Tuesday, November 19, 2013

Monday, November 18, 2013

Sanefes Pérez



 


 -Fira de bombetes
- L'espantat
- Peixera
- Radars i estrelles
- Ping-Pong
-Vallvidrera

Molta guitarra. harmònica, flauta dolça, casiotone bank, piano , mandolines i maraques

sanefesperez.bandcamp.com

Saturday, April 06, 2013

Das Kontinent: "Sigues espontani!" (cap. 11)

Arrossego el meu carretó de la compra pel carrer Rocafort. Posaria una foto però millor us l' imagineu no us donés pas un atac de por i arranquéssiu a córrer abans d' acabar de llegir-vos el capítol 11 de Das Kontinent. Us perdríeu per exemple, la descripció del maleït carretó: estampat a quadres marrons i grisos, clarament demodé. "Demodé", quina paraula, no?. El vaig comprar als xinus. Me'l va vendre la xinesa que sempre que hi entro està ajupida, ordenant el gèneru i se li veuen les calces. Unes calces clarament demodé. Color carn. Arrossego el meu carretó Rocafort avall i enfilo, sabeu cap a on, no?, ho sospiteu?. Ara que ho penso, l' estampat del carretó podria ser el fons del pròxim disco del grup Manel, els components del qual em trobo dia sí dia també asseguts a la barra d' una bodega a tocar del Mercadona, del Metadona (jordi, et mango la broma). Cap allí enfilo. Els Manel acostumen a fer el bermut al costat del temple del vici i el fornici on espero que avui, o així m' ho proposo, trobaré material suficient per una altra entrada del granchief. 


Sigues espontani!


Passejo pels passadissos atent com un mussol a quasevol indici que em permeti començar una història. Uns porros units amb una goma de pollastre, una piga darrera l' orella d' una noia que duu d' una banda una llarga melena i de l' altra rapada. Provo de trobar relacions, coincidències, gestos memorables, però l' única cosa que trobo mínimament interessant és aquesta piga de la mossa asimètricament rapada que, com jo, arrossega un carro sense saber ben bé si va o si torna o què fa ben bé en aquest món. O bé això és el que jo projecto en ella: una búsqueda desesperada. Una pista. Observo el cartell de les fruites que em va servir de pretext per esciure el darrer capítol. Tot en va. Passo a l' altra passadís. Miro els tres frigorífics contingus plens de caixes amb congelats. Res. Enfilo el tercer passadís cap a la secció de carns. Trobo una muntanya de pollastres sencers envasats. N' agafo un per les potes i vaig apropant-me lentament a l' Elen, que està a l' altra extrem del passadís i, quan es gira, me'l poso damunt del cap i el faig anar de dreta a esquerra com si fos una dansa ritual africana. Però me n' adono que amb aquest gest estic començant a subvertir l' ordre natural del procés: estic actuant d' una manera bizarra per por de no ser capaç de trobar indicis per a escriure una nova entrada. Avui el Mercadona és una puta pàgina en blanc. "Potser el cel cristià s' assembla avui al Mercadona", penso mentre provo de relaxar-me per tornar poc a poc a un estat de fluxe que em permeti veure allò que no m' estic permetent veure bloquejat d' ansietat pel fet justament de voler veure alguna cosa narrable. "El cel déu ser per morir-se de l' avorriment", concloc mentre truco a la meva mare provant de tornar a comportar-me com un consumidor normal que tria, compra i gasta i torna a comprar i tria i gasta i la piràmide -amb un dòlar clavat a la punta- creix i creix i la punxa es va fent més i més llarga. La truco perquè el cap de setmana he estat a casa dels meus pares i tenien un xampú que em semblà collonut. Et deixa la cavallera de l' estil "porque yo lo valgo". Així que truco a la meva mare perquè em digui la marca de l' ungüent. No em fa pas vergonya confessar-ho. Bueno, una mica.

Recordo el dia que vaig aprendre a patinar a la pista d' hoquei patins. Després d' unes setmanes fotent-me de lloros contra el parquet, una formosa i càlida tarda de primavera vaig començar a desplaçar-me amb certa estabilitat. Avançava sense adonar-me de la meva gesta quan un nano, més veterà que jo, em va dir "mira, ja ho has aconseguit!". Immediatament després, em vaig fotre la gran castanya. Com més desitjo conscientment que passi alguna cosa digne d' escruire's dins del Metadona, menys coses passen dignes d' escriure's al putu Metadona. "Ja ho veus Dani, ets el teu pitjor enemic", em dic mentre poso els productes a la cinta corredissa.

Sortim amb les fulles dels porros -unides per una goma de pollastre- sobresortint del carretó de la compra i amb una sensació de fracàs absolut quan de cop i volta la Jelen observa: "que curioso hoy no ha sonado la melodía".

Mer-ca-do-na, Mer-ca-do-o-na!

I en una mil·lèssima esclata una intuició dins del meu cap. "Deixa't de teories i milongues, Dani. Avui tornes sense història perquè no ha sonat la melodia infernal i piramidal. La melodia que ens trepana el cervell serveix de mecanisme per activar les històries del granjefe!.

Hem tornat a casa.

Després de sopar una sopa de porros sense goma de pollastre. He decidit dutxar-me. Quan m' he fregat el cabell amb el fabulós xampú que he comprat, recomenat per la meva mare, la mà m' ha lliscat agafant una embranzida sospitosa. Com un mal embragatge. I llavors me n' he adonat que, distret a la caça d' històries, he comprat un maleït suavitzant. Els dits m' han passat pels cabells amb la mateixa lliscositat ineficaç amb la qual em passejava pel Mercadona buscant històries. Quan he surtit de la dutxa, he vist que tenia un whatsup del Xavi S. -lector fidel del granjefe des de temps immemorials- que em deia: "Dani, DEBES escribir un post del blog con la visita al campo del Espanyol del otro día. Va a ser tu obra maestra". Hauré de tornar al Mercadona en dia de feliç i inspiradora melodia a viam si així puc escriure una entrada de granchief que pugui ser considerada una "obra mestre". Potser escoltant-la mil·lions de vegades seguides... 

Monday, December 10, 2012

Der Kontinent: Theodoros Papaloukas (cap.10)


Va arribar abans l' ombra descendint per les escales que la pròpia figura que la projectava. De les sabates, més llargues que l' amplada dels graons, fins al cap, un meló de dimensions estratosfèriques, va aparèixer en tota la seva grandiositat Roberto Dueñas. Vaig acabar d' enllestir els temes pels quals havia anat a la Fundació i vaig trobar-me amb la Jelen a Passeig de Gràcia. Per fi, després de molts "ara sí, ara no", havia fet el pas de comprar-se l' Ipad que desitjava des de feia temps. La trempera de lo digital. Aquesta gustera tàctil del fiu-fiu, dels ditets ampliant i reduint imatges, ja sabeu. El cas és que un cop fets uns quants fius-fius, jo no sé què més collons fotre de la maquineta, la veritat.

