.jpg)
Paraules sobren amb els Gegants
Thursday, September 18, 2008
Thursday, June 26, 2008
El terror 5: Eivissa
Al moll del port d'Eivissa fem un cafè a l'espera del vaixell que ens durà de tornada cap a casa. Són les 9.30 del 24 de juny, Sant Joan. Últims moviments agònics de revetlla al port d'Eivissa.
A la taula del costat hi seuen una parella. Els dos amb la cara contracturadíssima de tota una nit de química i cubates. Sembla que remuguen entredents i discuteixen. La noia visiblement més jove que ell porta una samarreta de camuflatge arrapadíssima que marca uns pits abundants. El sr., suposo que nòvio, té la cara de color cendra i els pòmuls marcats: la fragilitat òssea del toxicòman. La noia li passa per sobre la taula, sense aparent pudor, una paperina plena d'un polsim blanquinós. L'home se l'apropa a les fosses nasals i l'ensuma. Este cristal huele a semen -diu. Ella es gira ofesa i li espeta: -no digas chorradas y acaba ya que tengo que ir a ver a mi asistenta (social, suposem). L'home se la mira amb menypreu, es guarda el farcellet i gira cua cap al wàter. El moviment és tan brusc que per uns moments pensem que li fotrà un hostiot amb la part externa de la mà. A La noia sembla que li hagin de sortir els ulls disparats de les conques. Fa moure el dit índex nerviudament en espirals al voltant d'un tirabuixó de cabells. Quan torna el sr. a la terrassa, el cos li flota; se li tira a damunt dolcíssim buscant-li la boca per estampar-li un petó.
Arribem al port nou hores més tard després d'una inmensa migdiada en un camerot d'un metre per dos i mig (les onades s'han incorporat al ritme del somni amb una cadència lenta, densa i submarina. El son, en un principi blau marí, s'ha anat tornant cada vegada més fosc, fins a fer-se completament insondable). No hi ha una manera més extraordinària d'entrar a una ciutat que pel seu port. Del Res enorme i líquid del mar, avances en zoom cap un espai minúscul de carrers, edificis grisos, monuments... És un plaer gros, gros.
Pugem per Passeig de Gràcia suspesos del silenci del retorn, amb la finestra del taxi baixada i la cara reclinadada sobre la mà. De cop i volta, em pregunto com la noia de camuflatge pot estar amb l'home cara de cendra. Abans d'elaborar-me una resposta convincent, lligo una intuició que no resol la pregunta sinó que l'embolcalla més. Se'ns dubte l'home cendrós fa temps que es fa la mateixa pregunta que jo, viu en un perenne estat d'alarma paranoica, de gelosia folla. Potser, això mateix és el que mata. Això, i la droga (que está socialmente mal conceptuada). La raó d'aquest supòsit és rebuscada i per pudor no explicaré els camins que m'hi han fet arribar. Només suggeriré que té a veure amb la reacció ofesa de la noia a l'observació increpant: -esto huele a semen...
A la taula del costat hi seuen una parella. Els dos amb la cara contracturadíssima de tota una nit de química i cubates. Sembla que remuguen entredents i discuteixen. La noia visiblement més jove que ell porta una samarreta de camuflatge arrapadíssima que marca uns pits abundants. El sr., suposo que nòvio, té la cara de color cendra i els pòmuls marcats: la fragilitat òssea del toxicòman. La noia li passa per sobre la taula, sense aparent pudor, una paperina plena d'un polsim blanquinós. L'home se l'apropa a les fosses nasals i l'ensuma. Este cristal huele a semen -diu. Ella es gira ofesa i li espeta: -no digas chorradas y acaba ya que tengo que ir a ver a mi asistenta (social, suposem). L'home se la mira amb menypreu, es guarda el farcellet i gira cua cap al wàter. El moviment és tan brusc que per uns moments pensem que li fotrà un hostiot amb la part externa de la mà. A La noia sembla que li hagin de sortir els ulls disparats de les conques. Fa moure el dit índex nerviudament en espirals al voltant d'un tirabuixó de cabells. Quan torna el sr. a la terrassa, el cos li flota; se li tira a damunt dolcíssim buscant-li la boca per estampar-li un petó.
Arribem al port nou hores més tard després d'una inmensa migdiada en un camerot d'un metre per dos i mig (les onades s'han incorporat al ritme del somni amb una cadència lenta, densa i submarina. El son, en un principi blau marí, s'ha anat tornant cada vegada més fosc, fins a fer-se completament insondable). No hi ha una manera més extraordinària d'entrar a una ciutat que pel seu port. Del Res enorme i líquid del mar, avances en zoom cap un espai minúscul de carrers, edificis grisos, monuments... És un plaer gros, gros.
Pugem per Passeig de Gràcia suspesos del silenci del retorn, amb la finestra del taxi baixada i la cara reclinadada sobre la mà. De cop i volta, em pregunto com la noia de camuflatge pot estar amb l'home cara de cendra. Abans d'elaborar-me una resposta convincent, lligo una intuició que no resol la pregunta sinó que l'embolcalla més. Se'ns dubte l'home cendrós fa temps que es fa la mateixa pregunta que jo, viu en un perenne estat d'alarma paranoica, de gelosia folla. Potser, això mateix és el que mata. Això, i la droga (que está socialmente mal conceptuada). La raó d'aquest supòsit és rebuscada i per pudor no explicaré els camins que m'hi han fet arribar. Només suggeriré que té a veure amb la reacció ofesa de la noia a l'observació increpant: -esto huele a semen...
