, per fi, em va atendre. Vaig apropar la jaqueta a un pam de les seves ulleres perquè veiés el color dels botons i vaig demanar si podia trobar-me'n un d' igual. Les seves mans amables, bones i nonagenàries van palpar la meva jaqueta i molt lentament va anar arrossegant els peus fins l' habitació del costat. Vale, no vaig fer fotos i després m' ha semblat impossible entrar-hi de nou per fer-ne'n perquè probablement generaria entre el moviment ràpid dels braços alçant la màquina a l' alçada dels ulls i la descàrrega del flaix una turbulència a l' ambient tal que destorbaria la quietud atemporal de la merceria...com una tortuga llaúd enlluernada per un submarinista en les foscors submarines.




Un altre assumpte del que us vull parlar és que les borrtaxeres aquí tenen un efecte multiplicador. És empíric, no és conya. Un cubata aquí equival a tres a la península. No sé per què, potser és que l' illa es mou subtilment, tota l' estona, empesa per sota pel current del mar i, pels peninsulars, aquest moviment és imperceptible quan estem serens però de borretexera ens crea interferència i ens genera una espècie de desfasament d' ona en el sentit vestibular molt chungo. O potser és senzillament que, sí, amics, amigues, tenim trenta anys i que l' alcohol ens mata...



Wednesday, January 12, 2011

De volta

uau
havia oblidat la constrasenya. L'últim post ja no sé de quin segle és. De cop tinc ganes de continuar amb aquest quadern granjefe. Embrutant les llibretes amb tinta nova. Bones notícies, el gran jefe en marxa. Necessitat impossible de demorar per més temps. Axí que aviseu als amics, familiars i parelles...Granjefe des de la illa irradiant de nou.