The Sopranos

Últimament anem a córrer per la Carretera de les Aigües. El caminet fa zigazagues resseguint la vessant mar de la Serra de Collserola. El Sol es pon pel Papiol enlluernant-nos amb els darrers rajos vermellosos de la tarda i ens regala la seva escalfor amabilíssima. Ascendint els escassos 250 metres per sobre el nivell del mar, ens situem els metres estrictament necessaris per tal d'estar fora de la bombolla de CO2 que envolcalla la ciutat. És llavors que esclata davant dels nostres ulls vidriosos, a causa del fred, la intensitat de la ciutat, el seu bombeig constant que s'aixampla paral.lel a la línia de l'horitzó. Des de dalt, comprenem l'arrogància del noble que governa des del castell, de l'amo del satèl.lit, de l'astronauta, de l'àguila o de l'emperador. De tot aquell que és capaç de comprendre el funcionament de la globalitat d'un sistema i la seva concreció al mateix temps. Comprenem a Tony Soprano.


when I thought that I was out, you put me IN!


Ascendim a aquesta cota per prendre perspectiva, per tal de situar-nos fora de. Fora del tub de la línia 3, de Palau de Mar, de l'aplicatiu AS-400, del bar del Pep on esmorzo diàriament, dels auriculars amb els què m'evadeixo esperant el 34, de l'ascensor, de la tele, etc.; però, sobretot, fora de The Sopranos, fora de The Sopranos!. La Carretera de les Aigües ens hauria de servir com a catarsi per mitigar aquesta obsessió addictiva. The Sopranos representa els últims metres de la cadena de muntage que composa la nostra rutina diària. Cada nit, durant dos mesos i mig, ens hem plantat al sofà amb el soparet a la taula baixa i hem deixat córrer per davant dels nostres ulls la història de Tony Soprano.


Puto Tony Soprano: quin cabrón més simpàtic.


Ahir corríem acompassats, tu i jo, gaudint de la brisa fresca, els rajos vermellosos, el mar i l'obaga dels pins. Havíem establert com a objectiu principal enganyar per una tarda, ni que fos per unes maleïdes hores, la vil rutina, el cercle viciós... Però només van caldre quatre mil.lèssimes perquè l'evasió reventés en mil trocets. El temps de girar el cap a la dreta. Pendent avall s'extenia una pineda ben neta de matolls i males herbes que es perdia al llindar d'un desnivell. La ficció, un cop més, doblegà la nostra realitat. Allò no era una pineda. Era un bon racó de bosc perquè Chris i Paulie rematessin la feina. Lloc oportúníssim on, després d'una llarga carrera per la neu empunyant les pistoles de costat amb una sola mà, aconseguissin entaforar-li, per fi, la darrera bala mortal al cap del rus fugitiu. Darrera el desnivell, al final de la pineda, era el millor lloc per cavar el clot i desfer-se del cadàver.

Dos metres després de la il.lusió visual, ja tornava a lluitar emprenyat amb mi mateix. Provava de concentrar-me, estrictament, en el footing, en coordinar el ritme de la gambada i la respiració. No et vaig voler dir res per no contaminar-te. Semblaves contenta i lliure. No va ser fins arribar a casa que vaig comprendre lo equivocat que estava. Tu també paties la mateixa enfermetat. Em costà adonar-me'n el temps just de girar el cap a l'esquerra. Només feia un minut que érem al sofà i ja et tremolava el canell lleugerament subjectant el comandament del DVD i et brillaven els ulls de l'ansietat. Ja tornava a travessar el pont de New Jersey el 4x4 del capo, passava per davant del Bada-Bing! i parava als peus de la mansió.

Ja érem novament on volíem ser.