El dimecres passat discutíem sobre aquest assumpte quan de sobte vam sentir un soroll molt fort de cruixir de mobles i de trencadissa de vidres i algú que cridava auxili a crit pelat. Quan vam sortir al balcó, ens vam trobar una noia jove al balcó del pis del costat que tenia un mòbil a la mà esquerre i subjectava amb la dreta,  una pesa.  Li rajava un munt de sang pel braç i la mà. Plorava i cridava "ayuda, no entiendo, ayuda, no entiendo" mentre recorria descalça els escassos dos metres del balcó. Mentre la Jelen la calmava i provava d' esbrinar si a dins de casa seva hi havia algú que li volgués fer mal, jo trucava a la poli. Mentrestant, a l' acera, s' anava acumulant gent. La telefonista, molt diligent però amb una contrastada calma, m' anava preguntant que si "el móvil con el que llamaba era el 650..." i jo "que sí collons" que és deixés de romanços i que donés ordre que vinguessin els mossos, la benemerita, la cia, o qui calgués però que vinguessin ja, que anava en serio, que hi havia una noia al balcó amb sang per tot arreu, sense parar de mirar aterrida cap a dins del seu pis. La diligent telefonista em va respondre "que de acuerdo, que iba para allá una ambulancia" i jo "que no solo una ambulancia, que también la policía". Per parlar amb ella havia anat a l' habitació per descriure amb més serenor el que estava passant. Quan vaig tornar al balcó, la gentada s' acumulava al carrer i ens mirava. Tothom donava indicacions, gesticulava i es duia les mans al cap. Vaig detectar que la Jelen, treballadora social de trinxera, bregada en mil batalles, estava com un flam però que es mantenia serena per fora parlant-li carinyosament. Però, era en va, no responia a les nostres preguntes. De sobte va començar a cridar més i més fort mentre tancava els porticons des de fora. Preguntava sense parar: "¿dónde está mi padre?, ¿Isa?". Amb això de "Isa" s' hi va estar una bona estona, conversant imaginàriament amb la tal Isa pel mòbil amb la pantalla tàctil i la galta completament pringada de sang. Després ens mirava, mirava a la gentada abaix, amb una mirada buida i ens preguntava una altra vegada "¿qué pasa?, no entiendo". I va ser llavors quan vam entendre definitivament que a dins no hi havia ningú i que el que passava és que la mossa estava patint un brot psicòtic de campionat. La veia trepitjar amb els peus descalços els vidres que ella mateixa havia trencat amb la pesa per sortir al balcó i intentant fer-li la meva millor cara de bondad, calma i calidesa li demanava "oye, haz lo que quieras pero, por favor, no pises los cristales, ¿vale?".  No semblava sentir el dolor. Després de l' estrany soliloqui amb la tal Isa, va fer un passet endavant i, fent una expressió de nena dolenta molt inquietant, va llençar la pesa balcó avall; bé, no és que la llancés, sinó que la va deixar caure elegantment i va fer que la gravetat fes la seva feina. La gentada abaix va cridar "no!" duent-se les mans al cap. Per sort no va acabar de caure sinó que es va quedar suspesa en una espècie de roba protectora que hi ha al contorn de la façana del nostre edifici. A continuació, va entrar en un nivell encara més elevat de pànic i començà a treure una cama per fora de la barana. I llavors el "no!" dels espectadors ja era un sol cor. La Jelen i jo li demanàvem pel nom del seu pare, li preguntàvem pel seu número de telèfon, li dèiem que fiqués la puta cama novament per dins de la barana, la provàvem de distreure de les al·lucinacions que veia o escoltava a dins de casa seva dient-li coses com "mira que dia más bonito, ¿has visto que sol más bueno hace?. No sabíem que més fer quan un mosso d' esquadre se li abalançà a damunt. A sota hi havia ja l' ambulància i, no exagero, vuit cotxes patrulla.

Abans del primer crit d' auxili, jo m' estava menjant una magrana i vaig decidir, provant de treure-li importància a l' escena, acabar-me-la de menjar, però a l' altra banda del costat els crits de la noia eren esgarrifosos. Mentre menjava recordava el primer paràgraf d' una novel·la dels Malaussenes que comença amb una primera frase brutal en què es descriu com li volen el cap a un home d' un tret i se li obra la closca "com una magrana" o "com un pom de roses", no ho recordava bé. Bueno, el cas és que provava de menjar-me la magrana com si no hagués passat res però el cert és que el cap m' anava acceleradíssim. Saltava de pensaments sense parar: del boc expiatori de Benjamin Malaussene, a la magrana, al balcó, a la pesa regalimant sang a cinc metres del nostre balcó; mirava a la Jelen i sentia que exclamava "qué fuerte joder que fuerte". A l' altra banda de la paret semblava que s' estigués perpetrant la matança del porc. Ni més ni menys. L' Ipad havia quedat oblidat en la seva insignificança tecnològica en un racó. Sense poder acabar-me la magrana vaig tornar a sortir al balcó i vaig entendre que la gent no se n' aniria fins que la noia no sortís lligada a la llitera i l' entaforessin per fi a l' ambulància. Cosa que succeí, efectivament, un quart d' hora més tard. Un cop saciada la set de morbo, la gent cardà el camp.

L' endemà, vam currar i per la tarda vam anar al Mercadona. Sí, senyors, altra vegada al temple de la marca blanca. Mer-ca-do-o-na. Altra vegada com gossets de Pavlov: amb el salivamen i la musiqueta. Estava fent la maleïda feina. M' és difícil, ara que penso en el Mercadona, no imaginar la piràmide de productes Hacendado amb un dòlar clavat a la punxa mentre sona la sinistre tararella. (No pensis en un elefant rosa). Sabeu de quina feina us parlo, no?. De la penosa tasca d' agafar aquelles bosses carregades d' electricitat estàtica i ficar-hi pomes i peres i xirimoies i anar-les ficant totes dins del carro i, au va, cap a la puta màquina que les pesa amb aquelles tecles de mòbil de iaio amb números enormes i les incòmodes etiquetes que se t' enganxen entre els dits i s' arruguen. A damunt de la màquina acostuma a haver-hi un rètol de cartró amb les imatges de les diferents fruites i verdures i la correlació amb el número que has de clicar per a pesar-les. Ja sabeu de què us parlo. De la merda de rètol en el qual mai es troba estampada la fruita o la verdura que justament busques. Com que el meu sistema és omplir primer totes les bossetes quan arribo a la maleïda màquina per a pesar-les totes (moment, per cert, de molta baixona durant el qual acostuma a coincidir que sona la melodia infernal i piramidal), sempre em passa que ja no me'n recordo dels putus números que es relacionen amb les insulses i transgèniques fruites i verdures.

Així estava doncs, posant la primera de les bosses a la balança incapaç de recordar el número, quan me'n vaig adonar, per la  meva pròpia estupefacció, que el meu braç començava a arquejar-se construint en l' aire una elipsi, un moviment ple d' equívoc que va acabar per fer-me clicar amb el dit índex el quadrat del dibuix de la xirimoia del putu rètol de més adalt enlloc del botonet de la màquina de pesar. La petada de riure va rebentar darrera meu com un pom de metralla. La Jelen no podia contenir-se, plorava de riure mentre jo provava d' aturar avergonyit el vaivé del cartell que responia a la meva estupidesa amb analògica i babaua gronxamenta. Vaig comprovar a banda i banda del supermercat que ningú hagués presenciat aquell penós error però en tenia prou amb la recent ipatitzada Jelen i la seva partida de caixa per fer més patent el meu analfabetisme tecnològic reflectit en aquell vaivé del rètol. "Esto que acabas de ver, no ha ocurrido, ¿vale?", li vaig dir seriós. Les xirimoies i els tomàquets també es reien dins de les bosses electrificades de plaer mentre desplaçava el carro cap a la caixa; les peres, més respectuoses provaven de contenir-se però el ventet de sorna que se'ls escapava era encara més ultratjant.

