¡Eeeeh!..macarena, ¡aja!

Cabeza de chorlito, capdetrons
alcornoque, cap de suro
carallot, ruscallot
elbulli, laballi
¡macarena!, Maria Magdalena
bagassa, barjaula
meucassa, bordegassa
lorito, guano
marrano, tu padre
tu tía, María.

Caps

Volta de torca, el naixement d'un ídol

Corria gener del 2007 quan El Gran Jefe entrà després d'una esgarrifosa tarda d'oficina a una botiga d'instruments musicals al carrer Ample i comprà el cubase versió chusquera (encara no coneixia les virtuts de l'emule per fundir programes de tot tipus sense invertir un ecu). De pas també es quedà una estona guaitant les sabates robustes de la botiga de la brasilenya d'escot prominent. Quan conseguí, al cap de bones setmanes, instalar una tarjeta de so i un microfò es posà com un energumen a gravar pistes. Així, per la patilla. Tot descobrint l'emoció del -fes-t'ho per la cara-, el Gran Jefe va compondre els seus primers grans hits a bocajarro sense parar de sorprendre's del seu talent desbordant. Sorgien sorolls difícilment explicables. No retocà res del què gravà. S'havia compromès amb el seu propi estil sintetitzat en l'exclamació urbanita: -l'amaterisme és yeah!... I no anava errat. Lo que passa és que no feia res més que redescobrir el sopar de duru. Però no es desanimà un pèl. Ficà la guitarreta espanyola de l'ànima, segona pell, la guitarra elèctrica i la pianola Casio ToneBank sobre el llit. Un cop exposades en el seu púlpit, l'habitació de la Romina va deixar de ser definitivament l'habitació de la Romina per convertir-se en un petit panteó de musiqueta casolana. Faltaven només les tortugues. Cal parar-se al 4 de febrer per fixar per la posteritat el que llavorens succeí, allò que va convertir al Jefe en Gran Jefe, és a dir en artista de cap a potes. Tornant d'un concert on havia escoltat molt soroll i s'havia embrutat les sabates, el Jefe es va tancar a l'estudi i va començar una línia d'acords corprenent. Més tard, hi va incorporar uns crits desanimats, xisclava amb els tendons del coll tibats. I, aquí ve el fet que ho canvià tot, el Jefe, en el moment de màxim subidon, sentí un crit ultratúmbic des d'algun lloc recòndit dels auriculars i, lluny d'entrar-li el canguelis infinit, continuà manporreijant la seva segona pell, la guitarra espanyola amb un trau al revers de la caixa, tan bé com va saber. Els acords, si cap, creixeren exponencialment fins a convertir-se en la grandíssima ona Yeah!. Portava al seu cim a un heroi renascut: El Gran Jefe.

Pincheu aquí
http://www.myspace.com/elgranjefe