Monday, April 14, 2008
el gran jefe està entrant en un periode de decadència que es preveu de curs crònic i degeneratiu. així m'ho ha fet saber ell mateix en una trobada que vaig tenir fa poc. està ferit de mort a la vora d'un riu.
spams, baixa creativitat, energies enfocades en altres menesters... són algunes de les múltiples causes del vaig rendiment dels darrers mesos. la saga d'El Terror és la cirereta del pastís, la gran vomitada.
m'ha demanat que us ho trameti, per si de cas.
spams, baixa creativitat, energies enfocades en altres menesters... són algunes de les múltiples causes del vaig rendiment dels darrers mesos. la saga d'El Terror és la cirereta del pastís, la gran vomitada.
m'ha demanat que us ho trameti, per si de cas.
Monday, April 07, 2008
El terror 4: les dents...
pipi langstrum a ganivetada va, ganivetada ve. si pilla el lloro lo despescueza, ja, ja, ja
Wednesday, February 20, 2008
Tuesday, February 19, 2008
L'últim flotador
Arribes al mostrador marejat. Poses la carpeta amb la documentació de l'INEM i la finalització de contracta de l'empresa de seguretat sobre el taulell. Demanes per mi. Tens un nus feixuc a la boca de l'estómac perquè intueixes que en funció del què diràs i com ho diràs dependrà que a principis del mes que ve puguis continuar llevant-te sobre un llit o, pel contrari, hagis de tornar a la dura vida dels cartrons i la por. T'atenc a peu dret, amb la desgana d'un autèntic funcionari. No tinc cap ganes que la visita duri massa. Avui m'he aixecat de bon humor i vull estirar al màxim aquesta sensació. Tu notes la pressió de la meva exigència i, nerviós com et trobes, comences a trabar-te al parlar. Comences les frases, que t'has memoritzat obsessivament al metro, al revés; barreges els arguments, no claves els connectors. Mica en mica, veig que et van apareixent al front petites bombolletes de suor. Tens la cara primíssima, d'un color de cendra malaltís. L'alè et surt de la boca saturat d'alcohol. Has tornat a recaure. Havies estat compensat durant els sis mesos de feina. L'havies mantingut admirablement bé i, de cop i volta, et fan signar la carta d'acomiadament. Amb el finiquito t'has begut una ampolla sencera de cognac.
Tota la càrrega de la realitat m'envaeix i la cuirassa de funcionari es desmorona irremediablement. Et dono un cop a l'espatlla i t'invito a seure a la cadira de la sala de convenis. Intento tranquilitzar-te. Provo primer d'eliminar el temor que sents a tornar al carrer que és l'origen de la recaiguda a l'alcohol, del discurs inconnex, de la mirada perduda, etc. Intento dirt-te mirant-te amb convicció i posant especial ènfasis: -NO ET QUEDARÀS AL CARRER. Després provo de centrar-te per tal que entenguis quins són els passos que has de fer ara. I dic -ara- vàries vegades provant que el teu cap no torni al passat: a la ruptura matrimonial, a la pèrdua de la custòdia dels fills, etc. Sembla que finalment et calmes i se t'ordenen un pèl les idees.
Ens acomiadem amb una encaixada de mans. Puc percebre que almenys un múscul o dos de la cara se t'han relaxat i mires al voltant amb més fermesa.
Quan torno a la taula comprenc intensament lo fotudíssim d'aquesta feina. M'estic una estona a la cadira amb les mans sobre el cap sentint vívament aquest revel.lació. Aquesta feina és molt chunga, penso. Però entre expedients i taules d'excel mica en mica me n'oblido.
Tota la càrrega de la realitat m'envaeix i la cuirassa de funcionari es desmorona irremediablement. Et dono un cop a l'espatlla i t'invito a seure a la cadira de la sala de convenis. Intento tranquilitzar-te. Provo primer d'eliminar el temor que sents a tornar al carrer que és l'origen de la recaiguda a l'alcohol, del discurs inconnex, de la mirada perduda, etc. Intento dirt-te mirant-te amb convicció i posant especial ènfasis: -NO ET QUEDARÀS AL CARRER. Després provo de centrar-te per tal que entenguis quins són els passos que has de fer ara. I dic -ara- vàries vegades provant que el teu cap no torni al passat: a la ruptura matrimonial, a la pèrdua de la custòdia dels fills, etc. Sembla que finalment et calmes i se t'ordenen un pèl les idees.
Ens acomiadem amb una encaixada de mans. Puc percebre que almenys un múscul o dos de la cara se t'han relaxat i mires al voltant amb més fermesa.
Quan torno a la taula comprenc intensament lo fotudíssim d'aquesta feina. M'estic una estona a la cadira amb les mans sobre el cap sentint vívament aquest revel.lació. Aquesta feina és molt chunga, penso. Però entre expedients i taules d'excel mica en mica me n'oblido.
Tuesday, February 12, 2008
The Sopranos
Últimament anem a córrer per la Carretera de les Aigües. El caminet fa zigazagues resseguint la vessant mar de la Serra de Collserola. El Sol es pon pel Papiol enlluernant-nos amb els darrers rajos vermellosos de la tarda i ens regala la seva escalfor amabilíssima. Ascendint els escassos 250 metres per sobre el nivell del mar, ens situem els metres estrictament necessaris per tal d'estar fora de la bombolla de CO2 que envolcalla la ciutat. És llavors que esclata davant dels nostres ulls vidriosos, a causa del fred, la intensitat de la ciutat, el seu bombeig constant que s'aixampla paral.lel a la línia de l'horitzó. Des de dalt, comprenem l'arrogància del noble que governa des del castell, de l'amo del satèl.lit, de l'astronauta, de l'àguila o de l'emperador. De tot aquell que és capaç de comprendre el funcionament de la globalitat d'un sistema i la seva concreció al mateix temps. Comprenem a Tony Soprano.
when I thought that I was out, you put me IN!