L' endemà entrava amb el cotxe al pàrquing del Camp Nou quan vaig veure que sortia conduint un cotxàs Juan Carlos Navarro. Sí, senyor, l' escolta de Sant Feliu, el geni dels minuts decisius. El menda va alçar el cap, i em va fer un gest de "ei! què tal". La Bomba Navarro saludant-me. Us ho juro. A-pus-tu-Flan! (Dhul, que te pego leche).

El moviment de canell de la veïna deixant anar la pesa des del primer pis, el moviment del meu braç clicant en l' aire la xirimoia contra el rètol, l' el·lipsi màgica del Navarro deixant anar la seva bomba.

Conduint de tornada cap a casa vaig començar a copçar la bellesa sòbria del moviment, la senzillesa de DEIXAR-SE ANAR sense solta ni volta, DEIXAR ANAR una bomba plena d' ingravidesa, elegància i sens sentit, que retés per una puta vegada la rutina dels gestos habituals.

El divendres al vespre vam culminar la setmana anant a veure la peli Holly Motors de Leos Carax. Per les nostres retines van passar un home monstruós amb fila de follet cèltic que es menjava poms de roses pel cementiri de Père-Lachaise, a Paris, li clavava dentellada als dits d' una periodista i finalment li llepava l' aixella amb la llengua sanguinolenta a una model damunt d' una làpida. En una altra escena un home ple de lets executava amb una contorsionista un fornici de llums ultravioleta. Imatges fortes i plenes de vitalitat que no feien sinó culminar la bogeria de tota la setmana. Vam decidir enfilar cap a casa perquè vam recordar de cop que devíem pagar la mensualitat del pàrquing.

Ja respiràvem més calmats l' aire fred de la nit barcelonina quan vam detectar que contra el terra i les façanes d' un dels carrers del sud de Gràcia s' hi projectaven llumetes minúscules de colors que donaven voltes com un caleidoscopi. Llums de Nadal, ni més ni menys. Però eren la cirera del pastís. Vam accelerar el pas rient per no entrar en pànic, desitjant arribar a casa i tapar-nos amb la manta i veure "Mujercitas" o "Siete novias para siete hermanos" o jo què sé. Un cop dins del metro, no donàvem crèdit, la bojeria enlloc de retrocedir seguia desplegant-se. Al nostra voltant hi havia, no exagero, cinc o sis persones que no arribaven al metre i mig d' alçada. Ens arribaven a l' alçada del mel·lic. Vam començar a veure'ns a nosaltres mateixos com gegants, com recalcitrants Robertos Dueñas envoltats de follets. Ens vam mirar i no vam poder aguantar més i vam esclatar a riure com dements.

El vigilant del pàrquing que, he de confessar, anomeno en clau íntima a la Jelen "Papalucas" perquè té uns saxons bastant importants a la papada, m' esperava a la sinistre taquilla, la qual havia decorat ja amb guirnaldes de Nadal i llumetes crepusculars. Vaig anar-hi sol perquè la Jelen després de veure Holly Motors es va negar a entrar, es va escaquejar vilment i em va deixar sol cagant-me de por per tots els racons del pàrquing. Quan per fi vaig sortir al carrer vaig sospitar de la possible coincidència que servia de darrera coincidència i traçava un tirabuixó final a la setmana. Uns instants més tard, l' Ipad em corroborava la sospita de la qual no havia estat conscient fins el moment. Papalucas també era un jugador de bàsquet. Theodoros Papaloukas, escolta grec.


Wednesday, October 31, 2012

Der Kontinent: Castanyes! (cap. 9)

Vale, hem tornat a bcn. Fa sis mesos que vivim a l' Eixample i fins que no ha arribat la tardor i ha plogut i els carrers s' han tornat foscos i he sentit la humitat i ha passat la Mercè i m' he begut unes quantes llaunes de cervesa dels paquis, no m' he adonat que vivia novament a Barcelona. Avui és la castanyada. Mallorca ha estat una prova i una oportunitat, he tastat el sot i he vist, a vegades, molta llum, una llum rotunda entre els teulats del Puig de Sant Pere. Ara estem novament a bcn. Avui m' he comprat un paraigües. Els troncs molls dels plataners tenen un to blavenc molts estrany.

Fa dos dies vaig llegir-me d' una tacada un tbo, El Arte de Volar, d' Antonio Altarriba, que em va deixar totalment colpit. Les seves imatges i el relat de la vida del protagonista m' han estat retornant durant ahir i avui amb una intensitat que feia temps que cap història em produïa. El darrer capítol mostra el final de la vida d' un home vell malvivint en una residència de la tercera edat devastat per la culpa. L' angoixa escala vinyeta rera vinyeta fins a convertir-se gràficament en un talp que li sobressurt de les entranyes. Una imatge molt forta. He recordat i he provat al mateix temps d' oblidar aquesta imatge mentre pujava amb el bus 28 al Carmel. Després he observat una iaia que baixava amb dificultats del bus ajudant-se del seu carretó i he reflexionat sobre aquest reflux de la lívido -retour d' âge- que sembla repuntar durant la vellesa  i m' he preguntat si els iaios trempen imaginant iaies buenorres o bé si s' exciten només amb  les dones més joves que ells. Idees curioses que un té pujant al Carmel amb el 28, vés per on.

Ara tinc molta feina i pocs moments per treure el cap de sota aquest mar de trucades, reunions i visites que implica el nou curro. Però avui per fi he tingut l' oportunitat de disfrutar d' un interval entre parada i parada per pensar en aquestes xorrades. He observat el laberint de carrers que s' enfila pel Carmel i l' estampa de Barcelona amb el mar aixafat com un mitjó al fons. Quan algun dia posi per fi en marxa aquesta idea de fer excursions a llocs rarus de la perifèria de bcn, com per exemple a la desembocadura del Llobregat o als horts amagats entre els nusos viaris de l' A2 o a l' antiga fàbrica de l' anís del mono; hauré d' incloure el lloc que he descobert al final de la línia 28 del bus. Davant de l' IES, penjat de la muntanya, hi ha una barraqueta molt ben pintada de granat i groc amb un escut preciós a tocar del trosset de bosc que corona el cim del puig del Carmel. És un humil club de petanca construït per la patilla des del qual s' alvira tota la ciutat. Avui, a diferència dels altes dies, he vist un grup de iaios enfundats en les seves boines i gorres petant la xerrada a la petita terrasseta del bar.

