Der Kontinent: Theodoros Papaloukas (cap.10)

Va arribar abans l' ombra descendint per les escales que la pròpia figura que la projectava. De les sabates, més llargues que l' amplada dels graons, fins al cap, un meló de dimensions estratosfèriques, va aparèixer en tota la seva grandiositat Roberto Dueñas. Vaig acabar d' enllestir els temes pels quals havia anat a la Fundació i vaig trobar-me amb la Jelen a Passeig de Gràcia. Per fi, després de molts "ara sí, ara no", havia fet el pas de comprar-se l' Ipad que desitjava des de feia temps. La trempera de lo digital. Aquesta gustera tàctil del fiu-fiu, dels ditets ampliant i reduint imatges, ja sabeu. El cas és que un cop fets uns quants fius-fius, jo no sé què més collons fotre de la maquineta, la veritat.

El dimecres passat discutíem sobre aquest assumpte quan de sobte vam sentir un soroll molt fort de cruixir de mobles i de trencadissa de vidres i algú que cridava auxili a crit pelat. Quan vam sortir al balcó, ens vam trobar una noia jove al balcó del pis del costat que tenia un mòbil a la mà esquerre i subjectava amb la dreta,  una pesa.  Li rajava un munt de sang pel braç i la mà. Plorava i cridava "ayuda, no entiendo, ayuda, no entiendo" mentre recorria descalça els escassos dos metres del balcó. Mentre la Jelen la calmava i provava d' esbrinar si a dins de casa seva hi havia algú que li volgués fer mal, jo trucava a la poli. Mentrestant, a l' acera, s' anava acumulant gent. La telefonista, molt diligent però amb una contrastada calma, m' anava preguntant que si "el móvil con el que llamaba era el 650..." i jo "que sí collons" que és deixés de romanços i que donés ordre que vinguessin els mossos, la benemerita, la cia, o qui calgués però que vinguessin ja, que anava en serio, que hi havia una noia al balcó amb sang per tot arreu, sense parar de mirar aterrida cap a dins del seu pis. La diligent telefonista em va respondre "que de acuerdo, que iba para allá una ambulancia" i jo "que no solo una ambulancia, que también la policía". Per parlar amb ella havia anat a l' habitació per descriure amb més serenor el que estava passant. Quan vaig tornar al balcó, la gentada s' acumulava al carrer i ens mirava. Tothom donava indicacions, gesticulava i es duia les mans al cap. Vaig detectar que la Jelen, treballadora social de trinxera, bregada en mil batalles, estava com un flam però que es mantenia serena per fora parlant-li carinyosament. Però, era en va, no responia a les nostres preguntes. De sobte va començar a cridar més i més fort mentre tancava els porticons des de fora. Preguntava sense parar: "¿dónde está mi padre?, ¿Isa?". Amb això de "Isa" s' hi va estar una bona estona, conversant imaginàriament amb la tal Isa pel mòbil amb la pantalla tàctil i la galta completament pringada de sang. Després ens mirava, mirava a la gentada abaix, amb una mirada buida i ens preguntava una altra vegada "¿qué pasa?, no entiendo". I va ser llavors quan vam entendre definitivament que a dins no hi havia ningú i que el que passava és que la mossa estava patint un brot psicòtic de campionat. La veia trepitjar amb els peus descalços els vidres que ella mateixa havia trencat amb la pesa per sortir al balcó i intentant fer-li la meva millor cara de bondad, calma i calidesa li demanava "oye, haz lo que quieras pero, por favor, no pises los cristales, ¿vale?".  No semblava sentir el dolor. Després de l' estrany soliloqui amb la tal Isa, va fer un passet endavant i, fent una expressió de nena dolenta molt inquietant, va llençar la pesa balcó avall; bé, no és que la llancés, sinó que la va deixar caure elegantment i va fer que la gravetat fes la seva feina. La gentada abaix va cridar "no!" duent-se les mans al cap. Per sort no va acabar de caure sinó que es va quedar suspesa en una espècie de roba protectora que hi ha al contorn de la façana del nostre edifici. A continuació, va entrar en un nivell encara més elevat de pànic i començà a treure una cama per fora de la barana. I llavors el "no!" dels espectadors ja era un sol cor. La Jelen i jo li demanàvem pel nom del seu pare, li preguntàvem pel seu número de telèfon, li dèiem que fiqués la puta cama novament per dins de la barana, la provàvem de distreure de les al·lucinacions que veia o escoltava a dins de casa seva dient-li coses com "mira que dia más bonito, ¿has visto que sol más bueno hace?. No sabíem que més fer quan un mosso d' esquadre se li abalançà a damunt. A sota hi havia ja l' ambulància i, no exagero, vuit cotxes patrulla.

