Baltimore

En una setmana he sabut que no només Dan Deacon és de Baltimore sinó que també ho era Frank Zappa. Aquesta relació apunta a una possible influència densa de la ciutat sobre els ressorts mentals i creatius dels seus artistes. Edgar Allan Poe va morir en algun carrer de Baltimore després d’un delirium tremens fulminant. Un tal J. Walkers, se’l va trobar estès al terra murmurant frases inconnexes. Bukowski va passar la seva infància a la ciutat, per tant és d'allà. John Waters i Divine, també.

Pots feat Pere Calders

Havia d’escriure un conte que fos la continuació d’un altre conte ja existent sobre una espècie de llamàntols anomenats xilaios els quals acaben corromputs i escaldats dins d’ una paella ovalada com si es tractés d’una fondue. El cas és que els crustacis es rosteixen vius mentre emeten, diu el conte, uns sons esgarrifosos semblants al plor d’un nadó. Normalment, proven d’escapar-se saltant amb l’energia residual que els deu quedar per damunt dels convidats. És un ritual emocionant i terrible. Qui hi participa ha de disfressar-se amb uns petos de cuir treballats amb sanefes laberíntiques i empunyar una espècie de caçapapallones per tal de pescar les bèsties al vol quan provin de fugir incandescents del tiberi. La gràcia està en aprendre l’art virtuós del gir de canell que retorna el xilaio de la xarxa a la paella (o wok). Però aquest conte està ja escrit i a més a més des de fa una pila d’anys. Es troba dins d’una compilació de contes anomenat Les Invasions Subtils i no sé què més. Per tant, jo escriuré, el conte que s’esdevé simultàniament a aquest. Transcorre al primer pis de la mateixa casa. Diu així, més o menys, diguem-ne: el xilaio havia acabat cruja damunt la paella i els comensals es desfeien de les proteccions i guardaven els caçapapallones. La tradició estipulava que fins els vuit anys els nens no podien participar-hi. Per això, el Manolo era dalt dormint mentre a baix transcorria la matança. Tot i el soroll de crits agònics dels xilaios rebels i tota la trencadissa per causa de cops maldestres amb les raquetes (alguns eren neòfits), el Manolo no s’havia desvetllat. La nit era humida i calenta. Les fulles de les palmeres esgarrapaven la finestra. L’habitació, un tros bonyegut de casa a l’ala est, estava composada d’un llit i una taula plegable. Repenjada contra la taula, el Manolo hi tenia, estratègicament situada, la seva sarbatana plena de gravats de laberints concèntrics a l’alçada del mànec. Amb el temps, i aquesta sí era una tradició adquirida i desenvolupada des del naixement, els nens del clan adquirien una tècnica subtilíssima en el seu ús. El somni del Manolo havia estat fosc i buit fins aleshores; però arribat un punt, coincidint amb el moment més intens del ritual del crustaci abaix, s’incorporà del llit i, amb un moviment de canell impossible, clavà un dard vermell sobre un somni que començava a projectar-se nítidament contra el sostre de la seva habitació. L’execució havia estat perfecte. Els membres del clan, tips de xilaio i bastant trompes, si l’ haguessin vist, haurien somrigut orgullosos. L’acte reflex d’encanonar les projeccions dels somnis s’ha de realitzar així: executant la complicadíssima maniobra com si fos un simple parpelleig. El moviment ha de ser lleuger com un núvol, pràcticament imperceptible, ja que caçador (nen amb sarbatana) i caçat (projecció de somni contra el sostre) són parts indivisibles de la mateixa persona. Un es converteix en mestre quan perfecciona la capacitat de mantenir-se en el confús llindar entre el son i la vigília el temps suficient per clavar el dard i fixar la imatge. Llavors es pot contemplar per un instant la misteriosa presa. Mentre els convidats s'acomiadaven duent-se les mans sobre les panxes en senyal de satisfacció, el Manolo després d’una bona estona d’observar bocabadat la seva primera caça, va caure altra vegada en un episodi de son fosc i buit. Clavat del sostre, gronxant-se, hi penjava una ombra tova que regalimava una verdor calenta. Les fulles de les palmeres continuaven gratant la finestra emetent un xiulet que de tant agut era pràcticament inaudible.