Després de la reunió a l' institut he anat cap a casa amb la sensació d' haver-me guanyat les garrofes. Quan he arribat, l' Elena m' ha demanat que anés a comprar ametlles per fer panallets. El Mercadona m' ha semblat a les 20:00 del vespre la mansió dels horrors. La gent arrossegant els carros com zombis, les cares de pal...ja sabeu. A la caixa la cua era llarguíssima i sonava la puta cantarella aquesta que quan un la sent té ganes o bé d' immolar-se o bé de matar. "Mer-ca-do-na, Mer-ca-do-o-na". Amb aquesta -o- que s' allarga i et reventa el cervell. Us sona no?. Doncs això. Estava fent cua per pagar i darrera meu hi havia un iaio que xerrava amb la seva néta. Una imatge tendre. El típic iaio entranyable amb la seva boina, la seva gepeta i el jersei verd de llana en forma de pic. Un esteroitip de iaio bondadós + néta.

Des de que hem tornat de Mallorca no m' havia passejat pels carrers de la ciutat amb els cascos i he decidit concedir-me aquest plaer. Atrapat en l' antre maligne del supermercat -espai on algú va imaginar una enorme piràmide de productes Hacendado amb un dòlar clavat a la punxa amenaçant el cel mallorquí- he decidit apujar el volum de l' mp3 per escoltar ben fort el disco Cosa Astral de Coconot. Volia fer una prova. A vegades faig experiments d' aquests. Sóc l' home de la bata blanca i la rata al mateix temps. Coses que faig quan estic al Mercadona. He triat aquest disco perquè em recorda molt quan anava amb bici per damunt de la muralla de Palma de camí a l' escola on em dedicava a prendre notes per la meva -inacabada- tesi. He volgut fer la provatura, saber quin efecte tindria activar aquest record mitjançant la música en un lloc diatralment oposat a l' espai diafan de la badia de Palma. L' experiment m' ha provocat una barreja d' imatges rares. Les piràmides amb dòlars clavats a les seves punxes han onejat de cop i volta per damunt de la Catedral, he tornat a veure les llambordes boturudes del caminet de la muralla, he esquivat una gavina...; mentre estava en aquest trance d' imatges, he detectat que alguna cosa rara passava darrera meu i, mentre em treia els cascos, he vist que el iaio entranyable li feia un gest bastant agressiu a la nena, un gest de "vés a la merda". Uns segons més tard li ha fotut un cop de puny a una caixa de cereals. Collons amb l' avi entrenyable!, el iaio del jersei de llana verd!. De poc no li fot una òstia a la néta!, una nena de deu anys! He estat a punt de dir-li alguna cosa però m' he aturat al veure que la nena no semblava immutar-se, com si anar fotent òsties contra les coses fos el més normal del món.

S' ha fet un silenci tens entre la comitiva que esperàvem a la cua i de sobte ha tornat a sonar com un mal presagi la tararella,  "Mer-ca-do-na, Mer-ca-do-o-na" i ha començat el segon acta. Una iaia s' ha interposat energèticament entre mi i la del meu davant. "La típica iaia colona", he pensat. Per damunt de la música he sentit que em deia "este es mi vicio". M' he tret immediatament els cascos. "Què diu senyora?". "Este es mi vicio". "Comor?". Acompanyava la frase buscant-me la mirada amb complicitat. Una mirada francament lividinosa,, com de voler follar, vamus. Quan ja començava a sulfurar-me, he vist que allargava per davant meu la mà per aconseguir una barra de xocolata negre. "¡Es que esto después de comer es puro vicio!". Anava molt catxonda de xocolata. Molt retour d' âge, la iaia. Immediatament m' ha caigut tant bé  com malament m' estava caient el iaio de la boïna de darrera. "Molt bé ,sí senyor, exprimint la vida, sense talps a la panxa, gaudint dels vicis que ofereix la vida. Així voldré ser jo de gran: un apacible vell verd", he pensat. I mentre decidia el tipus de iaio que voldria ser, l' intrús de iaio entranyable que tenia darrera ha llençat amb violència un pack de quatre iogurts Activia contra la seva néta i ha cardat el camp fent-li butifarra. Us ho juro. Tot i la virulència de l' escena, la nena s' ha quedat com si veiés ploure. Mentre la cua avançava, sentia per damunt del disco de la Costa Astral que la nena taralejava una cançó mentre mirava interessada un anunci de Grefusa. Al veure-la tranquil·la, he seguit a la meva i m' he dedicat a imaginar un grup d' empleats del Mercadona que, per obligació contractual s' havien disfressat de Halloween, formant una enorme piràmide humana. La nena llegia per síl·labes l' anunci de Grefusa, "tru-co o tra-to". Quan pagava m' he fixat que la caixera tenia una berruga enorme a la punta del nas.

Ja sortint, he pensat: "el putu iaio l' esperarà aquí fora, almenys"; però no, el iaio havia escampat la boira entre la foscúria del carrer Rocafort.

Quan he vist que la caixera ja s'encarregava de la nena, he decidit enfilar cap a casa amb les atmetlles, uns quintus i una tableta de xocolata negre que he agafat posseït per una espècie d' enveja que m' ha inoculat la iaia viciosa. I de sobte, he recordat el camp misteriós de petanca que corona el puig del Carmel i m' he imaginat el grup de iaios amb boina jugant encara a la petanca. Però enlloc d' imaginar-los com una petita massa homogènia d' éssers amables i inofensius, he sospitat que sota les seves boines podien amagar-se possibles psicòpates o viciosos recalcitrants o sants o feliços de mena o amargats rematats; o res d' això sinó tot el contrari: homes tranquils, sossegats i d' una emoció que ni fu ni fa...

"Jo què sé com són els vells!", he acabat xiuxiuejant entre dents. Abans de pujar a casa, m' he aturat a la cantonada a comprar una paperina de castanyes.

Saturday, July 21, 2012

Der Kontinent cap. 8

"Me va, me va, me va, me va.
 Me va la vida, me va la gente de aquí y de allá.
 Me va la fiesta, la madrugada, me va el cantar.
Me va el color si es natural."
                                           
                                    Julio Iglesias

En serio. Aquest estribillo, no?. Ho veieu no?. Està claríssim. És el que un crític de música de la Razón anomenaria "un canto a la vida" o, si el pillés un dia de trempera i gosadia, "un canto a la libertad, pero a la libertad, de derechas, coño"). En seriu, m' encanta. La recordarem plegats. Sé que a diari us bombardegen amb mil utuf però, si us plau, us demano un momentet només d’ escolta activa
 

Com us heu quedat, eh, gamberrus? Com se us ha quedat el cos?, eh? Com si us haguessin fet un bon massatge a les orelles, no? Comfesseu canalles. Música celestial.

 Crec que per fi estic en condicions d' explicar per què l' estribillo a partir del cinquè “me va” pren volada per convertir-se en música celestial. Això, amics meus, no és "un canto a la libertad" caspós, no. Això és merda llibertària de la bona. És el manifest definitiu. Mmarca el camí secret del canvi. "Me va, me va, me va, me va, me va, me va la vida, me va la gente de aquí y de allá. Uea!". Julio Iglesias empunya la fals i el martell i lidera la marxa que obra escletxes. Es posa per estandard l' AMOR i surt calçat amb sandàlies i una llarga barba a pregonar la fi a la història. "ME VA LA VIDA, ME VA LA GENTE DE AQUÍ Y DE ALLÁ".