Ascendim a aquesta cota per prendre perspectiva, per tal de situar-nos fora de. Fora del tub de la línia 3, de Palau de Mar, de l'aplicatiu AS-400, del bar del Pep on esmorzo diàriament, dels auriculars amb els què m'evadeixo esperant el 34, de l'ascensor, de la tele, etc.; però, sobretot, fora de The Sopranos, fora de The Sopranos!. La Carretera de les Aigües ens hauria de servir com a catarsi per mitigar aquesta obsessió addictiva. The Sopranos representa els últims metres de la cadena de muntage que composa la nostra rutina diària. Cada nit, durant dos mesos i mig, ens hem plantat al sofà amb el soparet a la taula baixa i hem deixat córrer per davant dels nostres ulls la història de Tony Soprano.
Puto Tony Soprano: quin cabrón més simpàtic.
Ahir corríem acompassats, tu i jo, gaudint de la brisa fresca, els rajos vermellosos, el mar i l'obaga dels pins. Havíem establert com a objectiu principal enganyar per una tarda, ni que fos per unes maleïdes hores, la vil rutina, el cercle viciós... Però només van caldre quatre mil.lèssimes perquè l'evasió reventés en mil trocets. El temps de girar el cap a la dreta. Pendent avall s'extenia una pineda ben neta de matolls i males herbes que es perdia al llindar d'un desnivell. La ficció, un cop més, doblegà la nostra realitat. Allò no era una pineda. Era un bon racó de bosc perquè Chris i Paulie rematessin la feina. Lloc oportúníssim on, després d'una llarga carrera per la neu empunyant les pistoles de costat amb una sola mà, aconseguissin entaforar-li, per fi, la darrera bala mortal al cap del rus fugitiu. Darrera el desnivell, al final de la pineda, era el millor lloc per cavar el clot i desfer-se del cadàver.
Dos metres després de la il.lusió visual, ja tornava a lluitar emprenyat amb mi mateix. Provava de concentrar-me, estrictament, en el footing, en coordinar el ritme de la gambada i la respiració. No et vaig voler dir res per no contaminar-te. Semblaves contenta i lliure. No va ser fins arribar a casa que vaig comprendre lo equivocat que estava. Tu també paties la mateixa enfermetat. Em costà adonar-me'n el temps just de girar el cap a l'esquerra. Només feia un minut que érem al sofà i ja et tremolava el canell lleugerament subjectant el comandament del DVD i et brillaven els ulls de l'ansietat. Ja tornava a travessar el pont de New Jersey el 4x4 del capo, passava per davant del Bada-Bing! i parava als peus de la mansió.
Ja érem novament on volíem ser.
when I thought that I was out, you put me IN!
Ascendim a aquesta cota per prendre perspectiva, per tal de situar-nos fora de. Fora del tub de la línia 3, de Palau de Mar, de l'aplicatiu AS-400, del bar del Pep on esmorzo diàriament, dels auriculars amb els què m'evadeixo esperant el 34, de l'ascensor, de la tele, etc.; però, sobretot, fora de The Sopranos, fora de The Sopranos!. La Carretera de les Aigües ens hauria de servir com a catarsi per mitigar aquesta obsessió addictiva. The Sopranos representa els últims metres de la cadena de muntage que composa la nostra rutina diària. Cada nit, durant dos mesos i mig, ens hem plantat al sofà amb el soparet a la taula baixa i hem deixat córrer per davant dels nostres ulls la història de Tony Soprano.
Puto Tony Soprano: quin cabrón més simpàtic.
Ahir corríem acompassats, tu i jo, gaudint de la brisa fresca, els rajos vermellosos, el mar i l'obaga dels pins. Havíem establert com a objectiu principal enganyar per una tarda, ni que fos per unes maleïdes hores, la vil rutina, el cercle viciós... Però només van caldre quatre mil.lèssimes perquè l'evasió reventés en mil trocets. El temps de girar el cap a la dreta. Pendent avall s'extenia una pineda ben neta de matolls i males herbes que es perdia al llindar d'un desnivell. La ficció, un cop més, doblegà la nostra realitat. Allò no era una pineda. Era un bon racó de bosc perquè Chris i Paulie rematessin la feina. Lloc oportúníssim on, després d'una llarga carrera per la neu empunyant les pistoles de costat amb una sola mà, aconseguissin entaforar-li, per fi, la darrera bala mortal al cap del rus fugitiu. Darrera el desnivell, al final de la pineda, era el millor lloc per cavar el clot i desfer-se del cadàver.
Dos metres després de la il.lusió visual, ja tornava a lluitar emprenyat amb mi mateix. Provava de concentrar-me, estrictament, en el footing, en coordinar el ritme de la gambada i la respiració. No et vaig voler dir res per no contaminar-te. Semblaves contenta i lliure. No va ser fins arribar a casa que vaig comprendre lo equivocat que estava. Tu també paties la mateixa enfermetat. Em costà adonar-me'n el temps just de girar el cap a l'esquerra. Només feia un minut que érem al sofà i ja et tremolava el canell lleugerament subjectant el comandament del DVD i et brillaven els ulls de l'ansietat. Ja tornava a travessar el pont de New Jersey el 4x4 del capo, passava per davant del Bada-Bing! i parava als peus de la mansió.
