vaig caminar,
vaig vomitar.
un corb
sobrevolava
el meu cap
traçant cercles perfectes.
vaig alçar
el cap,
el meu cap.
dins dels ulls,
els meus ulls,
la vall de quars.

una nena salta a corda
dins d'una peixera fosca
els peixos la veuen riure
i les algues l'acaricien.

un nen s'està a la vora
fent ventoses amb la boca
els peixos el veuen moure's
les granotes ni s'immuten.

Marcovaldo

Els horts d'una autopista
si li clavo un cop de puny
em deforma la còrnia
em transforma l'humor
si l'empento pel penya-segat
retorna
com una alga bategant
si em trec la imatge
de l'alga, toba, damunt del cap
reapareix.
Els horts d'una platja
Els horts d'una cala
on hi van a morir
els budells de la ciutat dormitori
si em trec la imatge
de l'alga sobre el cap
reflota
com la pus
d'una crosta que supura
Als horts de l'A-7
als horts
els horts
els horts
el mar
supura

quan vaig acabar dedecidir
què podi estar passant
les coses mai venien soles
el cap -com deia Walser-
buit, tou, sense suport
només el plaer del llapis
damunt del paper
aquest plaer humil
com una gota obrint-se camí
per l'obscuritat
com un cop de puny
rebregat sobre si mateix
damunt la galta
i el gir de l'ull morat
en el moment de l'impacte
caient com una garrotada

Treballo
davant l'ordinador
que escup llum continuament,
sota els fluorescents
que escupen llum continuament,
contra les parets de pladur blanc
que reflexen llum continuament,
enfront de la fotocopiadora
que desprèn la seva llum encegadora.
Treballo, collons, treballo, òsties,
treballo, joder, treballo, redéu,
continuament. Continuament.

En el que han acabat les Menso de l'Abuelo

La platja del Prat

Rúcula, aguacate, tomàquets secs
tomàquets secs?. M'agradaria saber-ne el procés.
Liofilitzats, m'expliquen. Són dolços, fan venir esgarrifances.
Sembla que no hagués passat el temps, merda!
Entrelluscar tots els raconets ombrívols
d'hortets que ressegueixen l'autopista.
Buscar els seus personatges que a la que t'oblides
t'obren el cap amb les pinces del cotxe.
Sota el xàndal amaguen els seus crims: violacions, assassinats.
Quan es dirigeixen a la platja del Prat, darrera la pista d'aterratge,
llencen les seves canyes al mar però en realitat no pesquen, vigilen.
Esperen estàtics però tensos, com els felins,
rera els tobogans abandonats.
Els avions rebreguen la remor de les onades
quan sobresurten per damunt de les copes dels pins.
Allí s'hi amaguen, sense fer soroll,
els cotxes amb les finestres fumades.
Els pescadors són guipàires, com tots: com tu i com jo.
I no es poden estar de llucar depressa les siluetes.
Passegen per aquests aiguamolls podrits i estripats
per torres de vigia, boeings i nius d'orenetes.
Si per apaivagar l'estranyesa d'aquest indret, almenys,
no hi haguessin aquestes hordes de plane hunters
armats amb vinocles i horribles gorres vermelles...

Maletes

Vichy Catalan

Guiris

Portes

Maniquí 2

Carrer Apel.les Fenosa

Diagonal

Maniquí 1

¡qué vivan la navajas!