 I ho fa amb ALEGRIA, collons: "me va la fiesta, la madrugada, me va el cantar...".

 Bueno, en fi, perdoneu, només volia dir això. Difondre, una vegada més, el missatge d' estimar els uns als altres sense esperar res a canvi, "un canto a la vida, un canto al amor". El sopar de duro, vamos. Lamento que per fer-ho he hagut de tirar del trillat “eh! que el Julio Iglesias mola, que el que diu és guai“. Sento la covardia, però, no, en serio, el que DIU és PROFUND  és IMPORTANT.

Volia dir això i que tornem a ser a terra ferma, aquí, trepitjant la sòlida placa tectònica barecelonina. Per això el canvi de títol: de die Insel a der Kontinent. Però els capítols continuen, una continuïtat molt discontiua, ja sabeu. Una cosa ha passat a BCN durant aquest període que he estat fora. La crisi està obligant a reobrir botiguetes que feia segoes que duien tancades. Reapareixen els aparadors tal com quedaren fa 10, 15, 20 anys. Són minúscules disgressions de l' espai-temps disperses per la ciutat. Botigues de cafè a l' engròs, papereries amb gomes Milan, ceres Manley  i manos locas, botigues d' esport amb bambes Kelme i xandalls Meyba, als prestatges, velles marquesines de fusteries, sabaters i, fins i tot, antics tallers amb premses pre-linotip! 

Bueno, això volia dir...i que té collons que el Julio Iglesias, amb les sessionaques que es clava de rajos uva, canti "me va el color si es natural". Bueno, en realitat només volia dir això últim. Un chiste…





Saturday, November 26, 2011

Die Insel cap. 7

Buf, capítol 7

Poques idees.

Avui hem passejat amb bici pel passeig marítim i hem pres el sol a la platja. Hi havia una noia que es banyava.

He redescobert el gust de menjar galetes maria amb mantega. He confirmat com és de bona una amanida ben amanida. M' he adonat, per mil·lionèssima vegada, que la felicitat es troba amagada i reconcentrada entre les capes d' una vida austera.

He promès no tornar a oblidar-me'n.

Ah! i m' he empassat sense voler una mosca que s' havia ofegat dins la tassa de te.

Tuesday, August 16, 2011

Die Insel Cap. 6: Jackie Chan Chaplin

Uou, uou, uou...ja hem arribat al chapter sex de die Insel. I sense cap esforç, eh?. Cabriola i zasca! òstia als morros! (ja entendreu per què)

Hem passat la meitat del mes de juliol i d' agost amb companyia premium: primer amb en Josele que cada vegada s' assembla més al xiquet del cacaolat, el que passa és que en el seu cas porta una ampolla de jägermeister sota el braç. Després ens han visitat els meus pares i els meus sogres. Sí, sí, ho heu sentit bé: pares i sogres junts!, compartint menjars terrassa i sofallits!, demasiao pal cuerpo...una nit de traca amb els Ambrosios i els Alarcons que haurà de ser immortalitzada per força al següent capítol de die Insel, ho deixo aquí, com a teaser, to be continued. Mentre els pares i sogres s' enlairaven, aterrava a l' illa el nostre amic de les cantàbries Guzman Bueno Rojo, que feia la seva aparició enfundat dins d' una camisa de cocotero-Keith Richards. Arribava disposat a conquerir les Dulcineas mallorquines, jo l' escudaria a les aventures com a bon Sancho Panza però com es veurà en pròxims episodis amb escàs èxit, tot s' ha de dir... espereu-vos un moment...ja torno.

Perdoneu, ja sóc aquí...m' he aixecat un moment per anar a buscar una birra a la nevera. I, sense esperar-m'ho he topat amb una imatge que em serveix de reflexió pel capítol: la nevera tal com la tenim serveix de negatiu fotogràfic dels diferents moments viscuts en companyia dels visitants. Dic "tal com la tenim" perquè s' acumulen actualment alguns aliments impossibles de trobar si no haguéssim rebut visites. Em recorden la seva estada. Unes xistorres, per exemple, que mai de la vida haguéssim comprat la jelen i jo en condicions normals i que no hem vist encara el moment de cuinar. Avui que ho valoràvem ens hem adonat que ja havien caducat (que lo sepas Josete); o una mortadela d' un color sospitós que el Guzman va comprar un matí de ressaca a l' ultramarinos de l' Aquilano. O, no us ho perdeu, unes llaunes de tònica oxidades que es passegen per la nevera des de l' estiu passat (visita Sara-Néstor).

La festa s' ha acabat. Després de les compres surrealistes al Mercadona, les sessions de Tour de França, els puntillos de vi blanc, la llum, la germanor, els quilòmetres recorreguts per camins de pedra seca,... s' ha fet fosc de nou dins l' habitació on hi ha l' ordenata i on lliuro la meva batalla diària amb la tesi. Novament, davant de les meves obligacions, el rictus se m' ha girat cap avall i m' he posat trist. Sí, m' he posat trist a l' habitació dels convidats, irònicament. I quan em passa això a vegades m' escapo de la tristor per camins estranys, els camins que tracen els links del youtube, per exemple. I, en aquest cas, l' excursió cibernètica no ha estat en va. Ja que m' he topat de lloros amb el que, des de ja, és el meu gurú personal. Un sikh de per allà Oklahoma bastant catxondo, i amb cara de follar i menjar com un marahá, que ensenya tècniques de meditació online. Us el passo per si algú també té el rictus trist en aquests moments. Que sapigueu que el meu gurú de utuf és molt enrotllat, eh!, és merda de la bona.



Així que he batallat contra la tristor amb respiracions profundes i recitant un galimaties que diu així: waji, waji, waji guru, waji, waji, waji, guru. El que passa és que la Jelen, que no estava assabentada de la meva recent conversió a la religió sikh, ha arribat de treballar i m' ha pillat damunt d' una esterilla, amb les cames creuades i en la fase "subidón" del mantra en què pràcticament cridava d' il·luminació: -WAJI, WAJI, WAJI, GURUUUUUUUU....i, per uns moments, ha estat temptada de trucar a sa policia però, abans que comencés a clicar el telèfon d' emergència, he estat a temps de fer-li la presentació oficial del meu nou gurú. Després, he continuat meditant amb la tranquil·litat d' haver aclarit la situació.

Més tard, m' he desplaçat en un estat de placidesa increïble fins la biblioteca i he agafat City lights , de Charles Chaplin. I, tot dinant, la Jelen i jo ens hem estat fent unes partides de caixa completament terapèutiques. Coneixia, com tothom, a Charlot. Els pantalons amples, el bastó, el bigotet, el bombí, etc. però no havia entrat mai dins de la seva essència: una mescla impossible i genial de tendresa i mala llet. M' he sentit privilegiat de topar en una mateixa tarda amb un segon mestre. Tot i que, aquest, desprenia una llum diferent de la del sikh, una llum més complexa i rica.

