Der Kontinent: Castanyes! (cap. 9)

Vale, hem tornat a bcn. Fa sis mesos que vivim a l' Eixample i fins que no ha arribat la tardor i ha plogut i els carrers s' han tornat foscos i he sentit la humitat i ha passat la Mercè i m' he begut unes quantes llaunes de cervesa dels paquis, no m' he adonat que vivia novament a Barcelona. Avui és la castanyada. Mallorca ha estat una prova i una oportunitat, he tastat el sot i he vist, a vegades, molta llum, una llum rotunda entre els teulats del Puig de Sant Pere. Ara estem novament a bcn. Avui m' he comprat un paraigües. Els troncs molls dels plataners tenen un to blavenc molts estrany.

Fa dos dies vaig llegir-me d' una tacada un tbo, El Arte de Volar, d' Antonio Altarriba, que em va deixar totalment colpit. Les seves imatges i el relat de la vida del protagonista m' han estat retornant durant ahir i avui amb una intensitat que feia temps que cap història em produïa. El darrer capítol mostra el final de la vida d' un home vell malvivint en una residència de la tercera edat devastat per la culpa. L' angoixa escala vinyeta rera vinyeta fins a convertir-se gràficament en un talp que li sobressurt de les entranyes. Una imatge molt forta. He recordat i he provat al mateix temps d' oblidar aquesta imatge mentre pujava amb el bus 28 al Carmel. Després he observat una iaia que baixava amb dificultats del bus ajudant-se del seu carretó i he reflexionat sobre aquest reflux de la lívido -retour d' âge- que sembla repuntar durant la vellesa  i m' he preguntat si els iaios trempen imaginant iaies buenorres o bé si s' exciten només amb  les dones més joves que ells. Idees curioses que un té pujant al Carmel amb el 28, vés per on.

Ara tinc molta feina i pocs moments per treure el cap de sota aquest mar de trucades, reunions i visites que implica el nou curro. Però avui per fi he tingut l' oportunitat de disfrutar d' un interval entre parada i parada per pensar en aquestes xorrades. He observat el laberint de carrers que s' enfila pel Carmel i l' estampa de Barcelona amb el mar aixafat com un mitjó al fons. Quan algun dia posi per fi en marxa aquesta idea de fer excursions a llocs rarus de la perifèria de bcn, com per exemple a la desembocadura del Llobregat o als horts amagats entre els nusos viaris de l' A2 o a l' antiga fàbrica de l' anís del mono; hauré d' incloure el lloc que he descobert al final de la línia 28 del bus. Davant de l' IES, penjat de la muntanya, hi ha una barraqueta molt ben pintada de granat i groc amb un escut preciós a tocar del trosset de bosc que corona el cim del puig del Carmel. És un humil club de petanca construït per la patilla des del qual s' alvira tota la ciutat. Avui, a diferència dels altes dies, he vist un grup de iaios enfundats en les seves boines i gorres petant la xerrada a la petita terrasseta del bar.

Després de la reunió a l' institut he anat cap a casa amb la sensació d' haver-me guanyat les garrofes. Quan he arribat, l' Elena m' ha demanat que anés a comprar ametlles per fer panallets. El Mercadona m' ha semblat a les 20:00 del vespre la mansió dels horrors. La gent arrossegant els carros com zombis, les cares de pal...ja sabeu. A la caixa la cua era llarguíssima i sonava la puta cantarella aquesta que quan un la sent té ganes o bé d' immolar-se o bé de matar. "Mer-ca-do-na, Mer-ca-do-o-na". Amb aquesta -o- que s' allarga i et reventa el cervell. Us sona no?. Doncs això. Estava fent cua per pagar i darrera meu hi havia un iaio que xerrava amb la seva néta. Una imatge tendre. El típic iaio entranyable amb la seva boina, la seva gepeta i el jersei verd de llana en forma de pic. Un esteroitip de iaio bondadós + néta.