Ja érem novament on volíem ser.
Friday, February 01, 2008
El retro-ear se va a acabar
Últimament em posa malalt tot el rollito indie dels collons. Tanta merda d'estètica retro. Perquè un grupillo moli ha de suggerir estètiques d'altres èpoques: puta merda de barbes i mitges melenes, ulleres antigues estil bob dylan i all stars. Joder, vaya merda de generació acomplexada som que necessitem de tirar d'estar a la onda a base de girar el puto cap endarrera tota l'estona!. Una estona mola això de disfressar-se d'altres èpoques, comprar telecasters primer model anys '60 per després posar-nos pins ultra futuristes i fer-nos els més postmoderns però això s'ha convertit en la tendència hegemònica de la cultura més puntera de la nostre generació. I arribats a aquest punt de poca imaginació i falta de personalitat, m'emprenyo i dic: a la puta merda les barbes i els pentinats beattlians, el Micah P. Hinson i el seu puto banjo rollito folkie setenteru, a la puta merda el Devendra Banhart, els Akron family, el rollito bailongo dels franz ferdinand, i la purria dels strokes... I és que no només és l'estètica, també la música està obsessionada en emmirallar-se tota l'estona en altres èpoques. Totes les dècades han recollit la influència de les anteriors però ara sembla que estiguem en un bucle de retorn al passat que acaba per mediocrititzar-ho tot.
El indie fa jerna.
El indie fa jerna.
Wednesday, January 30, 2008
Passa, lu que passa
- quina pudor!
- sí, vols dir?
- joder i tant! Fot una peste que te cagas.
- pues que m'he posat tot ciegu de valeriana, saps?.
- ciegu?
- Pues sí, cony. Ciegu, ciegu.
- sí, vols dir?
- joder i tant! Fot una peste que te cagas.
- pues que m'he posat tot ciegu de valeriana, saps?.
- ciegu?
- Pues sí, cony. Ciegu, ciegu.
Thursday, January 17, 2008
Tai Pei es muy mundano
- ¿qué?, ¿pa dónde vas de vacaciones?
-¿qué dius?, ¿que dónde rezo oraciones?. En mi casa leñe, en mi casa.
- ¡qué no!, ¡que digo que dónde vas de vacaciones, nen!
-A Tai Pei.
-¡Ah!, ya veus, sitio exótico, sí senyor, sitio muy exótico...... ¿y dices que rezas oraciones?
-Sí, con un rosario viejo que me afané mundanamente.
-¿Y qué?
-¿Qué de qué?
-¿Alguien responde a tus pregarias?
-Sí, mi Dios. Es muy mundano.... muy mundano. "Me prometió que cuando esto acabe no habrá nada más. Fue bastante ya."
-¿qué dius?, ¿que dónde rezo oraciones?. En mi casa leñe, en mi casa.
- ¡qué no!, ¡que digo que dónde vas de vacaciones, nen!
-A Tai Pei.
-¡Ah!, ya veus, sitio exótico, sí senyor, sitio muy exótico...... ¿y dices que rezas oraciones?
-Sí, con un rosario viejo que me afané mundanamente.
-¿Y qué?
-¿Qué de qué?
-¿Alguien responde a tus pregarias?
-Sí, mi Dios. Es muy mundano.... muy mundano. "Me prometió que cuando esto acabe no habrá nada más. Fue bastante ya."
Friday, December 14, 2007
"El regidor dels caminars absurds"
Pels voltants del canvi de segle corria sovint per Barcelona en peregrinació redemptora. Alliberat de la llosa d'acudir regularment a l'institut i encara sense la necessitat de laburare dia rere dia, podia gaudir del temps anàrquicament malgastant-lo en vaguetats i mel.liquismes. L'única condició que m'imposava era aprovar les assignatures de la carrera. Això era tot. No feina, no casa que endreçar, no hipoteca per pagar, no res, de res; vivia inmers en el més lliure dels albitris i ni em donava compte d'aquesta posició privilegiada. Al contrari, l'ociositat, sovint, em provocava una labilitat estranya durant la qual passava pendularment del negativisme i l'anorreament total a viure inmers en una bombolla d'excitació i intens desordre mental.
En aquestes estava jo, com dic, un dia d'hivern a Rambla Catalunya embolicat dins la meva jaqueta vivint un episodi maniac d'exaltació irracional quan, de cop i volta, travessant un pas de zebra, vaig començar a caminar aixecant els genolls per sobre la panxa, histriònicament, sense girar-me a observar la reacció dels vianants. El cap em bullia. Anava endavant i endarrera passejant-me en aquest estil ridículament atlètic, passant d'una línia blanca a una altra amb una fruició estranya. Vaig apurar tota la durada del verd del semàfor de peatons en el show per després proseguir la meva marxa indiferent. Un cop als ferrocarrils, vaig reprendre els saltirons passadís amunt - passadís avall. El que em produïa més satisfacció no eren els moviments esperpèntics en sí, sinó el fet que, mentre els feia, hagués de mantenir la cara impertèrrita. Sentia el plaer de la fragmentació: el cos pertanyia a una altra persona que obrava per mi mentre jo, sorprès, ho observava tot des de dalt; des d'un punt indeterminat a uns quants centímetres del cap (m'havia posseït sense saber-ho l'esperit del "Ministre"?). L'ànsia pel desdoblement s'extingí en sec a la parada de Sarrià, llavors em vaig haver d'amagar irremediablement fundit de la vergonya.