Un cop ha acabat la peli, hem fet la migdiada. I quan ens hem despertat, hem sentit l' impuls de veure una altra vegada l' escena del combat de boxe i, a continuació, ens hem dedicat a escenificar-la per la sala d' estar. Sobretot, la dança de peus, un dos, un dos.



Ha passat una hora durant la qual no he fet ben bé res. I com que no he fet res, m' ha entrat l' ànsia i, després de manifestar-li el meu neguit a la Jelen, hem decidit fer una escapadeta ràpida a Cala Blava. He ficat les tovalloles, les ulleres de submarinisme i una novel·la (31 canciones, de Nick Hornby) dins del cistell i he baixat al carrer a esperar a la Jelen. Quan he anat a sortir del portal, s' apropava remugant el yonki del barri, un habitual del nostre carrer que, pobret, està més perdut que un pollastre en un carnaval. Està tot prim i va amb una espècie de pantalons curts de tàctel, marca meyba, de l' any de la picor. Duu calçada a un peu una victòria i a l' altre una bota que estava de moda fa un temps. Una espècie de descansos de borreguillo que les noies duien amb els pantalons per dins. L' he vist com enfilava cap a mi dialogant agressivament amb si mateix. He detectat que tenia un monacu de cavall i, per uns instants, he pensat d' atrinxerar-me dins del portal; però he pensat "què collons, ets del barri, no?" i he esperat aparentant tranquil·litat al rostre mentre s' aproximava. Una expressió rotllo Clint Eastwood. I quan l' he tingut a un metre, la Jelen que ja estava llesta per anar a la platja ha fet la seva aparició pel portal però l' ha vist a temps i s' ha quedat darrera la porta. I llavors ha començat l' escena que titularé JACKIE CHAN CHAPLIN:

-¿tienes hora? -em pregunta.

-Sí, claro són las 19.30.

i com si no li hagués dit res continua:

-¿tienes tabaco?

(porto el tabac de liar a la butxaca de la camisa)

-Sí, però me queda muy poco...

-¿tienes una moneda?

(em toco la butxaca dels pantalons)

-no, mira no tengo nada, lo siento.

-¿me das el libro?

Assenyala el cistell. Hi sobresurt el llibre del Hornby.

Penso: -m' està demanant que li doni el llibre!?. Joder, el llibre no!

Li dic convençut que "no" i, en un instant absolutament dement, el paio fa un saltiró i es quadre amb el peu que calça la bota més avançat i els punys en posició d' entrar en combat.

-Dame una moneda o te pinxo -em diu mentre es manté en guàrdia.

Llavors, m' acollono bastant i tinc el reflex de treure'm el tabac de liar de la butxaca i donar-li. L' agafa i abandona la posició d' atac katateka. Però, de cop, quan ja creiem que se'n va, es gira i li pregunta a la Jelen:

-¿tienes hora?

La Jelen i jo no ens ho podem creure, el colega està entrant en fase bucle...

La jelen li diu que no.

-¿tienes tabaco?

-no

-¿tienes una moneda?

-no.

I sense dir res més continua caminant carrer amunt remugant entre dents com si res hagués passat.

De camí cap a Cala Blava, dins del cotxe, ens hem passat una bona estona recreant el diàleg: ¿oye tienes hora?, no, ¿me das el libro?, no, ¿dame una moneda o te pinxo?. La veritat és que l' amenaça, no sé per què, ha resultat tan tragicòmica que no ens hem quedat massa ratllats.

Quan hem arribat a la cala, hem estat dissertant sobre el surrealisme d' amenaçar algú de punxar-lo sense tenir res a les mans, només els punys tancats. Després d' una estona, la frase ha començat a formar part de la nostra rutina, hem improvisat formes derivades: -échame crema o te pincho; te vienes al agua o te pincho; ¿qué vamos a cenar hoy?...ostia, no sé, las chistorras, te pincho...

He hagut de fer un esforç per ficar-me dins l' aigua però, un cop dins, he estat una bona estona gaudint hipnotitzat de les profunditats submarines. Respirava pel tub al ritme de waji, waji, waji gurú mentre perseguia petits bancs de peixos. Quan he sortit, he estat dormitant a la tovallola plàcidament relaxat, però, de sobte, m' han vingut unes ganes intenses de fumar. I he pensat "aguanta, sigues fort, no defraudis el teu guru sikh". Li he manifestat el mono que estava patint a la Jelen i m' ha recordat que no podia fumar ni que vulgués. Havia oblidat que li havia "regalat" el meu paquet de Manitou al yonki.

I de cop i volta, he vist fondre's l' escena de boxe de City lights amb la del portal de casa i he entès per què l' amenaça del yonki no ens havia afectat gaire. El seu moviment al posar-se en posició d' atac era molt semblant al que acabàvem de veure a Chaplin i això havia fet que ens miréssim l' escena amb un punt d' irrealitat, com si succeís filtrada per una pantalla transparent. El yonki, era ara Chaplin dins la meva imaginació, i m' estava ajudant mitjançant un dels seus gags absurds a deixar de fumar. Té collons! el yonki estava fent molt més per mi que mil respiracions waji gurus damunt la tovallola.

M' he promès que quan el vegi li regalaré en agraïment el llibre del Nick Hornby, que no sé si l' ajudarà a deixar de punxar-se però almenys passarà una bona estona.

Li diré: -Toma, te regalo el libro o te pincho.





Wednesday, June 15, 2011

Die Insel cap. 5: les cridades de protocol

ho he tornat a fer
és cosa de l' illa, estic segur
és un efecte estrany

fa dies que contemplo amb una barreja estranya de por i il·lusió com em van sortint canes, sobretot pel serrell. El pas inhexorable del temps, ja sabeu.

ahir, pel contrari, el que vaig sentir va ser un terror sense matisos. Mentre em barallava amb l' ordinador per acabar una feina, vaig notar que em saltava un tros de dent. Una part del meu cos es desprenia definitivament de la meva organicitat i s' acomiadava per sempre més del meu devenir. Una mort parcial de la meva biologia. Poca cosa si voleu, una engruna de dent que s' immolava, però dins la boca, la sensació era d' obús, d' esfondrament total del Carmel.

avui, amb la llum redemptora del matí, he entès que no n' hi havia per tant. He decidit agafar el telèfon i he "cridat", com diuen per aquí, al dentista. Al moment, s' ha posat l' administrativa, molt efectiva ella, rotllo mutua privada, molt de nivell.

-Sanitas Dental, dígame
-Sí, hola, mire, quería pedir hora.
(silenci llarg)
-hora, para qué?
-sí...mire, quería pedir hora porque tengo unos problemas...
(silenci estrany de l' adminsitrativa)
(jo: incòmode per no saber com enfocar el tema)
-¿unos problemas?
-...sí, tengo unos problemas de los dientes, ¿sabe?...
(sento uns riures in-dissimulats a l' altra banda del telèfon)
-sí, lo comprendo pero para qué quiere la cita: ¿para una limpieza bucal o para una revisión?
-una revisión...

Quan he penjat, no he sentit la partida de caixa incontenible de l' adminsitrativa però me l' he imaginat. La que sí he sentit és la de l' Elena des de l' habitació del costat. ¡Lo has vuelto a hacer! -m' ha dit mentre reia.

