Die Insel cap. 3

Avui a l' institut on estic anant per fer entrevistes de la tesi (Poligon de Llevant, barri de palma poligonero, poligonero...com el seu nom indica):

(un nen) -profe, ¿me puedo ir ya o qué?; que es que si no coincido con mi hermano, que va a otro instituto...y resulta que si nos encontramos por ahí nos liamos a ostias

(Jo)-pero si váis a institutos diferentes...¿donde te lo encuentras? en casa supong...

(nen)-...no ahí no...ahí estoy con mi abuela que cuado llego me dice "si te portas ni que sea, ni que sea un poco mal te voy a arrear una que vas a ver..."

(Jo)-pues vaya...

Surto de l' institut. Al costat hi ha el parc krekovic en el qual la farmacèutica, que fa unes setmanes vam anar a entrevistar, ens va explicar que hi ha bastants yonkis (textual)...

"pero son buenos, si acaso entran, te piden y se van sin pagar; pero son buenísimas personas. ¿A que sí, Antonia?"

Ara, tres del migdia, fa un sol radiant i primaveral. Ni rastre de yonkis. Hi ha un senyor (probablement un aturat) suant la cansalada amb els walkmans encasquetats. Encara li queda molta cansalada per cremar -penso. Per cada mitja hora de footing que fa, en deu fer set de bar. També hi ha uns xavals que juguen amb un pitbull.

Vaig corrent per veure si enxampo l' autobus. No m' hagués imaginat mai acabar afirmant això però...anyoro el puto metro. Sí, el puto metro curull de gent amb cares llargues i ambient atufat...l' autobús, el de palma, i el de tot arreu, és la peste. Anyoro també el fum, la contaminació, la mala òstia. Aquí -crec- la gent riu massa.

Paro a passeig Mallorca (carrer que voreja la riera on alguns ànecs es capbussen aprofitant el bon temps) i m' entra la gana. La jelen arribarà com sempre de la feina a les 15.30 o les 16.00. I entre que preparem la teca i tot, ens donaran les mil per dinar. Així que compro en un forn, on no havia entrat abans, una coca de trampó (coca de pebrot i tomàquet, mítica a l' illa). Em revifa, m' omple l' estómac. I trobo, de cop i volta, l' excusa perfecte per recaure en el tabac un quart d' hora més tard d' haver pres la decisió de deixar-lo. La presa de decisió ha estat fruit d' una xerrada intensa amb mi mateix: un diàleg en el qual el meu superjo sarmonejava al meu allò... Això de cedir tranquil·lament, sense remordiments, al dimoniet intern, mola... Després, he decidit seure en un banc per fer vàries os en un canutu.