Vuit anys més tard de l'episodi, mirant fotologs d'amics i punxant als dels amics dels amics, he ensopegat casualment amb la foto d'un home amb un bombí carregant una maleta. A peu de pàgina hi posava: "The minister of the silly walks". Com un garrot m'ha vingut a la memòria l'episodi de Rambla Catalunya. Amb una gota de suor freda recorrent-me el crani, he buscat ràpidament quin menda era aquell que no només feia saltirons sinó que es feia anomenar "El Ministre" dels saltirons: John Cleese dels Monty Phyton.
Res més a dir: la meva més sincera admiració al "Ministre".
Firmat:
"El regidor (com a molt) dels caminars absurds"
En aquestes estava jo, com dic, un dia d'hivern a Rambla Catalunya embolicat dins la meva jaqueta vivint un episodi maniac d'exaltació irracional quan, de cop i volta, travessant un pas de zebra, vaig començar a caminar aixecant els genolls per sobre la panxa, histriònicament, sense girar-me a observar la reacció dels vianants. El cap em bullia. Anava endavant i endarrera passejant-me en aquest estil ridículament atlètic, passant d'una línia blanca a una altra amb una fruició estranya. Vaig apurar tota la durada del verd del semàfor de peatons en el show per després proseguir la meva marxa indiferent. Un cop als ferrocarrils, vaig reprendre els saltirons passadís amunt - passadís avall. El que em produïa més satisfacció no eren els moviments esperpèntics en sí, sinó el fet que, mentre els feia, hagués de mantenir la cara impertèrrita. Sentia el plaer de la fragmentació: el cos pertanyia a una altra persona que obrava per mi mentre jo, sorprès, ho observava tot des de dalt; des d'un punt indeterminat a uns quants centímetres del cap (m'havia posseït sense saber-ho l'esperit del "Ministre"?). L'ànsia pel desdoblement s'extingí en sec a la parada de Sarrià, llavors em vaig haver d'amagar irremediablement fundit de la vergonya.
Vuit anys més tard de l'episodi, mirant fotologs d'amics i punxant als dels amics dels amics, he ensopegat casualment amb la foto d'un home amb un bombí carregant una maleta. A peu de pàgina hi posava: "The minister of the silly walks". Com un garrot m'ha vingut a la memòria l'episodi de Rambla Catalunya. Amb una gota de suor freda recorrent-me el crani, he buscat ràpidament quin menda era aquell que no només feia saltirons sinó que es feia anomenar "El Ministre" dels saltirons: John Cleese dels Monty Phyton.
Res més a dir: la meva més sincera admiració al "Ministre".
Firmat:
"El regidor (com a molt) dels caminars absurds"
Tuesday, November 13, 2007
Després de la mort de Pujades
Al sr. Pujades li van tallar el cap. No sé com s'ho van fer però el tema és que allí estava plantat a la catifa de l'ascensor, decapitat com un porc. Una taca fosca i irregular és el rastre que quedava de la seva presència avui pel matí, dos dies després de la matança. La dona de fer feines ha observat oportunament que fer net allò no entrava al contracte i els assassins han hagut de donar-se pressa per pagar a una brigada de Harvey Keitels ultraespecialitzada, ascèptica i eficaç. Han vingut mudats dins d'unes granotes blanques, esgrimint unes aspiradores llargues i primes que acabaven en forma de platet volador. I així que han vist tot el desperdici gelatinós pel terra, han dit que farien el que bonament podrien, ni més ni menys. El mal ja era fet.
Si la vida hagués tornat a una certa normalitat un o dos dies més tard, rai. Però, ara, el veí del bloc adjacent fa barrinar la paret amb una mala folla insistent. La tormenta dura tot el santíssim interval de la migdiada. I, això, és molt més tràgic que l'assassinat del nostre president d'escala. És tanta la mala òstia que genera que he acabat per llençar amb violència el minipimer contra la paret de la cuina. No només m'he quedat amb el carbassó a mig triturar sinó que, per a rematar-ho, he trencat les tasses de cafè de la besàvia.
Si la vida hagués tornat a una certa normalitat un o dos dies més tard, rai. Però, ara, el veí del bloc adjacent fa barrinar la paret amb una mala folla insistent. La tormenta dura tot el santíssim interval de la migdiada. I, això, és molt més tràgic que l'assassinat del nostre president d'escala. És tanta la mala òstia que genera que he acabat per llençar amb violència el minipimer contra la paret de la cuina. No només m'he quedat amb el carbassó a mig triturar sinó que, per a rematar-ho, he trencat les tasses de cafè de la besàvia.
Wednesday, October 31, 2007
Tot el matí que la porto enganxada al tarru
La Telita de Sabadel,
lunare noventa o sien.
Veintiocho le llevo contaos
del hombro
al primer bordao.
¡por ensima de la blusa
tiene, que se asoma
el que ma me gusta!
Duquende
lunare noventa o sien.
Veintiocho le llevo contaos
del hombro
al primer bordao.
¡por ensima de la blusa
tiene, que se asoma
el que ma me gusta!
Duquende
El Piyayo
¿ Tu conoces al “piyayo”:
un viejecillo renegro, reseco y chicuelo;
la mirada de gallo
pendenciero
y hocico de raposo
tiñoso...
que pide limosna por “tangos”
y maldice cantando “fandangos”
gangosos?
¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
Ata a su cuerpo una guitarra,
Que chilla como una corneja
Y zumba como una chicharra
Y tiene arrumacos de vieja
Pelleja.
Yo le he visto cantando,
Babeando
De rabia y de vino,
Bailando
Con saltos felinos
Tocando a zarpazos,.