Sí, ho he tornat a fer, és una influència estranya que té l' illa sobre les meves trucades "protocolàries", diguem-ne, aquelles en què cal seguir un guió estàndard. Ja em va passar la primera setmana de ser aquí, ara farà un any...

-Hola, mire, resulta que me he ido a vivir aquí, aquí quiero decir a Palma, porque nos hemos mudado de piso, ¿sabe?, antes estaba de alquiler en Barcelona y ahora estamos de alquiler en Palma y eso... (massa informació)
- Sí, muy bien, pero para que ha llamado
- bueno,...para...

Aquell cop vaig ser jo a qui li va agafar el riure, un riure de teleoperador fumat, diguem-ne, una carcajada absurda. Vaig haver de penjar abans de sol·licitar el canvi de nom del titular del compte de la factura de la llum.

D' aquesta fa un mes i mig:
Un vespre ens va agafar a mi i a la Elena un antojo de makis i nigiris. Una salivera de wasabi, ja sabreu. N' hi ha un al barri de Santa Catalina que ha pres el relleu del xino Ós Panda del carrer Verdi (mudar-se de ciutat implica fer aquest joc de simetries: el Bar Suec és aquí el Soho, i Collserola, la muntayeta de Bellver...estratègies absurdes contra la nostàlgia). El cas és que ja havíem fet la tria de teca i vaig cridar per fer l' encàrrec.

-hola, buenas noches.
-hola, sí, dígame.
-sí, me gustaría pedir...
(una estona per plantejar com continuar...com enfocar el puto guió marcat...)
-...quiero pedir...una serie de cosas...

¿UNA SERIE DE COSAS? què collons vol dir "una serie de cosas". L' havia tornat a liar.

Quan vaig anar a buscar la comanda de peix cru la mossa encara reia.

Saturday, May 07, 2011

Die Insel cap. 4

I sense presses he arribat al capítol 4 de die Insel. Recordo el dia que vaig decidir que el 4 seria el meu número preferit. Tenia 7 anys i, després d' insistir molt, els meus pares m' havien apuntat al club d' hoquei de Sant Cugat. Flipava amb els patins nous, les genolleres Skater de pell (verdes, precioses), l' stick Reno amb el logo blau, la coquillera per protegir-me els collons de les pilotades (eren de plàstic per fora i suro per dins, poca broma)...la òstia en patinet, vamus. Els meus pares (gràcies) s' havien deixat la pasta. Era el primer dia d' entrenament i el fostión que em vaig fotre tot just entrar a patinar a la pista va ser de campionat (amb el temps la meva tècnica milloraria, però no gaire). Va ser la primera lliçó (i en van unes quantes) sobre com els desitjos passen per força pel sedàs de la realitat, la qual planta obstacles en l' assoliment dels bells somnis. Així doncs, l' entrenador de l' època -un paio molt magete que ens cantava les cançons d' un nou cantautor que en aquells moments començava a despuntar amb un disc anomenat "Hi ha sequia" i que ens obligava a memoritzar-lo si volíem jugar uns minuts de partit- havent vist les meves minses destreses, va decidir que jo faria de porter. És a dir, assumir la modesta, poc creativa i menys valorada funció de rebre pilotades protegit rera unes guardes i una trista careta. Quan vaig comunicar la decisió de l' entrenador a casa, òbviament, els meus pares, que ja s' havien deixat mig sou amb l' equip, van fotre una cara d' estupefacció i, suposo, van anar a parlar amb l' entrenador. Total i resumint que, per fi, vaig assolir la condició de davanter d' un flamant equip composat per nens de 7 anys que s' esbossinaven el cap contra el parquet del poliesportiu de Sant Cugat dos dies a la setmana. Aquell primer dissabte de partit, mentre em veia obligat a cantar "tens paper de vàter enganxat al cul" si volia jugar contra el Canet de Mar, l' entrenador, m' otorgava la samarreta negre i vermella amb el número 4. Recordo, també s' ha de dir, que el Canet de Mar ens va fotre una tunda de ca l' ampla. No recordo el resultat exacte però la pallissa va ser grossa. Va ser el dia del meu primer gol, un gol una mica mesquí, he de confessar (per fer-lo, vaig haver de fer la traveta amb l' stick al meu propi company d' equip) però un gol al cap i a la fi. I així va ser, amb aquell gol, que es va encendre la meva ja estructural superstició de creure que tot el que es relacioni amb el número 4 és positiu.

Thursday, March 31, 2011

Die Insel cap. 3

Avui a l' institut on estic anant per fer entrevistes de la tesi (Poligon de Llevant, barri de palma poligonero, poligonero...com el seu nom indica):

(un nen) -profe, ¿me puedo ir ya o qué?; que es que si no coincido con mi hermano, que va a otro instituto...y resulta que si nos encontramos por ahí nos liamos a ostias

(Jo)-pero si váis a institutos diferentes...¿donde te lo encuentras? en casa supong...

(nen)-...no ahí no...ahí estoy con mi abuela que cuado llego me dice "si te portas ni que sea, ni que sea un poco mal te voy a arrear una que vas a ver..."

(Jo)-pues vaya...

Surto de l' institut. Al costat hi ha el parc krekovic en el qual la farmacèutica, que fa unes setmanes vam anar a entrevistar, ens va explicar que hi ha bastants yonkis (textual)...

"pero son buenos, si acaso entran, te piden y se van sin pagar; pero son buenísimas personas. ¿A que sí, Antonia?"

Ara, tres del migdia, fa un sol radiant i primaveral. Ni rastre de yonkis. Hi ha un senyor (probablement un aturat) suant la cansalada amb els walkmans encasquetats. Encara li queda molta cansalada per cremar -penso. Per cada mitja hora de footing que fa, en deu fer set de bar. També hi ha uns xavals que juguen amb un pitbull.

Vaig corrent per veure si enxampo l' autobus. No m' hagués imaginat mai acabar afirmant això però...anyoro el puto metro. Sí, el puto metro curull de gent amb cares llargues i ambient atufat...l' autobús, el de palma, i el de tot arreu, és la peste. Anyoro també el fum, la contaminació, la mala òstia. Aquí -crec- la gent riu massa.

Paro a passeig Mallorca (carrer que voreja la riera on alguns ànecs es capbussen aprofitant el bon temps) i m' entra la gana. La jelen arribarà com sempre de la feina a les 15.30 o les 16.00. I entre que preparem la teca i tot, ens donaran les mil per dinar. Així que compro en un forn, on no havia entrat abans, una coca de trampó (coca de pebrot i tomàquet, mítica a l' illa). Em revifa, m' omple l' estómac. I trobo, de cop i volta, l' excusa perfecte per recaure en el tabac un quart d' hora més tard d' haver pres la decisió de deixar-lo. La presa de decisió ha estat fruit d' una xerrada intensa amb mi mateix: un diàleg en el qual el meu superjo sarmonejava al meu allò... Això de cedir tranquil·lament, sense remordiments, al dimoniet intern, mola... Després, he decidit seure en un banc per fer vàries os en un canutu.

