"El regidor dels caminars absurds"

Pels voltants del canvi de segle corria sovint per Barcelona en peregrinació redemptora. Alliberat de la llosa d'acudir regularment a l'institut i encara sense la necessitat de laburare dia rere dia, podia gaudir del temps anàrquicament malgastant-lo en vaguetats i mel.liquismes. L'única condició que m'imposava era aprovar les assignatures de la carrera. Això era tot. No feina, no casa que endreçar, no hipoteca per pagar, no res, de res; vivia inmers en el més lliure dels albitris i ni em donava compte d'aquesta posició privilegiada. Al contrari, l'ociositat, sovint, em provocava una labilitat estranya durant la qual passava pendularment del negativisme i l'anorreament total a viure inmers en una bombolla d'excitació i intens desordre mental.

En aquestes estava jo, com dic, un dia d'hivern a Rambla Catalunya embolicat dins la meva jaqueta vivint un episodi maniac d'exaltació irracional quan, de cop i volta, travessant un pas de zebra, vaig començar a caminar aixecant els genolls per sobre la panxa, histriònicament, sense girar-me a observar la reacció dels vianants. El cap em bullia. Anava endavant i endarrera passejant-me en aquest estil ridículament atlètic, passant d'una línia blanca a una altra amb una fruició estranya. Vaig apurar tota la durada del verd del semàfor de peatons en el show per després proseguir la meva marxa indiferent. Un cop als ferrocarrils, vaig reprendre els saltirons passadís amunt - passadís avall. El que em produïa més satisfacció no eren els moviments esperpèntics en sí, sinó el fet que, mentre els feia, hagués de mantenir la cara impertèrrita. Sentia el plaer de la fragmentació: el cos pertanyia a una altra persona que obrava per mi mentre jo, sorprès, ho observava tot des de dalt; des d'un punt indeterminat a uns quants centímetres del cap (m'havia posseït sense saber-ho l'esperit del "Ministre"?). L'ànsia pel desdoblement s'extingí en sec a la parada de Sarrià, llavors em vaig haver d'amagar irremediablement fundit de la vergonya.

Vuit anys més tard de l'episodi, mirant fotologs d'amics i punxant als dels amics dels amics, he ensopegat casualment amb la foto d'un home amb un bombí carregant una maleta. A peu de pàgina hi posava: "The minister of the silly walks". Com un garrot m'ha vingut a la memòria l'episodi de Rambla Catalunya. Amb una gota de suor freda recorrent-me el crani, he buscat ràpidament quin menda era aquell que no només feia saltirons sinó que es feia anomenar "El Ministre" dels saltirons: John Cleese dels Monty Phyton.

Res més a dir: la meva més sincera admiració al "Ministre".

Firmat:
"El regidor (com a molt) dels caminars absurds"