Los acordes de un viejo”tangazo”
Y, a sus contorsiones de ardilla,
Hace son con la sucia calderilla.
¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
Es su extraño arte
su cepo y su cruz,
su vida y su luz,
su tabaco y su aguardientillo...
y su pan y el de sus nietecillos:
“churumbeles” con greñas de alambre
y panzas de sapos.
Que aullan de hambre
Tiritando bajo los harapos;
Sin madre que lave su roña;
Sin padre que “afane”
Porque pena una muerte en santoña;
Sin mas sombra que la del abuelo...
¡poca sombra, porque es tan chicuelo;
en el altozano
tiene un cuchitril
¡a las vigas alcanza la mano;
y por lumbre y por luz, un candil.
Vacia sus alforjas
Que son sus bolsillos,
Bostezando los siete chiquillos,
Se agrupan riendo.
Y entre carantoñas les va repartiendo
Pan y pescao frito,
Con la parsimonia de un antiguo rito:
¡chavales!
¡pan de flor de harina!
Mascarlo despasio.
Mejo pan no se come en palasio.
Y este pescaito, ¡no es na?
¡sacao uno a uno del fondo del má!
¡gloria pura él!
Las espinas se comen tamié,
Que to es alimento...
Asi....despasito.
¡no llores, Manuela!
Tu no pués, porque no tiés muelas.
¡es tan chiquitita
mi niña bonita!..
así, despasito.
Muy remascaito,
Migaja a migaja, que dure,
Le van dando fin
A los cinco reales que costo el festín.
Luego entre guiñapos durmiendo,
Por matar el frío, muy apiñaditos.
La Virgen María contempla al “piyayo”
Riendo
Y hay un Angel rubio que besa la frente
De cada gitano chiquito.
¡a chufla lo toma la gente!...
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
un viejecillo renegro, reseco y chicuelo;
la mirada de gallo
pendenciero
y hocico de raposo
tiñoso...
que pide limosna por “tangos”
y maldice cantando “fandangos”
gangosos?
¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
Ata a su cuerpo una guitarra,
Que chilla como una corneja
Y zumba como una chicharra
Y tiene arrumacos de vieja
Pelleja.
Yo le he visto cantando,
Babeando
De rabia y de vino,
Bailando
Con saltos felinos
Tocando a zarpazos,.
Los acordes de un viejo”tangazo”
Y, a sus contorsiones de ardilla,
Hace son con la sucia calderilla.
¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
Es su extraño arte
su cepo y su cruz,
su vida y su luz,
su tabaco y su aguardientillo...
y su pan y el de sus nietecillos:
“churumbeles” con greñas de alambre
y panzas de sapos.
Que aullan de hambre
Tiritando bajo los harapos;
Sin madre que lave su roña;
Sin padre que “afane”
Porque pena una muerte en santoña;
Sin mas sombra que la del abuelo...
¡poca sombra, porque es tan chicuelo;
en el altozano
tiene un cuchitril
¡a las vigas alcanza la mano;
y por lumbre y por luz, un candil.
Vacia sus alforjas
Que son sus bolsillos,
Bostezando los siete chiquillos,
Se agrupan riendo.
Y entre carantoñas les va repartiendo
Pan y pescao frito,
Con la parsimonia de un antiguo rito:
¡chavales!
¡pan de flor de harina!
Mascarlo despasio.
Mejo pan no se come en palasio.
Y este pescaito, ¡no es na?
¡sacao uno a uno del fondo del má!
¡gloria pura él!
Las espinas se comen tamié,
Que to es alimento...
Asi....despasito.
¡no llores, Manuela!
Tu no pués, porque no tiés muelas.
¡es tan chiquitita
mi niña bonita!..
así, despasito.
Muy remascaito,
Migaja a migaja, que dure,
Le van dando fin
A los cinco reales que costo el festín.
Luego entre guiñapos durmiendo,
Por matar el frío, muy apiñaditos.
La Virgen María contempla al “piyayo”
Riendo
Y hay un Angel rubio que besa la frente
De cada gitano chiquito.
¡a chufla lo toma la gente!...
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
JOSE CARLOS DE LUNA (1890-1965)
Friday, October 19, 2007
In memoriam del sr. Pujades
Arribaven crits agudíssims des del portal. Jo esperava en el garatge que la carnisseria passés. Els crits s'extingiren però, llavors, començaren les respiracions i els espasmes. Algú es vomità a sobre, o algo així. Una cosa pesada impactà contra el màrmol. El so va ser sec i greu. Després vingueren el frec agut dels ganivets, tota l'afilamenta de dents llargarudes, la carnisseria total. Vaig aconseguir ficar-me dins l'ascensor i m'hi vaig encongir, arrupit com un fetus horroritzat. Va ser obrir la porta al primer pis i llançar-me rera la clau contra el pany de la meva mansa llar.
Aquest matí encara era fosc quan, carregat amb el maletí, he clicat el botó de l'ascensor. S'ha il.luminat puntualment el rectangle lluminós. A l'obrir, plantat per la base del coll sobre la moqueta, sagnant, regalimant encara algun tendrum i amb la pell rebregada, m'hi he trobat el cap del veí del quart que em mirava amb uns ulls rodoníssims. Sí senyor, el president de l'escala decapitat. Un metre més amunt, clavat a la paret amb una finíssima agulla de cap, encara hi havia el cartellet: demà 18 d'octucre a les 18.30, reunió de veïns. Es parlarà de les obres al garatge (només propietaris).