Es divisa, sense fer un exercici relacional excessivament estrafalari, un aliniament en el sí de l' imaginari col.lectiu del món artistoide espanyol. Un solapament dens i, sens dubte, involuntari focalitzat en la imatge afilada i desafiant d'una navaja. Una navaja, si senyó. Intento explicar-me: des da Coruña els Triángulo de Amor Bizarro m'aconsellen, a primera hora del matí, anant cap al pirmi disfressat de Tomeu Penya (sí, reciclo disfresses com tot cristu) que llevar navaja SIEMPRE es conveniente. Frase d'altura, digne de passar a la posteritat. Doble lectura chiruquera i/o quinqui totalment inspirada. Per altra banda, des de Sant Joan d'Espí, Joe Crepúsculo dins el seu Supercrepus, que està molt bé però que no millora la viscositat fosca dels Tarántula (empresarios y secretas arderéis como infernales panderetas) ens enchufa un primer tema d'electrònica fritanguera amb versos clàssics anomenat: Baraja de Cuchillos (los cuchillos que vienen en esta baraja te permiten jugar con amplitud...la rueda más ancha es más eficaz...). La portada: una navalla encerclada, alçada com un calze, és la manifestació gràfica que culmina aquest aliniament col.lectiu involuntari. No sé si tot plegat es relaciona amb el fet que tu baixes cap a Albacete, pàtria indiscutible de les sirles, centre neuràlgic creador del genialoide Surfing Bichos-Chucho-Alfaro, i que és contemplant aquells indrets que m'he fet fidel admirador de la sèrie Curro Jiménez on les trifulques importants, les de calat, es resolen amb un duelo de navajas. Desempallegant-se de les pistoles (arma, al costat del fil resplandent, absolutament vulgar) al bell mig del desert d'Almeria on uns quants cavalls s' alcen sobre les potes de darrera espantats per la batussa. Mentrestant, sonen els clocs d'unes castañuelas, un efecte de vent rollo Arizona i uns quants xiulets a lo Morricone. Qui collons serà el músic que composa la banda sonora de la sèrie Curro Jiménez, qui serà aquest geni plagiador?... potser és aquest el demiurg que va llençar la primera espora i que ha fet créixer petites cançons sirleres dins la ment dels artistoides peninsulars?. O potser, el demiurg és José Antonio de la Loma y sus perros callejeros?, o yo que sé...
Ah! i em deixava, per suposat, els vallcarquins d' incontestable guitarreo: els Surfing Sirles (connexió amb els Surfing Bichos per sirleros-surferos de secano i els Surfing Bichos amb els Triángulo de Amor Bizarro, al seu torn)...

La patata, quan brota, és un fractal molt desagradable.

Pos, sí

que si vida que si mort, pos sí!
de topicasus va el tema.
i va d'això de caure's per k.o. i tornar-se a aixecar
per disfrutar més, si cap.
i va d'això, de caure's per tornar-nos a aixecar
el granjefe novament aquí, iou
el granjefe està aquí, iou, de nou, amb més topicasus, sí
si cap
i què passa?

vida i mort

Kojac

La bèstia es dessagnava panteixant. La sang enfosquia el pèl del llom. Els nens reunits en corriol li pagaven garrotades en l’únic tros de cos on encara bategava una mica de vida. L’animal deixava anar, en cada patacada, un esgarip agònic que lluny de generar compassió, excitava encara més la passió del sacrifici. Un dels nens va agafar la bèstia per les potes del darrera per donar-li unes quantes voltes pel descampat. L’animal va intentar fer un últim esforç per a deslliurar-s’hi però estava massa dèbil. El crani inert xocava contra els matolls, bidons i altres objectes que trobava pel camí. La resta de criatures, que admiraven les iniciatives del líder, se’n reien amb una mescla estranya d’excitació i horror. Quan la bèstia va deixar de respirar, el noi li etzibà una darrera cossa, la culminació de l’obra, el do de pit. L’abandonà, allí, sense dirigir-li una darrera mirada. La fredor amb que li havia anat arrancant de poc a poc cada engruna de vida era la mateixa amb què ara se n’acomiadava.

D'altres vegades anaven al quiosc per comprar uns quants kojacs que devoraven pel camí polsegós.

D'altres vegades s'oblidaven de tot i eren feliços.

Aquest cop eren feliços rossegant els xiclets de maduixa àcida deixant a un costat del camí polsegós la silueta de la bèstia morta.