Der Kontinent cap. 8

"Me va, me va, me va, me va.
 Me va la vida, me va la gente de aquí y de allá.
 Me va la fiesta, la madrugada, me va el cantar.
Me va el color si es natural."
                                           
                                    Julio Iglesias

En serio. Aquest estribillo, no?. Ho veieu no?. Està claríssim. És el que un crític de música de la Razón anomenaria "un canto a la vida" o, si el pillés un dia de trempera i gosadia, "un canto a la libertad, pero a la libertad, de derechas, coño"). En seriu, m' encanta. La recordarem plegats. Sé que a diari us bombardegen amb mil utuf però, si us plau, us demano un momentet només d’ escolta activa
 

Com us heu quedat, eh, gamberrus? Com se us ha quedat el cos?, eh? Com si us haguessin fet un bon massatge a les orelles, no? Comfesseu canalles. Música celestial.

 Crec que per fi estic en condicions d' explicar per què l' estribillo a partir del cinquè “me va” pren volada per convertir-se en música celestial. Això, amics meus, no és "un canto a la libertad" caspós, no. Això és merda llibertària de la bona. És el manifest definitiu. Mmarca el camí secret del canvi. "Me va, me va, me va, me va, me va, me va la vida, me va la gente de aquí y de allá. Uea!". Julio Iglesias empunya la fals i el martell i lidera la marxa que obra escletxes. Es posa per estandard l' AMOR i surt calçat amb sandàlies i una llarga barba a pregonar la fi a la història. "ME VA LA VIDA, ME VA LA GENTE DE AQUÍ Y DE ALLÁ".

 I ho fa amb ALEGRIA, collons: "me va la fiesta, la madrugada, me va el cantar...".

 Bueno, en fi, perdoneu, només volia dir això. Difondre, una vegada més, el missatge d' estimar els uns als altres sense esperar res a canvi, "un canto a la vida, un canto al amor". El sopar de duro, vamos. Lamento que per fer-ho he hagut de tirar del trillat “eh! que el Julio Iglesias mola, que el que diu és guai“. Sento la covardia, però, no, en serio, el que DIU és PROFUND  és IMPORTANT.

Volia dir això i que tornem a ser a terra ferma, aquí, trepitjant la sòlida placa tectònica barecelonina. Per això el canvi de títol: de die Insel a der Kontinent. Però els capítols continuen, una continuïtat molt discontiua, ja sabeu. Una cosa ha passat a BCN durant aquest període que he estat fora. La crisi està obligant a reobrir botiguetes que feia segoes que duien tancades. Reapareixen els aparadors tal com quedaren fa 10, 15, 20 anys. Són minúscules disgressions de l' espai-temps disperses per la ciutat. Botigues de cafè a l' engròs, papereries amb gomes Milan, ceres Manley  i manos locas, botigues d' esport amb bambes Kelme i xandalls Meyba, als prestatges, velles marquesines de fusteries, sabaters i, fins i tot, antics tallers amb premses pre-linotip! 

Bueno, això volia dir...i que té collons que el Julio Iglesias, amb les sessionaques que es clava de rajos uva, canti "me va el color si es natural". Bueno, en realitat només volia dir això últim. Un chiste…