Abans del primer crit d' auxili, jo m' estava menjant una magrana i vaig decidir, provant de treure-li importància a l' escena, acabar-me-la de menjar, però a l' altra banda del costat els crits de la noia eren esgarrifosos. Mentre menjava recordava el primer paràgraf d' una novel·la dels Malaussenes que comença amb una primera frase brutal en què es descriu com li volen el cap a un home d' un tret i se li obra la closca "com una magrana" o "com un pom de roses", no ho recordava bé. Bueno, el cas és que provava de menjar-me la magrana com si no hagués passat res però el cert és que el cap m' anava acceleradíssim. Saltava de pensaments sense parar: del boc expiatori de Benjamin Malaussene, a la magrana, al balcó, a la pesa regalimant sang a cinc metres del nostre balcó; mirava a la Jelen i sentia que exclamava "qué fuerte joder que fuerte". A l' altra banda de la paret semblava que s' estigués perpetrant la matança del porc. Ni més ni menys. L' Ipad havia quedat oblidat en la seva insignificança tecnològica en un racó. Sense poder acabar-me la magrana vaig tornar a sortir al balcó i vaig entendre que la gent no se n' aniria fins que la noia no sortís lligada a la llitera i l' entaforessin per fi a l' ambulància. Cosa que succeí, efectivament, un quart d' hora més tard. Un cop saciada la set de morbo, la gent cardà el camp.

L' endemà, vam currar i per la tarda vam anar al Mercadona. Sí, senyors, altra vegada al temple de la marca blanca. Mer-ca-do-o-na. Altra vegada com gossets de Pavlov: amb el salivamen i la musiqueta. Estava fent la maleïda feina. M' és difícil, ara que penso en el Mercadona, no imaginar la piràmide de productes Hacendado amb un dòlar clavat a la punxa mentre sona la sinistre tararella. (No pensis en un elefant rosa). Sabeu de quina feina us parlo, no?. De la penosa tasca d' agafar aquelles bosses carregades d' electricitat estàtica i ficar-hi pomes i peres i xirimoies i anar-les ficant totes dins del carro i, au va, cap a la puta màquina que les pesa amb aquelles tecles de mòbil de iaio amb números enormes i les incòmodes etiquetes que se t' enganxen entre els dits i s' arruguen. A damunt de la màquina acostuma a haver-hi un rètol de cartró amb les imatges de les diferents fruites i verdures i la correlació amb el número que has de clicar per a pesar-les. Ja sabeu de què us parlo. De la merda de rètol en el qual mai es troba estampada la fruita o la verdura que justament busques. Com que el meu sistema és omplir primer totes les bossetes quan arribo a la maleïda màquina per a pesar-les totes (moment, per cert, de molta baixona durant el qual acostuma a coincidir que sona la melodia infernal i piramidal), sempre em passa que ja no me'n recordo dels putus números que es relacionen amb les insulses i transgèniques fruites i verdures.

