Axons i dendrites

Baixo els graons de marbre d'un ruinós teatre romà. S'hi representa Otel.lo. Les famílies importants de Bellaterra, parlen entre elles posant-se al corrent de les novetats. Els Güell, els Riba, els Savall, els Ràfols, els Crusafont, els Gratacòs tots reunits per a l'ocasió. Damunt l'escenari hi ha un planter d'actors i actrius disfressats amb túniques marrons i cinturons de cuir amb ribets daurats. Tan bon punt, el presentador va anomenant els noms dels comediants (Ferran Güell!, Antoni Savall!, Eva Riba!...), la gent arranca incondicionals urres a l'estil d'animadores americanes amb pompons. Duen sabates cares i ulleres de Sol Vogue, Ray-Van i altres marques de noms desconeguts i exclusius penjades de camises blanquíssimes. Les fogueres il.luminen difosament la plana que s'alça sobre un turonet petit envoltat de pinedes i matolls baixos formats, principalment, per ginesta i esberzers. Repartits per l'espai, hi ha altres teatrets secundaris. El fum esborra els contorns de les parets formades per bales de palla rectangulars.
Els Riba animen a la seva filla que flexiona el tronc amb entusiasme un cop ha acabat l'actuació. La jove Desdèmona dóna l'espatlla al públic, s'arramanga la blusa i treu de la butxaca dels texans un cigarro.
L'amaterisme ha envolcallat el drama d'Otel.lo d'una substància flonja i còmode.
Això he somiat avui durant les últimes hores de son, quan l'electricitat té un voltatge particular. He recuperat l'escena tot travessant el túnel peatonal de Lesseps per anar a tornar unes pelis. Duia els auriculars posats i sonava la cançó "Emerson Fitipaldi" en la qual Joan Miquel Oliver grava uns arranjaments de violí agradablament imperfectes. Són dues melodies irregulars, es nota que els traç de l'arc és fet per un inexpert. Una línia imaginaria unia l'Otel.lo del somni amb la cançó.
L'amaterisme té algo fortament poderós de possibilitat única, de primera vegada, de proximitat...
He tornat les pelis i no m'han tret crèdits tot i tornar-les amb mig dia de retràs. Sempre que pujo després de tornar pelis em passa que penso amb mitjants de transport. Tinc una fixació especial amb el tema de les motos, els patinets i, últimament, les bicis. Al carrer Verdi hi ha aparcades des de fa temps dues Lambrettas davant del mecànic, una mica més amunt del videoclub. Em quedo observant-les una estona, recordo la meva Vespa sota la lona blava morta de fàstic i em sento culpable. També m'obsessiona de manera especial el tema del calçat. Després d'un estona de rumiar, he hagut de reconèixer que no tenia del tot raó quan creia que aquest estiu les Victòria tornarien amb força com a calçat yeah! barceloní. Un cop ha acabat l'estiu, la valoració final és que només algunes noies amb serrellet i pantalons pitillo es decidiren per l'efecte retro-yeah! d'aquest calçat. Recordo especialment la sola de goma blanca de les Victòria, el relleu suau format per petitíssims bonys semblants a grans d'arròs. Si fós el fill del comerciant de les Victòria (Güell?, Milà?, Gratacòs?) aniria posant en marxa els antics motllos i patrons per a l'estiu que ve.
Amaterisme i efecte retro és yeah!.
Abans de tornar a creuar el túnel de tornada cap a casa, he pensat en la revalorització de les BH petites. Molta gent les passeja orgullosament per la ciutat (BH + Victòria és igual a Yeah! ?). A aquesta particular bicicleta l'acompanya també la cotització a l'alça de les bicis estil Harley. En què els ciclistes van amb un seient molt baix i un manillar llarguíssim curbat cap endins alçat per sobre les espatlles.
S'amunteguen muntanyes de creacions per tot arreu sabates, bicis, patinets, cançons, novel.les, pelis, youtubes, blogs, personatges televisius. Un mosaic sol.lapat i dens d'ofertes a assimilar, a rebutjar i a apropiar-se.
Quina línea imaginaria uneix el somni, les Victòria, les bicis Harley i els violins amaters d'"Emerson Fitipaldi"?. Provablement la mateixa que ara fa que recordi els túnels del metro. L'efecte que produeix mirar a través del vidre fumat que separa la cabina del conductor del primer vagó dels nous metros barcelonins. Impressiona veure els túnels estrets i foscos, les vies ondulants que pugen i baixen, el punt lluminós a la llunyania de la pròxima parada fer-se més gran a mida que el convoi s'apropa. Dins del metro la sensació és de recórrer un espai completament pla. I rememorant aquesta sensació recupero no sé per què una antiga notícia de la qual he perdut ja la referència. Resulta que quan Beck fa la migdiada, es posa una cullereta a la boca i hi posa un ou. Quan s'adorm, la cullereta cau, es trenca l'ou i ell es desperta. Ràpidament, anota en una llibreta el somni que ha tingut per tal de convertir-lo posteriorment en cançó. Recordo que quan ho vaig llegir en alguna revista em va semblar yeah!.