Què reunió, què garatge!, qué niños muertos!, sang, carnassa i guillotina!, si de cas.
Aquest matí encara era fosc quan, carregat amb el maletí, he clicat el botó de l'ascensor. S'ha il.luminat puntualment el rectangle lluminós. A l'obrir, plantat per la base del coll sobre la moqueta, sagnant, regalimant encara algun tendrum i amb la pell rebregada, m'hi he trobat el cap del veí del quart que em mirava amb uns ulls rodoníssims. Sí senyor, el president de l'escala decapitat. Un metre més amunt, clavat a la paret amb una finíssima agulla de cap, encara hi havia el cartellet: demà 18 d'octucre a les 18.30, reunió de veïns. Es parlarà de les obres al garatge (només propietaris).
Què reunió, què garatge!, qué niños muertos!, sang, carnassa i guillotina!, si de cas.
Wednesday, September 19, 2007
Rentar plats, rentar roba
quan tot es desordena, cauen les coses perquè perden el seu equilibri llavors toca rentar plats, recollir els pels de la gata i procurar pensar en què es falla i en què és el que passa, collons. S'ha d'intentar continuar rentant plats i deixar que les emocions i els pensaments llisquin amb el fairy. Santa Teresa deia: -fregad, fregad hermanas que Dios está entre los platos. Y molta raó que tenia la mística. Rentar plats ajuda a unificar idees, a entendre què passa. Cagar-te en la puta és només una sol.lució a curt plaç. Després pot venir el rencor o la culpabilitat. Aillar-ne exactament mitjançant alguna fórmula, -b més menys arrel quadrada de b2 menys quatre ac partit entre dos a, la responsabilitat és impossible. Llavors toca tornar-te a cagar en la puta o apuntar-te a l'europolis per fer piscines on anar sense gorro està prohibit i t'has de fotre un gorro de prestat infecto-contagiós que ha passat pel cap de tots els ronyosos, com jo, que s'han oblidat, o no han volgut portar gorro a priori. Al fondu de la piscina si miro bé amb les meves ulleres de piscina s'hi veuen mocs llefiscosos i mig sòl.lids flotant a ras del terra. Són dels ronyosos que remullen els seus greixos abans que els meus. Tot plegat un fàstic a 40E el mes. L'olor a cloru que traspira la pell quan es surt d'allà té més a veure amb hospitals que amb estadis però això és igual perquè continuem sense tenir-ne, tot i que diuen que pel 2009, i aguantant la dominància futbolística majoritària d'aquí i la intolerància, d'alguns, allà, a mi se'm surt la bilis per la boca quan, abans, se m'importava una puta merda tot això. I toca cagar-me en la puta però, immediatament, s'apodera la culpa i demanar perdó perquè tot és més complexa i ningú té les mans netes, o no?. S'ha de continuar rentant plats perquè aquesta vida que és un riu que va a donar al mar que és dinyar-la, drets a acabar i a consumir-se, no és mai el mateix i llavors només saps que no saps res i que Déu no juga als daus i tota aquesta parafernàlia d'aforismes dels collons que són immensament vertaders. Només espero que la bilis no se'm sorti per la boca un dia d'aquests perquè és cutre perdre el papers i injust a la vegada. No penso anar a dormir fins que no s'acabi la rentadora perquè porto quatre dies reciclant els mateixos pantalons i ja no sé si fan poder a peix, suor o a merda. A la feina no es queixen perquè són molt ben educats i més grans i per això es callen les coses que pensen, no van amb la bravuconeria sincera i noble de la joventut. Guarden molt més la compostura i si pensen que aquest o aquell és un imbècil no ho diuen pas. La maduresa és molt més el.legant. I l'expedient que em trobaré demà al matí damunt de la taula és d'un amic pirmi de gràcia que l'última vegada que em va venir a saludar se'n va anar acomiadant-se carinyosament: -si et veig et pincharé amb la navalla. El tema es va sol.lucoionar però ara li he tret la paga una altra vegada...espero que hagi afilat la navalla. Gestionar misèria és lu que té, l'altre amic pirmi de gràcia viu entre cartrons al final de torrent de l'olla i me'l creuo molts dies per anar a la feina, i la seva assistenta em demana que no li doni les peles perquè no compleix amb els pactes que fa amb ella. No li puc donar els putos diners tot hi haver-ho parlat amb el jefe. Ell que em coneix perquè ha vingut el pirmi, quan passo pel banc, on hi té la maleta cada vegada més trencada i els seus gossos, es limita a mirar-me. Lo que passa es que no sé si em reconeix, no ho sé. I llavors em toca cagar-me en la puta altre cop, però aquest cop amb més força. Mai he sigut un valent però tampoc un imbècil.
Crec que la rentadora ja ha parat i podré estendre la roba almenys deixaré d'olorar a merda, si de cas a sutge d'egoisme recalcitrant i calcinat, tot i que no passava res perquè a la feina fa sovint aquesta pudor. La misèria és infinitament més trista del que em puc imaginar. L'amic pirmi, el Manuel, del qual vaig escriure sobre ell al quadern gran jefe, fa un temps va venir a saludar-me. Venia per informar-me que, per fi, li havien tornat els 40 E que l'ajuntament li havia embargat. Passava per agraïr-m'ho i per pregunta-me si era veritat el que havia sentit a dir que si les pensions anaven a pujar un no sé quants % de cara al 2008. Vam encaixar-nos les mans i li vaig tornar a desitjar tota la sort d'aquest món... I amb lo que em pensava que em costaria tornar a a la feina i les setmanes tornen a passar rodant a velocitat de contrarellotge, rectíssimes. El riu que és la vida que va a donar a la mar que és lo morir agafa ràpids i viranys més o menys imprevistos i cada vegada més ràpids, hauria de vigilar no arribar a l'estuari (torre de betlem?) sense un tall, un morat o alguna fractura.