Així estava doncs, posant la primera de les bosses a la balança incapaç de recordar el número, quan me'n vaig adonar, per la  meva pròpia estupefacció, que el meu braç començava a arquejar-se construint en l' aire una elipsi, un moviment ple d' equívoc que va acabar per fer-me clicar amb el dit índex el quadrat del dibuix de la xirimoia del putu rètol de més adalt enlloc del botonet de la màquina de pesar. La petada de riure va rebentar darrera meu com un pom de metralla. La Jelen no podia contenir-se, plorava de riure mentre jo provava d' aturar avergonyit el vaivé del cartell que responia a la meva estupidesa amb analògica i babaua gronxamenta. Vaig comprovar a banda i banda del supermercat que ningú hagués presenciat aquell penós error però en tenia prou amb la recent ipatitzada Jelen i la seva partida de caixa per fer més patent el meu analfabetisme tecnològic reflectit en aquell vaivé del rètol. "Esto que acabas de ver, no ha ocurrido, ¿vale?", li vaig dir seriós. Les xirimoies i els tomàquets també es reien dins de les bosses electrificades de plaer mentre desplaçava el carro cap a la caixa; les peres, més respectuoses provaven de contenir-se però el ventet de sorna que se'ls escapava era encara més ultratjant.

L' endemà entrava amb el cotxe al pàrquing del Camp Nou quan vaig veure que sortia conduint un cotxàs Juan Carlos Navarro. Sí, senyor, l' escolta de Sant Feliu, el geni dels minuts decisius. El menda va alçar el cap, i em va fer un gest de "ei! què tal". La Bomba Navarro saludant-me. Us ho juro. A-pus-tu-Flan! (Dhul, que te pego leche).

El moviment de canell de la veïna deixant anar la pesa des del primer pis, el moviment del meu braç clicant en l' aire la xirimoia contra el rètol, l' el·lipsi màgica del Navarro deixant anar la seva bomba.

Conduint de tornada cap a casa vaig començar a copçar la bellesa sòbria del moviment, la senzillesa de DEIXAR-SE ANAR sense solta ni volta, DEIXAR ANAR una bomba plena d' ingravidesa, elegància i sens sentit, que retés per una puta vegada la rutina dels gestos habituals.

El divendres al vespre vam culminar la setmana anant a veure la peli Holly Motors de Leos Carax. Per les nostres retines van passar un home monstruós amb fila de follet cèltic que es menjava poms de roses pel cementiri de Père-Lachaise, a Paris, li clavava dentellada als dits d' una periodista i finalment li llepava l' aixella amb la llengua sanguinolenta a una model damunt d' una làpida. En una altra escena un home ple de lets executava amb una contorsionista un fornici de llums ultravioleta. Imatges fortes i plenes de vitalitat que no feien sinó culminar la bogeria de tota la setmana. Vam decidir enfilar cap a casa perquè vam recordar de cop que devíem pagar la mensualitat del pàrquing.

Ja respiràvem més calmats l' aire fred de la nit barcelonina quan vam detectar que contra el terra i les façanes d' un dels carrers del sud de Gràcia s' hi projectaven llumetes minúscules de colors que donaven voltes com un caleidoscopi. Llums de Nadal, ni més ni menys. Però eren la cirera del pastís. Vam accelerar el pas rient per no entrar en pànic, desitjant arribar a casa i tapar-nos amb la manta i veure "Mujercitas" o "Siete novias para siete hermanos" o jo què sé. Un cop dins del metro, no donàvem crèdit, la bojeria enlloc de retrocedir seguia desplegant-se. Al nostra voltant hi havia, no exagero, cinc o sis persones que no arribaven al metre i mig d' alçada. Ens arribaven a l' alçada del mel·lic. Vam començar a veure'ns a nosaltres mateixos com gegants, com recalcitrants Robertos Dueñas envoltats de follets. Ens vam mirar i no vam poder aguantar més i vam esclatar a riure com dements.

El vigilant del pàrquing que, he de confessar, anomeno en clau íntima a la Jelen "Papalucas" perquè té uns saxons bastant importants a la papada, m' esperava a la sinistre taquilla, la qual havia decorat ja amb guirnaldes de Nadal i llumetes crepusculars. Vaig anar-hi sol perquè la Jelen després de veure Holly Motors es va negar a entrar, es va escaquejar vilment i em va deixar sol cagant-me de por per tots els racons del pàrquing. Quan per fi vaig sortir al carrer vaig sospitar de la possible coincidència que servia de darrera coincidència i traçava un tirabuixó final a la setmana. Uns instants més tard, l' Ipad em corroborava la sospita de la qual no havia estat conscient fins el moment. Papalucas també era un jugador de bàsquet. Theodoros Papaloukas, escolta grec.