Sunday, February 20, 2011

Die Insel cap. 2


Estimades i estimats...el gran jefe porta varis intents de publicar nova merda de la bona. I de moment, he decidit dosificar tots els nous inputs que implica habitar un lloc nou, tots els nous inputs de relació, d' espais, de tempos, d' activitats. Mica en mica vaig digerint i sembla que les paraules poden servir com a química gàstrica. Volia plantejar Mallorca així: illa d' hotels i pedra. Avui parlaré de la seva cara hotelera. Una estètetica tropicalista desfassada. Uns llums de neó i unes banderetes de països penjades d' un fil. Ja sabeu què vull dir. Una mena de sensació d' haver-te enuegat una espècia de polilla de neó. Un gran hotel en hores baixes. Balconing després de molts San Franciscos i Banana-split. Cala-d'or. Será maravilloso. Tota aquesta tralla estètica que ben passada pel sedàs de lo indie, seria una expo fotogràfica de lo més cool.El granjefe ha estat vàries vegades passajant-se pel passeig marítim de palma. Discoteques, ja sabeu. La discoteca Titos, pacha...i tota aquesta merda de la bona. La joventud que s' hi passeja sembla que acabi d' abandonar la casa del gran hermano. Una joventud que brilla com pompes de sabó, una (possible?) inteligència que habita enfonsada sota tones i tones de gomina. I les palmeres del passeig es mouen per brisa del mar i sembla que volguessin esgarrapar tota aquesta merda. El Guincho.Tot això és crosta, crosta i atrezzo anys boom turístic anys '70, però per sota respira l' illa de pedra. La pedra marés de les muralles. La mirada múrria i enrrocada dels avis. -s' han venut l' illa -diuen alguns. -I una merda. Han venut crosta, un decorat preparat en qualsevol moment per ésser arrencat, una mugre secundària......una mugre secundària que fa molts diners, la gallina dels ous d' or. La monarquia i el club de vela, la filantropia barata, els polos i els jerseis anuats al coll. Aquesta és la idea de la cara A de Mallorca, mugre secundària. Però per sota batega la cara B, l' illa de pedra: la cultura de la resistència, de l' immobilisme...continuarà...

Sunday, January 23, 2011

Das Insel (cap. 1)

Vale. Ja fa uns quants mesos que som a l' illa d' hotels, matolls i pedra. Alguns heu vingut per aquí i teniu una idea clara d' on estem ubicats. Per la resta el més fàcil serà dir-vos que estem a l' últim pis d' un edifici antic que s' alça damunt la muralla de Palma. Vaig descobrint Palma poc a poc. Per exemple, una merceria al barri de Santa Catarina on fa dos mesos vaig anar a comprar un botó verd per la meva jaqueta. Suposo que va ser a voltants de novembre quan ja refrescava. Dos avis nonagenaris atenen la clientela a ritme de tortuga en un decorat intacte des de fa, no exagero, cent anys. Una mena d' habitació petita amb terra de rajoles de sanefa, caixes per tot arreu i prestatges de fusta antiquíssims plens de caixes esgrogueides de fils, troços de roba, botons, etc. Després d' una espera llarguíssima en què vaig estar escoltant la conversa pausada de dues senyores parlant sobre costura en un mallorquí antic i pausat, la dependent, per fi, em va atendre. Vaig apropar la jaqueta a un pam de les seves ulleres perquè veiés el color dels botons i vaig demanar si podia trobar-me'n un d' igual. Les seves mans amables, bones i nonagenàries van palpar la meva jaqueta i molt lentament va anar arrossegant els peus fins l' habitació del costat. Vale, no vaig fer fotos i després m' ha semblat impossible entrar-hi de nou per fer-ne'n perquè probablement generaria entre el moviment ràpid dels braços alçant la màquina a l' alçada dels ulls i la descàrrega del flaix una turbulència a l' ambient tal que destorbaria la quietud atemporal de la merceria...com una tortuga llaúd enlluernada per un submarinista en les foscors submarines.




Un altre assumpte del que us vull parlar és que les borrtaxeres aquí tenen un efecte multiplicador. És empíric, no és conya. Un cubata aquí equival a tres a la península. No sé per què, potser és que l' illa es mou subtilment, tota l' estona, empesa per sota pel current del mar i, pels peninsulars, aquest moviment és imperceptible quan estem serens però de borretexera ens crea interferència i ens genera una espècie de desfasament d' ona en el sentit vestibular molt chungo. O potser és senzillament que, sí, amics, amigues, tenim trenta anys i que l' alcohol ens mata...



Wednesday, January 12, 2011

De volta

uau
havia oblidat la constrasenya. L'últim post ja no sé de quin segle és. De cop tinc ganes de continuar amb aquest quadern granjefe. Embrutant les llibretes amb tinta nova. Bones notícies, el gran jefe en marxa. Necessitat impossible de demorar per més temps. Axí que aviseu als amics, familiars i parelles...Granjefe des de la illa irradiant de nou.

Wednesday, April 14, 2010

casa, terrat, bastida, al·luminosi, grial, santedat, olfacte, parís, catedral, sutge, carbó, riu, pop, alga, escriptor, submarinista, ribosoma, mitocondria, evadir, volcà, estratoesfera, sisma, rubidi, terra, diluvi, huracà, solstici, lluna, poble, calvície, felicitat...

i

si us ha pillat la desconnexió i encara no teniu tdt, veureu si aneu passant els canals fins al 23 com encara tiren les cartes una trentena de pitonises lola

i

si mengeu un plat de cuscus, no us begueu dos gots d' aigua després

i

avui és dia de festa gorda doncs estrenen discu els surfing sirles

Tuesday, January 12, 2010

zasca! òstia al cantu i em callu la boca

jajajajajajajajajajajajajajaj

jojojojojojojojojojojojojojoj

Monday, December 14, 2009



Bones festes amics!

Continuarem il.luminant la foscor...













Monday, November 09, 2009

Friday, November 06, 2009

A la feina ahir


Dibuixar mentres es parla pel telèfon, per algun estrany motiu, activa la part més absurda d'un mateix. Facilita una espècie de buidatge canalitzat de tota la tralla que t'estan fotent des de l'altra banda de la línea. S' accentua més encara quan, qui parla, està explicant-te que ha fet un descobriment revolucionari en l'àmbit de la telefonia, però que ningú se'l creu perquè és un científic romàntic. Romàntic, ho ressalta i repeteix vàries vegades, que no es fa entendre i que el món -que és una merda- li dóna l'esquena sistemàticament. Amb aquesta descoberta, insisteix, vol honorar la memòria de dos catedràtics morts. L'escolto mentre dibuixo aquesta espècie de monstres amb múltiples ulls, dragons llepant piruletes psicotròpiques i diàlegs impossibles entre homes-cadira (per veure millor clicar damunt la imatge). La veu m'arriba llunyana. El discurs és dens, monolític, i no hi ha manera de parar-lo. M'inquieta observar-me a mi mateix creient-me la història. No té per què ser falsa -penso. Però el que més m'inquieta de tot plegat, és que aquest descobriment científic que, en paraules textuals seves, és-molt-fort-dani-molt-fort; es basa en la possibilitat de transformar (si no l' he entès malament) el so emès per un telèfon convencional en imatges en un ordenador.