Crec que la rentadora ja ha parat i podré estendre la roba almenys deixaré d'olorar a merda, si de cas a sutge d'egoisme recalcitrant i calcinat, tot i que no passava res perquè a la feina fa sovint aquesta pudor. La misèria és infinitament més trista del que em puc imaginar. L'amic pirmi, el Manuel, del qual vaig escriure sobre ell al quadern gran jefe, fa un temps va venir a saludar-me. Venia per informar-me que, per fi, li havien tornat els 40 E que l'ajuntament li havia embargat. Passava per agraïr-m'ho i per pregunta-me si era veritat el que havia sentit a dir que si les pensions anaven a pujar un no sé quants % de cara al 2008. Vam encaixar-nos les mans i li vaig tornar a desitjar tota la sort d'aquest món... I amb lo que em pensava que em costaria tornar a a la feina i les setmanes tornen a passar rodant a velocitat de contrarellotge, rectíssimes. El riu que és la vida que va a donar a la mar que és lo morir agafa ràpids i viranys més o menys imprevistos i cada vegada més ràpids, hauria de vigilar no arribar a l'estuari (torre de betlem?) sense un tall, un morat o alguna fractura.
Saturday, September 15, 2007
Föroya
per fi,
trepitjàrem les feroe, feia fred i tot era molt verd, vam veure una foca blanca treient el morro bigotut per darrera una onada geladíssima i també resulta que a les platges més remotes s'hi van a morir plàcidament les balenes que amb la llum del Sol es dauren i agafen el to oxidat d'un submarí cap per avall, el que passa és que fan més pudor. També hi havia enormes troncs llisos enduts per l'atlàntic, una bamba xina i una ampolla escocesa d'aigua mineral. Fou a les feroe, a la seva capital, Torshavn, que ens emmaravellàrem davant d'un ordenador feroés, que són iguals que aquí però amb les tecles una mica més fredes, per la publicació intenàutica de la primera foto d'un nounat, en piero, ens va fer un enorme ennueg emocionat a la panxa i brindàrem per ell i els seus pares. I aquell dia tiràrem la casa per la finestra i ens emborratxàrem a 10 ecus la canya de birra. La parella. De la parella podria explicar-ne alguna discussió de torn per fer-me el dur i dir que això i que lo altre... però la veritat és que la moza és extraordinària allí on anem perquè ens trobem, així de dificilíssimament fàcil. (I no ho penso esborrar ni que em faci molta vergonya; aquest tipus de declaracions d'afecte en públic són aixins de cutres, però no ho penso esborrar i s'acabat...) Això sí, allí igual que aquí, el plàstic que sosté el paper de vàter està sovint tacat de dos ratlles marronoses fruit de deixar-hi lo cigarret damunt mentres s'està per altres assumptes; però, per lo contrari allí la majoria dels teulats que arrauleixen a les famílies puritanes són d'adob i herba. I com que són tan puritanes no tiren de durex, ni pastilles i així estan totes les illes, inclús les més remotes, farcides de nens rossos que et miren amb cara d'estranyats i no somriuen. No somriuen mai, són ficats completament cap endintre. Normal, amb aquesta climatologia inclement han d'estar tots sonats. Per això l'alcohol està prohibit de vendre als supermercats.
trepitjàrem les feroe, feia fred i tot era molt verd, vam veure una foca blanca treient el morro bigotut per darrera una onada geladíssima i també resulta que a les platges més remotes s'hi van a morir plàcidament les balenes que amb la llum del Sol es dauren i agafen el to oxidat d'un submarí cap per avall, el que passa és que fan més pudor. També hi havia enormes troncs llisos enduts per l'atlàntic, una bamba xina i una ampolla escocesa d'aigua mineral. Fou a les feroe, a la seva capital, Torshavn, que ens emmaravellàrem davant d'un ordenador feroés, que són iguals que aquí però amb les tecles una mica més fredes, per la publicació intenàutica de la primera foto d'un nounat, en piero, ens va fer un enorme ennueg emocionat a la panxa i brindàrem per ell i els seus pares. I aquell dia tiràrem la casa per la finestra i ens emborratxàrem a 10 ecus la canya de birra. La parella. De la parella podria explicar-ne alguna discussió de torn per fer-me el dur i dir que això i que lo altre... però la veritat és que la moza és extraordinària allí on anem perquè ens trobem, així de dificilíssimament fàcil. (I no ho penso esborrar ni que em faci molta vergonya; aquest tipus de declaracions d'afecte en públic són aixins de cutres, però no ho penso esborrar i s'acabat...) Això sí, allí igual que aquí, el plàstic que sosté el paper de vàter està sovint tacat de dos ratlles marronoses fruit de deixar-hi lo cigarret damunt mentres s'està per altres assumptes; però, per lo contrari allí la majoria dels teulats que arrauleixen a les famílies puritanes són d'adob i herba. I com que són tan puritanes no tiren de durex, ni pastilles i així estan totes les illes, inclús les més remotes, farcides de nens rossos que et miren amb cara d'estranyats i no somriuen. No somriuen mai, són ficats completament cap endintre. Normal, amb aquesta climatologia inclement han d'estar tots sonats. Per això l'alcohol està prohibit de vendre als supermercats.
Subscribe to:
Posts (Atom)