Des de que hem tornat de Mallorca no m' havia passejat pels carrers de la ciutat amb els cascos i he decidit concedir-me aquest plaer. Atrapat en l' antre maligne del supermercat -espai on algú va imaginar una enorme piràmide de productes Hacendado amb un dòlar clavat a la punxa amenaçant el cel mallorquí- he decidit apujar el volum de l' mp3 per escoltar ben fort el disco Cosa Astral de Coconot. Volia fer una prova. A vegades faig experiments d' aquests. Sóc l' home de la bata blanca i la rata al mateix temps. Coses que faig quan estic al Mercadona. He triat aquest disco perquè em recorda molt quan anava amb bici per damunt de la muralla de Palma de camí a l' escola on em dedicava a prendre notes per la meva -inacabada- tesi. He volgut fer la provatura, saber quin efecte tindria activar aquest record mitjançant la música en un lloc diatralment oposat a l' espai diafan de la badia de Palma. L' experiment m' ha provocat una barreja d' imatges rares. Les piràmides amb dòlars clavats a les seves punxes han onejat de cop i volta per damunt de la Catedral, he tornat a veure les llambordes boturudes del caminet de la muralla, he esquivat una gavina...; mentre estava en aquest trance d' imatges, he detectat que alguna cosa rara passava darrera meu i, mentre em treia els cascos, he vist que el iaio entranyable li feia un gest bastant agressiu a la nena, un gest de "vés a la merda". Uns segons més tard li ha fotut un cop de puny a una caixa de cereals. Collons amb l' avi entrenyable!, el iaio del jersei de llana verd!. De poc no li fot una òstia a la néta!, una nena de deu anys! He estat a punt de dir-li alguna cosa però m' he aturat al veure que la nena no semblava immutar-se, com si anar fotent òsties contra les coses fos el més normal del món.

S' ha fet un silenci tens entre la comitiva que esperàvem a la cua i de sobte ha tornat a sonar com un mal presagi la tararella,  "Mer-ca-do-na, Mer-ca-do-o-na" i ha començat el segon acta. Una iaia s' ha interposat energèticament entre mi i la del meu davant. "La típica iaia colona", he pensat. Per damunt de la música he sentit que em deia "este es mi vicio". M' he tret immediatament els cascos. "Què diu senyora?". "Este es mi vicio". "Comor?". Acompanyava la frase buscant-me la mirada amb complicitat. Una mirada francament lividinosa,, com de voler follar, vamus. Quan ja començava a sulfurar-me, he vist que allargava per davant meu la mà per aconseguir una barra de xocolata negre. "¡Es que esto después de comer es puro vicio!". Anava molt catxonda de xocolata. Molt retour d' âge, la iaia. Immediatament m' ha caigut tant bé  com malament m' estava caient el iaio de la boïna de darrera. "Molt bé ,sí senyor, exprimint la vida, sense talps a la panxa, gaudint dels vicis que ofereix la vida. Així voldré ser jo de gran: un apacible vell verd", he pensat. I mentre decidia el tipus de iaio que voldria ser, l' intrús de iaio entranyable que tenia darrera ha llençat amb violència un pack de quatre iogurts Activia contra la seva néta i ha cardat el camp fent-li butifarra. Us ho juro. Tot i la virulència de l' escena, la nena s' ha quedat com si veiés ploure. Mentre la cua avançava, sentia per damunt del disco de la Costa Astral que la nena taralejava una cançó mentre mirava interessada un anunci de Grefusa. Al veure-la tranquil·la, he seguit a la meva i m' he dedicat a imaginar un grup d' empleats del Mercadona que, per obligació contractual s' havien disfressat de Halloween, formant una enorme piràmide humana. La nena llegia per síl·labes l' anunci de Grefusa, "tru-co o tra-to". Quan pagava m' he fixat que la caixera tenia una berruga enorme a la punta del nas.

Ja sortint, he pensat: "el putu iaio l' esperarà aquí fora, almenys"; però no, el iaio havia escampat la boira entre la foscúria del carrer Rocafort.

Quan he vist que la caixera ja s'encarregava de la nena, he decidit enfilar cap a casa amb les atmetlles, uns quintus i una tableta de xocolata negre que he agafat posseït per una espècie d' enveja que m' ha inoculat la iaia viciosa. I de sobte, he recordat el camp misteriós de petanca que corona el puig del Carmel i m' he imaginat el grup de iaios amb boina jugant encara a la petanca. Però enlloc d' imaginar-los com una petita massa homogènia d' éssers amables i inofensius, he sospitat que sota les seves boines podien amagar-se possibles psicòpates o viciosos recalcitrants o sants o feliços de mena o amargats rematats; o res d' això sinó tot el contrari: homes tranquils, sossegats i d' una emoció que ni fu ni fa...

"Jo què sé com són els vells!", he acabat xiuxiuejant entre dents. Abans de pujar a casa, m' he aturat a la cantonada a comprar una paperina de castanyes.